Ara per ara, són els tres mesos més bèsties de les nostres vides”

Coincidint amb l'aniversari de la celebració del Referèndum, publiquem en obert l'entrevista al fotoperiodista, il·lustrador i autor del llibre "Dies que duraran anys" Jordi Borràs. Conversem amb ell sobre el seu llibre que recull més de 200 fotografies de la tardor catalana. 

Al mes de febrer vas presentar el llibre “Dies que duraran anys” un recull de tres mesos molt importants per a Catalunya. Per què la idea?
Va ser un encàrrec editorial d’Ara llibres. M’ho van proposar el mateix 4 d’octubre i tal com m’ho van presentar els hi vaig dir que sí sense pensar massa com seria el llibre perquè estava amb molta feina. 

El llibre majoritàriament són instantànies molt vivencials combinades amb els testimonials de deu periodistes. Tenint en compte que sempre es fan molts articles als mitjans de comunicació, cal fer aquest tipus de periodisme que aposta per la imatge, els testimonis i que les imatges parlin?
Sí. I és un llibre on no només parlen les imatges. Hi ha més de 200 fotos al llibre de les quals 190, si fa no fa, són meves, però també n’hi ha d’altres fotògrafs. També hi ha textos de deu escriptors que són deu mirades diferents. Sóc d’aquells fotògrafs que pensa que una imatge, si va acompanyada de mil paraules, doncs millor que millor. El text i la foto són perfectament complementaris i que un enriqueix l’altre. 

El poder col·laborar amb altres fotoperiodistes i periodistes també afegeix un plus a aquest llibre?
Exacte. Crec que una de les parts interessants d’aquest llibre primer és que t’interpel·la com a espectador des del punt de vista emocional i segon, el fet que hi hagi tantes mirades diferents fa que molta gent s’hi pugui sentir identificada perquè no hi va haver un referèndum sinó que n’hi va haver tants com tantes persones el van viure.

Al llibre s’hi repassa la penjada de cartells, la distribució de les urnes i fins i tot, hi ha el capítol “els més aplaudits” destinat a les persones més grans que vam anar a votar. És un dels més emotius?
Sí. Del dia 1-O me’n recordo de la gent gran que anava a votar. Molts estaven emocionats però realment qui estava emocionat i plorant érem tota la resta. Ells hi anaven contents. Però clar, quan veies aquell avi amb caminador que amb prou feines es podia moure però que anava a fer allò com si fos l’últim que fes a la seva vida doncs realment encongia el cor a qualsevol. 

S’han dit moltes barbaritats als mitjans de comunicació de l’1-O? 
Se n’han dit moltes i, a més a més, resulta que el partit més votat a Catalunya és el responsable de moltes d’aquestes animala-des. El nivell de manipulació mediàtica que s’està fent amb l’independentisme, de tit-llar l’independentisme de nazi, de mostrar l’escola catalana com una font d’adoctri-nament o els mitjans públics catalans com tres quarts del mateix és propi d’incendia-ris. Els mitjans de comunicació, al cap i a la fi, són una vàlvula més d’un engranatge político-judicial que actua amb un sentit d’estat molt profund.  

Has qualificat aquests tres mesos com els “més bèsties de les nostres vides”?

Aquesta tardor per a molta gent marca un abans i un després en les seves pròpies vides. Hi ha molta gent que ha començat a fer coses aquesta tardor. I l’1 d’octubre ja li és una mostra d’un abans i un després. Ara per ara, són els tres mesos més bèsties de les nostres vides. Segurament vindran molts més 1 d’octubre.

Com ho vius tu? Com pots separar feina i conviccions?
Sent molt conscient que la millor tasca que pots fer en moments com aquest és deixar testimoni material del que està passant. Per tant, has d’estar concentrat en la feina i has d’intentar deixar de banda els instints que et surtin en aquest moment i fer la foto perquè si no hi ha foto allò no existirà. 

Per tant, una imatge sí que val més que mil paraules? 
Sí, però si es complementa amb mil paraules evidentment té molta més força. Pots explicar una cosa o la pots mostrar, però una imatge també és molt manipulable. Depèn de com l’enquadris, de com la descontextualitzis pot no voler dir el que es vol explicar. Per tant, s’ha de contextualitzar una imatge. 

