Un dia qualsevol em vaig posar a buscar samarretes amb imatges que em motivessin i vaig caure a la botiga web de la Ciutat Invisible. Allà un lema em va cridar l’atenció: “Cooperes o competeixes?”. La primera pensada va ser aplicar-ho al món econòmic present arreu. És una joia que cada cop hi hagi més opcions de vida entorn el cooperativisme: llum, telefonia, banca, periodisme, etcètera. Tot i així, vaig pensar d’aterrar-ho a la meva realitat i, com no, al món de l’educació en el lleure.
Vaig començar a llistar en el pensament tots aquells jocs d’inici, de campaments o de sortides diverses i a analitzar si cooperàvem o competíem. Hi ha tots aquells jocs de fet i amagar, els esports, el mocador, el mataconills... tots jocs en què qui perd passa a parar, s’elimina o simplement queda segon. En qualsevol cas podem aplicar la visió bonista de tothom guanya o ningú no perd. Però en tots els jocs que em venien al cap sempre hi havia algú que quedava per sobre de l’altre. Tant costaria jugar a jocs cooperatius? De seguida em va venir al cap el comentari d’un company que anys enrere es va veure interpel·lat per companys d’un altre esplai: “només coneixes jocs on un guanya i l’altre perd?”
Un cop convençuts que és quelcom important a treballar arriba el moment de veure com. Aquesta mirada sempre arriba activant la imaginació que els nostres infants empren cada dia. I si trenquem amb la lògica d’equips o de patrulles? I si pensem en objectius diversos a aconseguir en comú? I si pensem en un bé superior més enllà del jo o del nosaltres? I si preguntem als infants o als adolescents què en pensen i com ho farien?
No cal substituir-ho totalment perquè aniria més enllà de la realitat en què vivim. El que sí paga la pena és donar més pes a opcions alternatives que ens portin a pensar que passar-ho bé no ha de ser només sinònim de guanyar. Perquè l’educació no és només la transmissió de valors a través del joc o de dinàmiques. Ha de ser també una manera diferent de mirar al món, de trencar paradigmes establerts i d’anar més enllà dels límits lògics que empresonen les idees.
Només en aquell moment podrem deixar de reivindicar coses a través de samarretes o de gestos perquè llavors sí que haurem superat la dicotomia a través del gest: jo coopero, i tu?
