EL PUNT DE TROBADA DEL LLEURE EDUCATIU I L'ACCIÓ SOCIAL
26 de Maig de 2020
12/05/2020 11:30h
Mirar cap endins
Enric Benavent Vallès
Enric Benavent Vallès
Professor a la facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés

Ja gairebé ni ens recordem del dia a dia estressant que acostumàvem a portar. Estudis, feina, esplai, família, amics, esport, associació... Una de les característiques del segle era el no parar, el no tenir temps per a res. Tot pivotava al voltant del fer. Fer moltes coses.

 

Aquest confinament ens ha capgirat la vida. Els primers dies hi havia una saturació de propostes per seguir fent coses. Fer de tot. Anar a museus on no hauríem anat mai, escoltar concerts, veure obres de teatre, fer manualitats, gimnàs al menjador... A mesura que han anat passant les setmanes, però, aquesta hiperactivitat ha anat deixant pas a una altra activitat que ja fa temps que tenim oblidada. Pensar.

 

Ens hem començat a sentir febles, hem vist la malaltia a la vora, hem contemplat la mort rondant pel nostre barri, fins i tot per casa, potser. Hem vist que per a molts el confinament és un luxe, però que n’hi ha molts que l’estan vivint en condicions molt desagradables. Comencem a veure que això va de debò. Que hauran de canviar moltes coses. La incertesa truca a la porta. A la nostra porta, nosaltres que ho volem tenir tot controlat, previst i assegurat.

 

Estem descobrint que molt més important que fer és ser. El pas dels dies ens ha convidat a pensar. Ens hem trobat reflexionant, mirant al nostre interior, com feia temps que no havíem fet. Ens hem trobat mirant-nos al mirall, i allí hem descobert moltes coses. Hem vist que quan no hi ha seguretat, quan la certesa de moltes coses del present i del futur s’ha esvaït, només ens queda posar confiança. Admetre que hi ha moltes coses de la vida que no depenen de nosaltres.

 

Això, que ja era veritat abans d’estar confinats, ara ho veiem com una gran evidència. Per més que ens hi esforcem, per més que hi pensem, sempre hi pot haver un virus insignificant que ens ho capgiri tot. Aquests dies estem aprenent que posar confiança vol dir també afirmar que tot té un sentit, malgrat que les coses no siguin com jo voldria.

 

L’aturada ha representat un toc d’atenció, fins i tot una humiliació a la part més superba de la humanitat. Fa uns mesos els diaris anaven plens de notícies que parlaven de la immortalitat, de que s’aconseguiria allargar la vida sense límit. I ves per on... ja ningú en parla d’això. Ara no sabem ni com ni quan podrem tornar a fer colònies, a fer esplai, a anar a l’escola, a la feina. No sabem si tindrem feina, si l’atur ens afectarà al nostre entorn familiar... ens pensàvem que ho sabíem tot, i no sabem res.

 

Però fa un moment deia que tot té un sentit. Com a educadors aquest ha de ser el nostre repte. Quan tornem a estar amb els infants i adolescents hem de posar molta atenció a mirar-nos endins. Que les activitats no siguin només de jugar i tenir grans sensacions sinó que siguem capaços de fer dels espais educatius moments d’agraïment vers els altres, moments d’enriquiment personal, moments de perdó, moments de valorar. Hem de recuperar el creixement interior. Que no es tracti tant de fer, sinó de ser. 

COMPARTEIX
COMENTA
* Camps obligatoris
Estris.cat us anima a comentar els articles publicats alhora que us demana de fer-ho amb ànim constructiu i des del sentit comú, per la qual cosa es reserva el dret de no publicar els comentaris que consideri inapropiats, que continguin insults i/o difamacions. La publicació dels comentaris no serà automàtica sinó posterior a la seva validació, i aquests reflectiran en tot cas l'opinió dels lectors i no de la publicació. El sistema emmagatzemarà els comentaris junt amb la vostra direcció IP
REVISTA ESTRIS NÚMERO 232
Parlem de com encarar l’emergència climàtica des del món del lleure....
Segueix-nos
Editat per: Fundació Pere Tarrés
En conveni amb: Ministerio de Sanidad, Servicios sociales e Igualdad Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Barcelona
Amb la col·laboració de: APPEC