Quina és la millor forma de comunicar-te i explicar-ho?
Per mi, la fotografia perquè és on m’hi sento més còmode i on puc treure millor tot allò que vull transmetre. Però també quan no arriba la fotografia doncs ho he fet amb l'escriptura i amb textos periodístics. 

Aquest no és l’únic llibre fotogràfic. De fet el primer va ser el 2013 “Warcelona, una història de violència”. Un recull de fotografies sobre l’impacte de la crisi econòmica i la reacció ciutadana. Quin record en tens? 
Va ser un llibre molt arriscat ja que anàvem a posar sobre la taula el debat sobre la violència legítima i la violència il·legítima, que en el seu moment estava bastant candent i que últimament també hem vist amb l’1 d’octubre sobre si cremar un contenidor equival a buidar un ull amb una bala de goma. Un debat que, malauradament hi és molt present i que crec que encara pot donar molt a parlar. En el seu moment el llibre va ser important perquè va ser el meu llançament a nivell editorial tot i que ja portava uns quants anys fent fotografies. Va ser un llibre molt ignorat, fins i tot menyspreat per alguns sectors més políticament correctes i que marcava una voluntat de fotoperiodisme una mica diferent. És a dir, amb la intenció d’entendre el fotoperiodisme com jo entenc el periodisme que és una eina de transformació.

Com el fotoperiodisme és per a tu una eina de transformació social? 
Doncs començant per entendre que el periodisme neutral no existeix. És una fal·làcia. Som subjectes. Per tant no podem fer periodisme objectiu perquè no existeix, perquè som persones que sentim, que tenim una escala de valors i que filtrem la informació i la transmetem segons aquesta escala de valors. Partint d’això, doncs crec que hem d’entendre el periodisme amb uns objectius clars: ha de ser veraç i honest per sobre de tot. Si tu entens el periodisme com a una eina de transformació social o com una eina de canvi has de tenir molt de compte que si allò que fas no és rigorós, no és veraç i no és honest serà un boomerang que se’t giri en contra teu.   

S’hauria de fer un replantejament en els mitjans de comunicació i més ara que hi ha la tendència de viure a base de titulars?

Sí. Cal entendre que la sobreinformació a vegades és perjudicial. No per més fonts d’informació vol dir estar més ben informat. Avui en dia tenim accés gratuït a tota mena de diaris que no cal ni que els comprem i amb un cop de clic ho tenim. De fet, hi ha uns canvis de consum molt evidents en premsa però això no vol dir estar millor informats. Vol dir que tenim més fils d’on estirar. Però hem de ser molt conscients que moltes vegades la informació no és veraç.

També són molt coneguts els teus treballs d’investigació i documentació sobre l’extrema dreta a Catalunya. Has publicat “Plus Ultra” i “Desmuntant a Societat Civil Catalana”. En quin punt ens trobem?
Ens trobem en un punt en què el nacionalisme espanyol no ha volgut separar-se de l’extrema dreta com venia apuntant des de feia anys. Això, el que ha provocat és un blanquejament de l’extrema dreta. És a dir, potencialment aquesta extrema dreta, encara que molta gent no ho veu així, no ha patit un creixement però sí una sobrevisualització ajudada en part també perquè moltes de les manifestacions han tingut la cobertura d’organitzacions que no són d’extrema dreta. Per exemple, la manifestació del 8 d’octubre de Societat Civil Catalana, que va reunir prop de 200.000 persones i que distava molt de la xifra que van dir els organitzadors de 2 milions, aquella manifestació estava convocada per 14 organitzacions d’extrema dreta. Al cap i a la fi, el fet d’insistir en manifestar-te i en no voler separar-te d’organitzacions antidemocràtes també és una legitimació dels seus discursos. Uns discursos que han anat en una línia molt similar tant dels que es fan dir constitucionalistes, per no dir-se nacionalistes espanyols, com dels que s’han dit patriotes perquè neguen la seva identitat ultradretana. Això què provoca? Doncs que el “a por ellos” acabi sent un discurs que també es porti al carrer amb violència contra manifestants per part de gent partidària de la unitat d’Espanya o que el dia 10 de juny diferents organitzacions d’extrema dreta es manifestessin davant de tv3. Hi ha hagut un traspàs discursiu altament preocupant entre els dos sectors.

