EL PUNT DE TROBADA DEL LLEURE EDUCATIU I L'ACCIÓ SOCIAL

15 de Setembre de 2019
20/06/2019 10:38h
Cercar refugi, trobar hospitalitat?
Maria del Carmen de la Fuente
Maria del Carmen de la Fuente
Directora de la Fundació Migra Studium

Al món hi ha 68,5 milions de persones que cerquen refugi i no, no és fruit de la casualitat, és fruit de la injustícia. Les persones marxen de casa seva perquè no hi poden viure per raó de conflictes, fam, impossibilitat de tenir una vida digna... No és difícil d’entendre, només cal preguntar-se: Què faria jo si la meva vida estigués amenaçada? Si no tingues opció a la vida? No cercaria un altre lloc per viure? Una pregunta complicada però que nosaltres no hem respondre avui, perquè tenim la sort de no ser una de les 44.400 persones que cada dia han de prendre la decisió de deixar casa seva.  

 

Del conjunt de persones que cerquen refugi, la major part (40 milions) el troben en els seus propis països, són les desplaçades internes i viuen en camps de refugiats. Allà passen una part de la seva vida esperant, en ocasions tota la seva vida, esperant el final del conflicte que les va obligar a fugir.

 

Moltes altres (25,4 milions) han trobat refugi en un altre país. En quins països? Potser estàs pensant en els d’Europa o Estats Units, però no és així. Els principals països d’acollida de refugiats són Iran, Líban, Paquistan, Uganda o Turquia. El 85% de les persones que cerquen refugi el troben a països en vies de desenvolupament. Sembla que als països “rics” ens costa més obrir les portes, fins i tot podem dir que molts hem decidit tancar-les, utilitzant fronteres, tanques i murs.

 

La resta de persones (3,1 milions) estan a l’espera de refugi. Són les que coneixem com a sol·licitants d’asil. Perquè el refugi no és un estatus que algú decideix obtenir, el refugi el sol·liciten les persones però el concedeixen els estats, i tot i que és un dret reconegut a la Declaració dels Drets Humans (article 14) exercir-lo no és senzill, requereix passar per un procés complex  per demostrar la necessitat de protecció.

 

De totes les persones que al món van sol·licitar asil en l’any 2017, 704.625 ho van fer a Europa i 31.120 a Espanya. Les sol·licituds a Espanya van ser majoritàriament de persones originàries de Veneçuela, Síria, Colòmbia, Ucraïna, Palestina, Algèria, El Salvador, Hondures, Camerún i Marroc. De totes elles tan sols es van resoldre 13.350 - la resta continuen a l’espera -: el 35% van ser favorables (4.675) i el 65% es van denegar. Aquestes xifres ens mostren que sol·licitar asil no és només un procés difícil, en la major part dels casos acaba en denegació i comporta que la persona hagi de marxar del país o quedi en situació irregular.

 

Viure en situació irregular suposa viure amb la por de ser tancat a un Centre d’Internament d’Estrangers per ser expulsat del país, suposa no tenir dret a residir ni treballar. En definitiva, haver de malviure i fer-ho amb la por de veure’t obligat a tornar al lloc del qual vas fugir.

 

I davant de tot això, què podem fer nosaltres? Doncs, és evident que hi ha moltes qüestions que no estan a les nostres mans, però potser algunes si. Avui més que mai és necessari que ens preguntem com podem ser terra d’acollida, com davant la injustícia i l’hostilitat podem esdevenir persones i comunitats hospitalàries amb capacitat d’obrir la porta a qui arriba a casa nostra. Per començar podríem:

 

- Prendre consciència. Parlem de persones com tu i com jo. Quan parlem de persones que cerquen refugi o que fan un procés migratori, hauríem de recordar que no són només xifres, són dones i homes com nosaltres, amb la mateixa dignitat, però amb molta menys sort i molt més patiment. Quan tenim la capacitat de veure a l’altre així, quan som capaços de descobrir la humanitat compartida, allò que li passi comença a importar-nos, a fer-nos mal, a indignar-nos.

 

- Fer un exercici de memòria i recuperar la història. Si cerquem a la nostra història, a la de la nostra família, a la del nostre poble... és fàcil que ens descobrim també com a migrants, com a persones que en algun moment han necessitat i han rebut acollida. Si quan parlem de migracions i refugi sentim que parlem també de nosaltres, del nostre passat i potser del nostre futur, podrem començar a enderrocar les fronteres – internes i externes – que hem construït per protegir-nos.

 

- Donar un pas en el camí de l’hospitalitat. Cadascú i cadascuna sabem quin pot ser, quina és l’acció que pot ajudar a construir una societat veritablement humana, capaç d’acollir a les persones més vulnerables: obrir la porta de “casa meva” (escola, universitat, esplai, parròquia, família...) per rebre bé a qui arriba; fer algun gest que ens apropi a persones d’altres orígens, creences i/o religions; aprendre a mirar deixant de banda pors i prejudicis; o donar gràcies per haver estat acollits un dia i poder ara acollir a l’altre.

 

I tot allò que fem, fem-ho amb altres, perquè l’hospitalitat pren forma quan s’exerceix comunitàriament i la societat es transforma quan compartim els somnis.

 

COMPARTEIX
COMENTA
* Camps obligatoris
Estris.cat us anima a comentar els articles publicats alhora que us demana de fer-ho amb ànim constructiu i des del sentit comú, per la qual cosa es reserva el dret de no publicar els comentaris que consideri inapropiats, que continguin insults i/o difamacions. La publicació dels comentaris no serà automàtica sinó posterior a la seva validació, i aquests reflectiran en tot cas l'opinió dels lectors i no de la publicació. El sistema emmagatzemarà els comentaris junt amb la vostra direcció IP
REVISTA ESTRIS NÚMERO 227
El Centre d'Interès se centra en la gestió d’equips de monitors al...
Segueix-nos
Editat per: Fundació Pere Tarrés
En conveni amb: Ministerio de Sanidad, Servicios sociales e Igualdad Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Barcelona
Amb la col·laboració de: APPEC