EL PUNT DE TROBADA DEL LLEURE EDUCATIU I L'ACCIÓ SOCIAL

20 de Setembre de 2018
| Ja som 11195
15/03/2018 11:20h
"Les pèrdues ens ensenyen molt, ens fan més humils i més compassius"
Entrevista amb Francesc Torralba
Francesc Torralba
Francesc Torralba
Filòsof, escriptor i director de la Càtedra Ethos d'ètica a plicada de la URLL

De què parlem quan parlem de dol?
Parlem d’un procés que té com a finalitat la digestió emocional d’una pèrdua que pot ser d’una persona, un estat de salut, una feina... Es tracta d’un procés que no és gens fàcil i que no podem fixar temporalment, ja que dependrà molt de la persona i de com significativa és la pèrdua. 

 

Com acostuma a desenvolupar-se aquest procés? 
En el procés de dol hi ha unes fases que s’acostumen a donar en la majoria de persones, amb tot, cada persona és un món i de vegades aquestes classificacions no inclouen la riquesa de cada singularitat. 

 

La primera es caracteritza per la desesperació i la negació. Un no assumeix aquella pèrdua i s’indigna i vol viure com si allò no ho hagués perdut. En veure que allò que tenia ja no ho té, no té un altre remei que resignar-se. És una segona fase que és la de la resignació. 

 

I després, hi ha una tercera fase que és l’acceptació, que és la més difícil. Vol dir que tenim en bon record aquella persona, entorn o feina que hem perdut però a la vegada acceptem la situació i ens obrim a noves possibilitats. Ja no vivim ancorats en aquell passat sinó que acceptem el present i afrontem el futur amb esperança. És molt difícil arribar a aquesta última fase, però és el punt on podríem dir que el dol ha conclòs. 

 

Podem treure alguna cosa positiva d’aquest procés? 
Les pèrdues no agraden a ningú però sempre tenen un aprenentatge. Si som capaços de dirigir-les aprenem molt: aprenem a valorar i gaudir més el que tenim i a entendre millor els altres. Ens fan més humils i més compassius.


Culturalment, sabem com viure o acompanyar aquests processos? 
Ho portem molt malament perquè vivim en una cultura caracteritzada pel desig total. Ens han dit que podem tenir-ho tot, que podem assumir-ho tot, que podem aconseguir tots els reptes, que podem ser joves eternament, que podem estar sans eternament, que podem tenir èxit eternament... I aquesta cultura xoca amb la realitat que pot ser que el teu pare s’ha mort, que et fas gran, que no tens la feina que voldries, que no tens els fills que potser desitjaries... La realitat és que el desig total no es compleix -només excepcionalment, de manera molt efímera i en algun moment de la vida- i això ens costa molt de digerir. 

 

En canvi hi ha cultures que són molt més sofertes i que accepten molt més la realitat amb els seus clarobscurs. No els hi vénen de nou la mort, el sofriment, la malaltia o el fracàs perquè formen part de la seva quotidianitat. Nosaltres ho hem amagat darrera una cortina i etiquetem molt negativament a qui fracassa, a qui suspèn o a qui envelleix i quan això arriba mirem de dissimular-ho. És una cultura del simulacre. 

 

Des de l’educació, què es pot fer per fomentar una millor vivència del dol? 
D’entrada, hem de trencar el tabú de la mort o millor dit el tabú de la limitació. Vivim en una cultura caracteritzada per la “il·limitació”, on tot és possible i tot és possible ara. I, és clar, educar en aquesta cultura té efectes molt frustrants perquè ni tot és possible ni tot és possible ara. Les coses costen i algunes són materialment impossibles. Hi ha realitats que no podem canviar, que són irreversibles. Davant d’això, els que eduquem, hem de fer molt per presentar un tipus de realitat que no sigui ni inamovible ni mal·leable com una plastilina. Hem de fer veure als infants i joves que la realitat té una dimensió dura i obscura –amb límits i resistències- i una dimensió lluminosa. Hem de fer molt en la pràctica educativa per no amagar la limitació: ni la malaltia, ni el fracàs, ni la mort ni el dolor. 

 

Com aconsella parlar de la mort als infants i joves? 
D’entrada la mort arriba, no cal ser artificial. Per exemple, pot ser que un avi mori. I quan això passa es presenta una ocasió d’or per afrontar aquesta situació i mostrar als infants aquesta realitat. No es tracta de fer grans operacions artificials, es tracta de viure amb naturalitat els processos que tenen lloc en el món, de la mateixa manera que el naixement d’un germà o un nebot. El que no podem fer és amagar una part de la vida intentant fer veure que no existeix. 

 

Paradoxalment, els nostres fills estan molt exposats a imatges audiovisuals de mort. La mort audiovisual forma part del seu univers quotidià i en canvi la mort presencial està molt més amagada. Per tant, el que hem de fer és parlar-los amb la màxima transparència d’aquest fet. 

