EL PUNT DE TROBADA DEL LLEURE EDUCATIU I L'ACCIÓ SOCIAL
20 de Juliol de 2018
| Ja som 11185
13/03/2018 11:59h
Acompanyar el dol des del lleure
Pere munoz
Pere Muñoz
Psicòleg

Vivim en una societat que, en moltes ocasions, proposa i exalta els valors de tot allò que és fàcil, divertit, absent de dolor, còmode, ràpid i superficial. Sense caure en reduccionismes i amb el risc del tòpic podem descriure models vitals força programats a nivell laboral o d’estudis complementats amb opcions de temps lliure que porten a l’evasió o al descontrol de la discoteca, el Facebook, el futbol... Sense jutjar la conveniència de cada opció personal, sembla que sí podríem afirmar que molts “dinamismes vitals” no conviden ni possibiliten en excés moments de reflexió, serenitat o profunditat personal. Alguns autors fan servir l’expressió de “viure enfora” per expressar aquesta realitat actual.

 

Però la realitat, la vida, en ocasions, ens fa viure experiències profundes i dures que ens apropen al dolor, a l’esforç, a “viure endins”, a la superació personal... Els processos de dol presents i part de les nostres vides són d’aquelles experiències que requereixen “quelcom” serè i profund que va més enllà del nostre dia a dia “hiperactiu”.

 

I, com sempre, el lleure, el monitor-educador, ha de plantejar-se què pot fer i com pot participar en els esdeveniments significatius de la vida dels infants. Un procés de dol és un moment important i dur en la vida dels nostres educands. El dol fa referència a un moment de pèrdua d’un ésser important (separació o mort, en el pitjor dels casos) o d’una situació plaent i constructiva (canvi de ciutat, de centre escolar...). 

 

Us plantegem cinc eixos d’actuació, que intenten ser una reflexió més que no pas consells o receptes a seguir (em vénen al cap les paraules d’Antonio Machado: “Doy consejo a fuer de viejo: nunca sigas mi consejo”).

 

1. Cert control de la situació. Especialment en els dols relacionats amb pèrdues molt significatives, el monitor ha de demostrar que la situació no el supera. Es tracta de reaccionar amb aquella normalitat tan necessària com difícil de definir. Cal evitar eufòries excessives (aquell “és millor així”) o negacions de la situació (el “no passa res”) i alhora les dramatitzacions exagerades. Recordo la frase d’un adolescent que havia perdut el seu pare al seu grup: “oye, que el que se ha muerto es mi padre no el vuestro, eh?”.

 

2. Temps. Assimilar i superar experiències humanes requereix temps, a vegades, força temps. Silvio Rodríguez ho expressa poèticament en la cançó del “Elegido”: “Lo malo se aprende enseguida, lo hermoso nos cuesta la vida”. Hem de deixar que l’infant tingui temps per estar trist, per plorar, per estar sol, per enfrontar-s’hi. Ha de fer un procés personal on el dolor hi serà present, com a monitors no hem de tenir por d’aquesta situació. Hem d’evitar que la persona s’aturi en aquesta tristor o es retroalimenti negativament i entri en estats depressius, però el procés s’ha de fer. Alguns psicòlegs posen temps determinats per a cada pèrdua: uns dos anys en relacions de parella estable, any i mig en una mort de familiar proper, un trimestre per adaptar-se a una nova escola, un any per la separació dels pares... Altres preferim no acotar el temps per respectar el camí que cadascú necessita segons les circumstàncies. Sí que sembla que, amb diversa intensitat i duració segons el cas, el procés de dol inclou quatre etapes:

 

Desesperació: En el primer moment, qualsevol reacció és comprensible. El més important és deixar passar dies per avançar en el procés.

 

Superació il·lusòria: Passat cert temps, la persona recupera un estat de serenor i alegria important. Es tracta d’una reacció positiva perquè s’avança en el procés de dol, però és possible que encara no s’estigui del tot preparat per superar la situació.

 

Recaiguda: Torna la tristor, especialment en els casos de la pèrdua d’un ésser estimat. Es tracta d’un estat personal més serè que a la primera etapa, es troba a faltar a qui no hi és.

 

Superació: Es tracta d’un procés més lent però segur i profund de “situar psicològicament” la nova vivència on manca la persona o l’espai que s’ha perdut.

 

El dol - Acompanyar des del lleure

 

3. Presència lleugera. Com a monitors, el nostre compromís és ser-hi. Romandre prop de l’infant. Que tingui el seu espai, que pugui separar-se, que tingui opció a tenir complicitat amb els seus amics, si vol que estigui sol una estona... però nosaltres allà, davant, potser una mica més lluny, però hi som i ell ho sap. Mario Benedetti ho explicava així: 

 

És possible que l’infant es senti més còmplice amb algun monitor concret, serà una figura molt interessant, podem parlar de referent, per acompanyar, conversar, expressar...

 

4. Moment de comiat. Independentment de les nostres creences espirituals, som éssers simbòlics i rituals. És recomanable i enriquidor que el grup d’esplai, potser en la seva totalitat, dediqui un espai i un temps a “celebrar la pèrdua”.  Es tracta d’un moment participatiu i comunitari on la persona que ja no hi és es fa present. Pot ser bonic que preguntem a la persona que viu el procés de dol de quina manera vol enfocar el moment i quins elements vol que apareguin.

 

5. Activitats enriquidores. Com a monitors, hem de tenir i donar recursos i activitats que permetin a l’infant avançar en el seu procés. No cal que siguin activitats diferents a les que realitzem quotidianament però ens ajudaran molt. Anant a la muntanya, fent una recollida solidària, fent una gimcana, veient els estels al joc de nit... aconseguirem rutines constructives que ajudin a anar endavant i no caure en desmotivació o tristor permanent, l’infant comprovarà i viurà que la vida continua plena de sentit. També haurem de plantejar algunes activitats més específiques per ajudar l’infant a expressar els seus sentiments: dibuixos, expressions musicals, converses, alguna carta...

 

Com veieu, un nou repte se’ns planteja als educadors/es, en un tema tan sensible i significatiu com els processos de dol. Acabo aquestes línies, que tant debò us ajudin una mica a pensar, amb un desig, en paraules del Canto del Loco: “Que toda tu risa le gane ese pulso al dolor”.

COMPARTEIX
COMENTA
* Camps obligatoris
Estris.cat us anima a comentar els articles publicats alhora que us demana de fer-ho amb ànim constructiu i des del sentit comú, per la qual cosa es reserva el dret de no publicar els comentaris que consideri inapropiats, que continguin insults i/o difamacions. La publicació dels comentaris no serà automàtica sinó posterior a la seva validació, i aquests reflectiran en tot cas l'opinió dels lectors i no de la publicació. El sistema emmagatzemarà els comentaris junt amb la vostra direcció IP
Editat per: Fundació Pere Tarrés
En conveni amb: Ministerio de Sanidad, Servicios sociales e Igualdad Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Barcelona
Amb la col·laboració de: APPEC