EL PUNT DE TROBADA DEL LLEURE EDUCATIU I L'ACCIÓ SOCIAL
26 de Març de 2019
| Ja som 11252
16/03/2018 12:23h
La guerra que no cessa
"L'horror és horror, sigui qui sigui el que el pateixi, sigui qui sigui el que l'exerceixi"
foto: land of mine
Jordi Armadans
Jordi Armadans
Politòleg, periodista i director de la Fundació per la Pau

FITXA TÈCNICA

“Land of mine”

Dinarmarca, Alemanya, 2015

Director: Martin Zandvliet

Intèrprets: Roland Moller, Louis Hofmann, etc.



Les pel·lícules sempre poden ser un bon mecanisme per a aprofundir en esdeveniments històrics que ens queden llunyans o sobre els quals no sempre som conscients que van ocórrer.

 

Ens han arribat, als nostres dies i a les nostres consciències, moltíssimes coses sobre la segona guerra mundial. Però la que ens retrata “Land of mine”, segurament molt menys. Amb la fi de la guerra, Dinamarca -que ha patit l’ocupació nazi- es disposa a netejar el territori de les mines que l’exèrcit alemany ha ‘sembrat’ en el seu avenç. I, per a fer-ho, necessitat de mà d’obra per a una activitat ben perillosa i empès pel ressentiment i la venjança, decidirà fer servir els soldats nazis detinguts. De fet, tot i que se’n parla poc, se sap que en general, un cop acabada la guerra, molts soldats alemanys van acabar patint represàlies, vexacions, treballs forçats o la mort.

 

Però, més enllà d’apunts històrics i mirades autocrítiques (el film és de producció danesa i alemanya i el seu director, Martin Zandvliet, danès), “Land of mine” mostra clarament la necessitat d’un dels valors més preuats per a una convivència pacífica i fraternal i, a la vegada, un dels menys practicats: l’empatia.

 

Aparentment, posar uns soldats nazis que havien sembrat mines a remoure-les, pot semblar poc greu. Però això és oblidar que molts soldats nazis... van anar a la guerra, obligats, com a instruments d’un lideratge polític foll. I si van sembrar mines és perquè algú els ho va manar. Alguns d’aquests soldats, a més, eren joves, molt joves: el darrer que necessitaven era continuar en un front de guerra, en condicions precàries, sense educació, família i alimentació, patint per la vida i veient com molts dels seus amics morien de forma bàrbara.

 

I és que l’horror és horror, sigui qui sigui el que el pateixi, sigui qui sigui el que l’exerceixi. Perquè el dolor i el patiment són universals. Una pel·lícula que, de forma punyent, ens fa evident que la violència, la injustícia i el maltractament, no són greus si els pateixen els ‘teus’ sinó són greus en si mateixos. I que caure en la pendent de l’odi no és un problema, només, per a qui el pateix, sinó també per a qui l’exerceix: perquè el degrada profundament, fent-lo assemblar a qui tant odia.

COMPARTEIX
COMENTA
* Camps obligatoris
Estris.cat us anima a comentar els articles publicats alhora que us demana de fer-ho amb ànim constructiu i des del sentit comú, per la qual cosa es reserva el dret de no publicar els comentaris que consideri inapropiats, que continguin insults i/o difamacions. La publicació dels comentaris no serà automàtica sinó posterior a la seva validació, i aquests reflectiran en tot cas l'opinió dels lectors i no de la publicació. El sistema emmagatzemarà els comentaris junt amb la vostra direcció IP
REVISTA ESTRIS NÚMERO 225
En els últims anys els processos migratoris estan molt presents en el nostre dia a dia p...
Segueix-nos
Editat per: Fundació Pere Tarrés
En conveni amb: Ministerio de Sanidad, Servicios sociales e Igualdad Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Barcelona
Amb la col·laboració de: APPEC