 

 

"Des de l'educació es pot fer molt per trencar el tabú de la mort i la limitació"

 

 

I respecte les diferents creences? 
En aquest punt hem de ser molt honestos. Nosaltres constatem que ens morim però què passa després de la mort no ho sap ningú. Ara bé, els fills han de saber què creuen o no creuen els seus pares i alhora conèixer que hi ha un univers de creences sobre el que passa després de la mort. 

 

Creu que l’educació en el lleure pot ser un bon espai per parlar dels processos de pèrdua? 
En la mesura que l’educació en el lleure està molt relacionada amb la natura ens ajuda a assumir més fàcilment aquests processos. La natura ens ajuda a concebre i a entendre la vida ja que en ella veiem com els processos de naixement, creixement, decadència i mort es donen de forma natural. El que no ajuda és tenir els nens i nenes tancats en grans càpsules tecnològiques pensant que allò dura sempre. 

 

Per això, les cultures urbanes tenen més dificultats que les cultures rurals per assumir la mort com quelcom natural. 

 

Per posar un exemple pràctic, no associat a la mort, parlem del comiat d’un responsable o monitor molt estimat que deixa l’esplai. Com s’hauria de fer? 
Un comiat és un ritual que al meu entendre ha d’incloure tres elements clau: gratitud, memòria i vincle. En primer lloc és bàsic agrair a la persona tot allò que ha fet i que la seva dedicació sigui corresposta. Després, és necessari fer memòria de tot el que hem après d’ell o ella: potser ens ha ensenyat cançons, contes, a cuinar, a orientar-nos pel bosc... I per últim, hi ha un altre element important que és mantenir el vincle, un aspecte que avui gràcies a les comunicacions que tenim és molt més senzill.


 
Una altra situació que es pot donar al grup és l’arribada d’un nen o nena nouvingut que deixa enrere un país, part de la seva família, una societat... Com pot acompanyar aquest procés el monitor/a?
Aquí la feina és dura sobretot si aquest nen o nena ja ha fet arrels en aquest país. En aquest cas el monitor/a l’ha d’ajudar a aclimatar-se i, per tant, que entengui el llenguatge, les maneres de fer... I, després, els monitor/es tenen una feina bàsica a fer que és propiciar processos d’acollida i “deconstruir” prejudicis en el grup. 

 

Una altra qüestió que es pot donar en els grups és la convivència d’infants de diferents religions o infants de famílies creients amb infants de famílies agnòstiques o atees. Quina creu que és la millor manera de parlar del dol en aquests contextos? 
És veritat que avui hi ha una gran diversitat de nois i noies que procedeixen de famílies diferents i que en molts casos tenen creences i conviccions morals i religioses diferents. 

 

Però quan, per exemple, mor una persona el que no podem fer és quedar-nos muts. Hem d’aconseguir primerament que hi hagi una possibilitat d’expressar-nos emocionalment, ja que vivim en societats on això es reprimeix molt. Per tant, és molt important alliberar els sentiments que puguem tenir (indignació, ràbia, pena, desesperació...) mitjançant el plor, l’escriptura, el silenci... 

 

El següent pas és com ho afrontem cadascú de nosaltres. Jo crec que el monitor aquí ha de ser honest i ha de dir el que ell creu. No pot dir que creu si no creu i no pot dir que no creu si creu. Ara, també ha de dir que allò que creu no és ciència. No pot donar mai gat per llebre. 

 

 

"Hem de ser molt honestos i explicar el que creiem o no creiem"

 

 

I quan el grup no se’n surt perquè es veu sobrepassat?
Si el grup no pot afrontar-ho cal demanar ajuda. Afortunadament tenim psicòlegs de la infància i de l’adolescència que ens poden ajudar a digerir aquests processos, sobretot quan la mort és inesperada i dràstica. En aquests casos hem de confiar en els experts que poden ajudar i orientar el grup per anar alliberant totes aquestes emocions. 

 

Per últim, alguna activitat o joc pràctic que consideri útil per treballar aquests temes? 
Crec que hi ha dos materials molts bons que ens poden ajudar: un és el món audiovisual i l’altre el món dels textos breus com els contes o les paràboles. Des de “Polseres vermelles” fins a “Lorenzo’s Oil” o el conte del “Soldadet de plom” tenim molts i bons recursos que podem tractar amb el grup i aconseguir reaccions impressionants. 

COMPARTEIX
COMENTA
* Camps obligatoris
Estris.cat us anima a comentar els articles publicats alhora que us demana de fer-ho amb ànim constructiu i des del sentit comú, per la qual cosa es reserva el dret de no publicar els comentaris que consideri inapropiats, que continguin insults i/o difamacions. La publicació dels comentaris no serà automàtica sinó posterior a la seva validació, i aquests reflectiran en tot cas l'opinió dels lectors i no de la publicació. El sistema emmagatzemarà els comentaris junt amb la vostra direcció IP
Editat per: Fundació Pere Tarrés
En conveni amb: Ministerio de Sanidad, Servicios sociales e Igualdad Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Barcelona
Amb la col·laboració de: APPEC