Des de principis dels 90, Bangla Desh ha experimentat un espectacular creixement econòmic fonamentat en el desenvolupament de la indústria de la confecció. En pocs anys, totes les grans firmes internacionals comercialitzen roba procedent d’aquest país asiàtic. La major part de les persones que compren els milions de peces de roba que obrers i obreres de Dhaka, de Chittagong o de Dinajpur, desconeixen les causes però el “made in Bangladesh” és cada cop més freqüent arreu del món.
Orientar el sistema productiu de tot un país cap al tall i la confecció de roba per les firmes de moda globals ha tingut impactes molt ben valorats per les institucions financeres internacionals. La taxa de pobresa extrema (el percentatge de població que viu amb menys d’1,90 dòlars diaris) ha passat del 44% l’any 1991 al 19% l’any 2010, la qual cosa es considera un gran èxit social de l’economia de mercat, però ignora que els marcroindicadors acostumen a deixar a l’ombra la vida de les persones.
A Bangla Desh, com a Xina, Índia, Marroc, Hondures o Turquia, la indústria de la confecció imposa condicions d’explotació extremes a milions d’obreres i d’obrers. Un model de “desenvolupament” que sotmet a les persones a les necessitats dels mercats ha normalitzat jornades laborals de 14 hores diàries durant 6 dies a la setmana, salaris que compleixen amb la legislació però que no permeten cobrir les necessitats bàsiques, absència de mecanismes de protecció social, violència i repressió contra les persones que s’organitzen en sindicats, situacions d’infrahabitatge en edificis insalubres annexes a les fàbriques…
Contextualitzar l’èxit en la reducció de la taxa de pobresa extrema ens ha de portar a revisar el concepte de “pobresa” assumit per les institucions internacionals. Que es consideri un èxit que milers de noies adolescents passin de la “pobresa” d’una economia rural castigada per l’acaparament de terres a ingressar un salari que tot just li permet menjar i pagar una habitació compartida en ciutats com Dhaka, demostra la voluntat d’institucions com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial de construir un discurs oficial que justifiqui l’enriquiment dels industrials locals i de les firmes globals a costa de l’explotació de persones que dediquen la seva joventut a estar davant d’una màquina de cosir fins ser acomiadades al voltant dels 30 anys d’edat, quan comença a fallar la vista o el mal d’esquena fa insuportable una jornada laboral de més de 14 hores.
