EL PUNT DE TROBADA DEL LLEURE EDUCATIU I L'ACCIÓ SOCIAL
03 de Març de 2021
22/01/2021 15:22h
Algunes persones en situació de sense llar prefereixen no anar a albergs? Què estrany...
Amalia Bartolini
Amalia Bartolini
Responsable de Gestió de Voluntariat del Centre d'Acollida Assís

Tenim per costum opinar sobre el que ens envolta i no de manera neutra. La nostra opinió sol incloure una valoració, expressar prejudicis i suposicions assumides com a veritats. Ho fem impulsivament, sense  preguntar-nos si tenim la suficient informació per a aquest judici, ni de quina font veu aquesta opinió, ni les conseqüències que comporta per a qui està sent jutjat. 

 

No s'arriba al carrer per vocació, ningú busca malviure al carrer. Ningú busca tenir una situació d'extrema precarietat a la vista de tots, la pobresa ens avergonyeix. Però com amagar-te quan prepares el teu llit de cartons en un portal mentre tots van cap a la seva llar a recuperar-se del dia, a veure una peli, o a qualsevol altre destí que les persones normalment escollim i que és impensable per a qui està al carrer? 

 

Com diu la filòsofa Adela Cortina, en aquesta societat consumista, s’exclou a qui es percep com algú que no té res per a donar a canvi, se’l converteix en víctima d’aporofòbia (rebuig al sense recursos). Ningú busca estar en aquesta situació. L'espiral descendent que porta al carrer està plena de múltiples pèrdues, frustracions i, sobretot, d'una solitud tan punyent que, de vegades, el més pragmàtic acaba quedant en segon pla davant el dolor amb el qual s'enfronta aquesta persona al seu dia a dia. 

 

Provoca alarma la sort de persones en situació de sense llar durant una onada de fred o de calor, però durant tot l'any mor gent sense llar. Se sap que el carrer mata, que la seva esperança de vida és de 20 anys menys que la de la resta de la població. Pot arribar a alarmar el seu sofriment físic, però es passa per alt el dany emocional i intel·lectual que provoca el fet de saber-se en l'últim esglaó de l'exclusió social. Veiem falta d'higiene, consum de substàncies, comportaments inexplicables, etc. Tot això és la punta de l'iceberg, la traducció de la sensació de vergonya, impotència, profunda solitud, problemes de salut mental i molt més. 

 

A algú amb aquest aclaparament li exigim que s'emmotlli al que hem decidit que és bo per a ell. Se li neguen tota mena de drets, fins i tot el dret a ‘escollir’. Des de sempre, esperem que qui no té accepti el que se li ofereix perquè se li està donant... I si no li serveix? I si el fa sentir pitjor? I si l'obliga a deixar fora a la seva única família, el seu gos? I si l'obliga a superar, sense més, una addicció que en aquest moment se li presenta com a única porta d'escapament? I si el fa sentir infantilitzat? I si desconfia d'un sistema que li ha fallat una i altra vegada? I si...? No podrem saber mai totes les possibles raons per les quals algú rebutja un recurs pensat i gestionat pels que no estan en la seva situació. Però sabem que no es rebutja una llar estable, cosa que un alberg dista moltíssim de ser. Sabem que la vida d'alberg en alberg només perpetua la persona en la manca d'autonomia, submergint-la més i més en un camí de difícil retorn. 

 

Els humans som éssers gregaris per naturalesa, però el nostre ‘grup’ ens exigeix ‘posseir’ per estar ‘dins’. Si no tens res l'expulsió arriba... Més ràpida o més lenta, però arriba. El sensellarisme és un problema social, hi ha persones obligades a passejar per la ciutat perquè el ‘grup’ ho permet, perquè el ‘grup’ accepta que així sigui. El grup culpabilitza i estigmatitza l'individu, sense qüestionar els propis mecanismes que fan a tots presoners d'un joc pervers. Un joc que fa de l'habitatge objecte d'especulació econòmica, dels llocs de treball una cosa cada vegada més escassa, que precaritza les condicions laborals, que ageganta la bretxa salarial i que transforma els processos migratoris en trampes de deshumanització i crueltat. Un joc en el qual ningú pot sentir-se fora de perill. 

 

És hora de canviar la mirada, de deixar enrere antigues postures estigmatitzants, d’avorrir l’aporofòbia i transformar-nos en éssers del  s.XXI: promotors d'inclusió social i solidaritat. I si no deixem a ningú fora i exercim les altes qualitats a les quals al·ludim quan parlem d’ ‘humanitat’? 

COMPARTEIX
COMENTA
* Camps obligatoris
Estris.cat us anima a comentar els articles publicats alhora que us demana de fer-ho amb ànim constructiu i des del sentit comú, per la qual cosa es reserva el dret de no publicar els comentaris que consideri inapropiats, que continguin insults i/o difamacions. La publicació dels comentaris no serà automàtica sinó posterior a la seva validació, i aquests reflectiran en tot cas l'opinió dels lectors i no de la publicació. El sistema emmagatzemarà els comentaris junt amb la vostra direcció IP
REVISTA ESTRIS NÚMERO 237
En aquest número, diferents experts i expertes ens parlen sobre els aprenentatges p...
Especial Preparem un curs excepcional
Segueix-nos
Editat per: Fundació Pere Tarrés
En conveni amb: Ministerio de Sanidad, Servicios sociales e Igualdad Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Barcelona
Amb la col·laboració de: APPEC