De fet a l’informe publicat a l’anuari Media. cat “En nom d’Espanya” s’hi mostra que entre el 8 de setembre i l’11 de desembre de 2017 s’han produït a Catalunya almenys 139 incidents violents amb motivació política. Dieu que aquesta violència s’ha fet més transversal.
Exacte. El fet que aquests dos móns convisquin ha fet que la violència, que era una característica pròpia de l’extrema dreta sigui molt més transversal en el sentit que aquella persona que pega, que agredeix, que coacciona, que amenaça, a diferència d’altres èpoques no té per què estar vinculada a l’extrema dreta sinó que, actualment, pot ser gent que es postuli com a votant de Ciutadans, del PSC o del Partit Popular. És a dir, hi ha hagut un transvasament d’aquesta violència que jo crec que és una mica el que deia abans, per la legitimació del discurs del “a por ellos”.   

Vinculat amb això, des de 2013 has rebut amenaces de grups d’ultra dreta. De fet, et trobes amb moltes dificultats per assistir-hi a realitzar la teva feina.  
Sí. Me’n trobo tantes que jo no puc anar a cobrir una manifestació de manera normal perquè contínuament sóc assetjat, amenaçat, atacat, etcètera. 

Quines diferències s’hi poden trobar amb altres tipus de manifestacions que has cobert a l’hora d’exercir la teva feina?

No puc anar a cobrir una manifestació espanyolista, ja no dic d’extrema dreta, dic espanyolista. No ho puc fer amb normalitat. Per tant, a mi quan la senyora Arrimadas diu “ya sabemos lo que pasa en Cataluña” per justificar que ella porta escorta doncs em fa molta gràcia perquè fa uns quants anys més que ella que estic patint en silenci tota mena d’amenaces.  

Mirant una mica, amb tot l’històric que portes de manifestacions, som una societat participativa? Amb l’1 d’octubre s’ha sortit al carrer però, en general?  
Jo crec que sí que la societat catalana actualment i amb tot el què ha passat l’1 d’octubre no s’entén sense anar un segle enrere o més d’un segle enrere. La tradició cooperativista, associativa del catalanisme cal anar-lo a buscar molt lluny i potser algú no entendria que repetíssim els cors clavers, aquella incipient manera d’associar-se a través del cant amb gent de classe treballadora i popular, etcètera. Totes les associacions catalanistes, culturalistes, l’escoltisme per exemple, és que una cosa no s’entén sense l’altra. I això, de fet, es veu molt en com l’espanyolisme ha volgut imitar aquest associacionisme. Un associacionisme encefàlic moltes vegades o dirigit directament per partits polítics que, el fet de no tenir una tradició associacionista al darrera ha fet que moltes vegades fracassés o que fos directament dirigida pels poder fàctics i que no hi hagués una base social al darrera. 

Com veus als joves? Hi ha esperit crític? Estan compromesos amb tot el que passa a la societat? O només en l’àmbit polític? 

Veig un moviment juvenil, en general, molt actiu. I si mirem les actituds polítiques de la gent jove són francament envejables per a altres generacions. No s’entén aquest 1 d’octubre sense el moviment estudiantil, per exemple.  En dades del CIS o del CEO veiem que els joves són els que tenen més voluntat de canvis de la societat. Són els més transgressors i les parts més conservadores acostumen a ser més grans. Per tant, molt a favor d’empènyer els joves a fer coses perquè és una qüestió natural. El que és antinatural seria el contrari. 

Has sigut escolta?

Sí de l’Agrupament Escolta Ramon Llull, d’escoltes catalans i a l’agrupació hi vaig estar des dels 8 anys fins als 23. 

Què t’ha aportat tots aquests anys?

Moltes coses. Des de conèixer l’entorn geogràficament parlant a conèixer la natura, valors, compromís, companyerisme... tota una sèrie de valors que moltes vegades a l’educació formal no es donen i que a través de l’escoltisme he acabat adquirint. 

Com podem fer des dels esplais i caus, que són espais d’educació, que siguem crítics sense que se’ns titlli de fer adoctrinament?

Qui conegui mínimament el moviment escolta o l’educació en el lleure no el pot titllar d’adoctrinament. No té cap mena de sentit. I qui ho faci doncs li recomanaria que es passegi un dissabte a la tarda per qualsevol cau de Catalunya i que conegui què es fa allà dins. Entrar amb el joc aquest defensiu em sembla una mica absurd perquè al cap i a la fi és comprar aquest debat i per mi aquest debat no s’ha de comprar perquè és fals.