J. Cuixart: A l'esplai hi vaig aprendre a no transmetre desesperació ni por davant les adversitats

Fa més d'un any, concretament al número 209 de la revista Estris publicat el juny de 2016, vam entrevistar el president d'Òmnium Cultural Jordi Cuixart. Una de les facetes més desconegudes és el seu pas pel món del lleure i la seva etapa com a responsable del Centre d'Esplai El refugi.

“L’època de monitor és quan més he treballat a canvi de res però que més m’ha enriquit”

Empresari, promotor cultural... però potser una vessant menys coneguda és la de monitor d’esplai. Quina ha estat la seva vinculació amb l’educació en el lleure?

A Santa Perpètua el Centre d’Esplai El Refugi és una de les entitats històriques amb més prestigi. Als 16 anys hi entro per fer les pràctiques del títol de monitor de lleure i m’hi vaig quedar. De fet, tota la meva família hi havia estat vinculada i jo mateix hi havia anat de nen, però d’aquella època no en guardo tan bon record perquè els campaments se’m feien llargs. Com a monitor, però, se’m feien curts. Crec que a la nostra època hi vam posar una mica més d’ambició i creativitat, eren temps diferents. En tinc molts bons records i hi vaig estar ben bé 10 anys.  

Com el va marcar aquesta etapa?

Em va marcar en tot. En la manera de pensar, en el compromís amb el país, amb la societat, amb la gent... A l’esplai les veus de tots colors, veus que no tothom té les mateixes oportunitats, que vivim en una societat desigual. Encara ara penso molt sovint en l’etapa en què vam fer de monitors amb un llapis i una espardenya, gestionant pressupostos que ens superaven, afrontant situacions adverses, etc. Quan ets de campaments o de ruta saps a l’hora que et lleves però no saps què et pot passar durant el dia. Els dissabtes eren una mica més reglats, però aquesta experiència ens va despertar la vocació de servei, de comunitat, de treball en equip, etc. És l’època que més he treballat a canvi de res però que més m’ha enriquit. Estic molt agraït a l’esplai per tot el que m’ha ensenyat i pels referents que hi vaig trobar. Sobretot, hi vaig aprendre a no transmetre sensació de desesperació ni por davant les adversitats sinó a afrontar-les amb serenor, si cal també essent contundent, però sense perdre mai el somriure.     

A nivell professional vostè és una persona emprenedora. Creu que l’esplai li va donar eines per ser-ho? 

Segur. Muntar uns campaments només es pot fer amb la unió de molts esforços. Nosaltres arribàvem a moure 400 infants cada estiu, entre 4 tandes de tres grups cada tanda, i això requereix una logística espectacular. Al final estàs gestionant capital humà, i de fet, en el món de l’empresa, de l’emprenedoria, tot és relació entre persones. No sabíem què era l’empatia, però la practicàvem cada dia, amb els pares que et confiaven els seus fills, amb els nens, dels quals apreníem molt, i sobretot del propi grup de monitors, que érem una petita gran família amb unes complicitats brutals. L’esplai és una experiència única i ens va “curtir”.

Un dels projectes d’Òmnium és Som Escola, dirigit a l’educació formal. Però quin paper juguen els esplais i caus en la promoció de la cultura i la llengua catalanes?

És bàsic, perquè vinculem el temps de lleure amb la normalització d’una llengua que encara avui l’Estat espanyol té la voluntat ferma de treure del carrer. En aquest sentit, l’esplai fa una tasca de normalització en un àmbit que ja no és l’escola, que ja no representa l’autoritat ni l’administració, sinó que és un temps de lleure. Molts dels qui avui parlem amb tota naturalitat en català potser a casa parlàvem en castellà o ho feien els nostres pares, però hem adoptat el català perquè hem après a estimar la llengua al carrer, a l’esplai... El món associatiu en general és un element de catalanitat total.

I pel que fa a la cohesió social, un altre àmbit compartit entre el lleure i Òmnium?

Està estretament vinculat. En aquest país el que va ser un encert va ser agafar aquest sentiment de pertinença, la catalanitat, com a element de cohesió, i que vol dir que tots som iguals en la diversitat. És a dir, no diferenciem per origen o llengua, sinó que diem que cadascú pot parlar el que vulgui però que la llengua comuna i per compartir és el català. Som rics com a país perquè hem estat terra de pas i de diversitat.

Des de la seva experiència, creu que l’empresariat català té en compte l’experiència del voluntariat i del lleure a l’hora de contractar?   

Crec que si has estat vinculat al món de l’esplai és possible que sí. És una cosa que valoro molt i que intento detectar en els currículums, perquè en general la vinculació amb l’associacionisme i especialment en el lleure diu molt d’una persona. A més, es fa en una edat on les prioritats poden ser múltiples i que als 18-19 anys dediquis el teu temps als altres diu molt de la teva escala de valors.

Per acabar, quin consell donaria a un jove monitor per afrontar el futur amb il·lusió? 

En diria tres. En primer lloc, que s’hi segueixi deixant la pell, perquè els monitors són referents d’aquesta canalla que tenen entre mans. Que allò que ells fan és la llavor del que faran els nens el dia de demà. Segon, que s’ho passin bé perquè en realitat tot això només té sentit si quan vas a l’esplai hi vas amb aquest positivisme i aquestes ganes de passar-ho bé. Si tu t’ho passes bé, els nens també ho fan. Tercer, que no tinguin pors, que no posin límits a res. A la llarga es penediran més de tot allò que volien fer i no van fer que no pas de tot allò que van fer i on es van equivocar. Un monitor, per defecte, ja no té massa pors.

L'entrevista sencera la podreu llegir a l'Estris 209