Sembla un conte de Nadal

Paquito era un mal de cap. Ho vam veure des del primer moment que va pujar a l'autocar del campament. Busca-raons, empipador, pesadíssim... Als seus dotze anys —encara que semblava més menut— la seva diversió era ficar-se amb tothom i feia la sensació que gaudia, fent enrabiar els altres.

A més, ignorava moltes coses molt bàsiques de la vida quotidiana: rentar-se amb un mínim d'eficàcia, vestir-se amb seny... Un exemple: el campament era en una de les zones més caloroses de Catalunya i, en ple mes de juliol, més d'un cop es posava un jersei de llana directament sobre la pell nua.

Estava passant una infància difícil, amb una família molt complicada i estades intermitents en centres d'acollida.

Els altres nens i nenes no van trigar gaire a allunyar-se d'ell i de queixar-se amargament. No entenien del tot per què l’havien de suportar. Els quatre primers dies de les colònies els monitors no paràvem de reganyar-lo: Paquito, para d'una vegada!; Paquito... t'he dit que no has d’estomacar ningú!; Paquito, deixa de molestar a la resta!

Ningú volia seure al seu costat a l'hora de menjar, ningú volia que li toqués Paquito al seu equip quan jugaven a qualsevol cosa. Tenir-lo a prop era una garantia de mal rotllo i problemes. Els companys amb qui compartia la tenda de campanya gairebé es van amotinar per demanar que els monitors el traguéssim d’allà, perquè no podien dormir bé a les nits...

I el Paquito, brut, desendreçat i cridaner, havia arribat a convertir-se en el motiu de discussió permanent a les reunions de monitors. No sabíem què fer amb ell.

- Us heu fixat que gairebé no parlem d'una altra cosa?

- I que sempre l'estem esbroncant?

- És que s'ho mereix!

- Sí que s’ho mereix, però... arriba un moment que cada deu minuts hi ha brega per una cosa o una altra...

- I això marca el mal ambient que es respira al campament...i el nostre mal humor!

- Hauríem d'intentar dir-li alguna cosa bonica de tant en tant...

- Però... quan? No podem felicitar-lo per una malifeta i en fa una cada 5 minuts...

- Ja, però entre mal i feta, i malifeta, potser hi ha un mínim espai de temps en què no en fa cap...

- Perquè necessita respirar!!

- Vinga, intentem-ho: quan el veiem en pausa, diguem-li alguna cosa amable...

Els monitors vam anar-nos-en a dormir amb aquesta consigna, sense massa esperances, però amb ganes de viure una estoneta de pau i bon rotllo, per petita que fos.

Resulta que la meva tenda era davant de la tenda on dormia Paquito. Jo soc de les que em llevo d'hora i l'endemà, en sortir de la tenda, quan la resta del campament encara dormia, em vaig trobar de front amb Paquito, que també sortia de la seva tenda.

Una veu interior em va cridar a cau d'orella: Corre, aprofita ara mateix, que encara no n'ha fet res!

- Paquito, què guapo que t'has llevat avui —vaig dir el primer que se'm va passar pel cap, amb un somriure d'orella a orella.

Paquito es va quedar palplantat, absolutament sorprès... com si no donés crèdit al que acabava de sentir.

- Se m'ha foradat aquesta samarreta —va dir amb cara de preocupació, i crec que també va ser el primer que li va passar pel cap, però certament la samarreta que portava, amb la qual probablement havia dormit tota la nit, estava esguerradíssima, a banda de bruta.

- Ah, mira, mentre la rentem i veiem com l'arreglem, et puc deixar la meva samarreta vermella.

Era una samarreta unisex i de color llampant, tota nova. La vaig treure de la tenda i li vaig donar.

Ràpidament es va canviar, molt content, i vam marxar els dos a rentar la roba bruta al safareig. El vaig ajudar a rentar-se i pentinar-se, i la veritat és que, al final, ja tenia un altre aspecte.

A l'hora d'esmorzar, tret d'algun breu enfrontament per la llesca de pa i el formatge, no va provocar tants problemes com altres dies. Jo estava que no m'ho creia.

Durant la resta del matí no es desenganxava del meu costat i jo procurava fer-li bromes amables i explicar-li cosetes. La idea era no donar ni un centímetre d’ocasió material, perquè no es pogués barallar amb ningú. Va funcionar força bé.

L'endemà teníem una excursió programada, és a dir, una activitat d'alt risc de conflictes i baralles amb els nenes i nenes que ja de per sí en tenen tendència.

- Paquito, necessito que m'ajudis a l'excursió. Em toca fer de guia, però em cal un ajudant per passar davant amb mi, i anar explorant el camí i identificant-ne les marques.

Se li va il·luminar la cara. Estava encantat i va respondre molt bé al repte. Durant tota l'excursió no hi va haver cap baralla, cap crit, cap enfrontament amb ningú. La resta del grup de nanos i de monitors estaven que no s'ho creien.

Tots dos anàvem al davant i cada vegada que veia una marca blanca i vermella, o un pal indicador, es posava molt content. Jo feia veure que era ell qui m'havia descobert les pistes.

L’endemà, després de dinar, vam obrir un racó de lectura al voltant del llibre "Tria la teva aventura". Paquito llegia poc i malament, de manera que calia buscar alguna cosa que no el fes sentir marginat i no el deixés en evidència.

Un dels llibres es deia "El castell prohibit" i els monitors teníem la intenció de fer un joc que girés entorn d'aquesta història. Vaig convidar Paquito a fer un dibuix, inspirat en la coberta del llibre, que serviria per anunciar el joc.

Quina va ser la meva sorpresa quan Paquito va començar a dibuixar, amb molta traça, el castell del llibre, però també altres coses de la seva imaginació, com ara un cavall galopant. La veritat és que dibuixava la mar de bé... i ningú se n'havia adonat fins al setè dia del campament!

Quan va acabar el cartell vaig ensenyar-lo a la resta del grup.

- Ei, mireu quin dibuix acaba de fer el Paquito!

Els nois i noies es van acostar a la nostra taula, impressionats per la notable qualitat del traç i dels detalls.    

- Ostres, què bonic!

- Què bé, Paquito!

- Em fas un retrat per emportar-me'l de record del campament?

De cop i volta... va generar admiració! La relació dels altres amb Paquito havia canviat totalment. Ja no era el trasto que ningú volia.

Durant la resta del campament, continuava tenint rampells de tant en tant, però més breus, menys dramàtics i més suportables. A la seva manera, es va integrar en el grup i va aconseguir que els altres l'acceptessin.

Per a mi va ser una lliçó magistral que em va marcar molt com a educadora i després he pogut aplicar en altres moments de la meva vida.

Paquito només necessitava unes quantes coses: apartar-se del pou d'agressivitat en el qual havia caigut, que algú li digués en algun moment alguna cosa amable, li mostrés confiança i li permetés sentir-se estimat, i saber-se útil i valorat.

No ho podia fer sol, encara era immadur i, a més, venia d'una història personal i familiar plena d'esgarrapades.

Crec que sovint hem d’oblidar-nos una mica dels errors, de les ferides de la nostra biografia i centrar-nos en allò que pot anar bé. Però tendim a pensar que només furgant en les ferides podrem curar-les. Bé, potser a vegades és així, però històries com la de Paquito mostren com n’és, d’important, mirar cap endavant.