El passat mes de març d’aquest 2017 es va aprovar la llei europea que haurà de regular d’aquí a tres anys l’ús de minerals procedents de zones en conflicte; això possiblement no ens diu gran cosa si no sabem que un d’aquests minerals, anomenats minerals de sang, és el coltan.
El coltan, una aliatge de columbita i tantalita, ha estat i és un mineral estratègic per al desenvolupament de les noves tecnologies i principalment per a la telefonia mòbil, donat que és amb el tàntal amb què es fabriquen els condensadors més lleugers i més potents, necessaris per als terminals de gamma alta.
Malauradament, l’extracció d’aquest minerals està directament relacionada amb la vulneració dels drets humans de dones, homes, nens i nenes que viuen a la República Democràtica del Congo, un país farcit de riqueses en el seu subsòl i sotmès a la més llarga i sagnant de les explotacions per part dels països desenvolupats; un país que compta els morts per milions, no per milers, on la violació de les dones és la més potent arma de guerra i on els nens soldats per milers engreixen les xifres dels infants explotats i sense drets.
Tu, jo, i ella... com a consumidors i consumidores tenim dret a saber fins on estem implicats en aquesta barbàrie, com hi estem contribuint cada cop que comprem un telèfon mòbil, una tauleta, un ordinadors o una PSP; quina responsabilitat tenen les empreses i quines els governs, i si hi ha alternatives al model de consum que ens imposa la societat i els mitjans.
Aquesta llei ha estat el resultat pobre d’una llarga i dura batalla endegada per les organitzacions internacionals, alguns polítics i persones compromeses i la societat civil congolesa per posar fre a aquesta situació de violència i explotació que es viu ala República Democràtica del Congo i a altres països amb grans riqueses naturals i llargs conflictes armats en la seva història.
La proposta d’una regulació obligatòria vers la transparència i la traçabilitat dels minerals i els metalls des de la mina al mòbil que tenim a la butxaca no ha trobat el suport dels nostres governs, els dels països de la Unió Europea, “defensors dels drets humans i de les llibertats”, que han preferit protegir els interessos de les empreses abans que els drets de les persones.
