EL PUNT DE TROBADA DEL LLEURE EDUCATIU I L'ACCIÓ SOCIAL
23 de Octubre de 2018
| Ja som 11208
26/04/2018 12:23h
Acompanyar a ser
Lucía Mendoza
Lucía Mendoza
Psicòloga, estudiant d'Educació Social i cooperant a Nicaragua

Acompanyar a ser

 

Una pregunta que m’acompanya des de fa temps és: quina és la nostra tasca com a educadors/es? Tot i que sembli bàsica, per mi està sent necessari respondre-la omplint-la de sentit. De la mà d’altres educadors/es, de cada relació educativa, de lectures i de silencis, de compartir... he anat trobant algunes intuïcions que em sostenen i m’ajuden.

 

Potser educar es tracta d’acompanyar a SER. Acompanyar a cada infant i adolescent en el seu procés singular de creixement, en el que es va descobrint i desplegant el seu ésser: únic, irrepetible, preciós. Obrint espais de relació: amb els altres, amb el món, amb la cultura. Espais per habitar, on poder aprendre, on poder ser.  

 

Però com acompanyar a SER en llibertat i plenament, de manera singular, sense ocupar el lloc, ni la responsabilitat, ni els desitjos de l’altre?  Què important esdevé treballar-nos la mirada i l’escolta. La mirada per veure l’altre com a una persona única, misteriosa, preciosa i capaç. Una mirada de confiança i possibilitat, que descobreix en l’altre la seva llum i el seu enorme potencial. Una mirada neta, per tal que les nostres incomprensions, prejudicis o ferides no ens facin jutjar la persona, limitar-la o reduir-la. L’escolta per sentir què diu, què expressa, què desitja. També per sentir els nostres desitjos, les nostres pors, les nostres frustracions i no posar-les sobre seu.

 

Acompanyar des d’un profund respecte. Respecte cap a la singularitat, la llibertat i els temps de l’altre. Acceptant també que no ho podem tot com a educadors/es. Això no implica que no haguem de posar límits en acompanyar, perquè sense límits ens perdem.

 

Fer-ho també des d’un profund amor.  L’amor de qui vol cuidar la vida, sense imposar, sense violentar. I reconeixent-nos fràgils, limitades, perquè hi ha coses que ens fan mal, que se’ns fan difícils. I en això vaig descobrint cada cop més que cal cuidar-se, per poder estar disponible i oberta. Donant-se espai per sentir, per gaudir, per compartir. Connectant amb els propis desitjos, llegint, escrivint, buscant espais verds per mantenir-se neta i poder estar, en presència sencera i seguir construint, en relació viva i amb altres, el sentit de la tasca educativa.  

 

COMPARTEIX
COMENTA
* Camps obligatoris
Estris.cat us anima a comentar els articles publicats alhora que us demana de fer-ho amb ànim constructiu i des del sentit comú, per la qual cosa es reserva el dret de no publicar els comentaris que consideri inapropiats, que continguin insults i/o difamacions. La publicació dels comentaris no serà automàtica sinó posterior a la seva validació, i aquests reflectiran en tot cas l'opinió dels lectors i no de la publicació. El sistema emmagatzemarà els comentaris junt amb la vostra direcció IP
REVISTA ESTRIS NÚMERO 222
El número 222 de l’Estris analitza i reflexiona sobre els canvis que vivim co...
Segueix-nos
Editat per: Fundació Pere Tarrés
En conveni amb: Ministerio de Sanidad, Servicios sociales e Igualdad Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Barcelona
Amb la col·laboració de: APPEC