EL PUNT DE TROBADA DEL LLEURE EDUCATIU I L'ACCIÓ SOCIAL
13 de Novembre de 2019
Entrevista amb Els Amics de les Arts
Entrevista: Eva Queralt
Els Amics de les Arts
Els Amics de les Arts
Grup de música

Una vessant menys coneguda de la vostra feina és la d’organitzadors del Festivalot, un festival de música en família. Com sorgeix aquesta idea? Neix en el moment en què sou pares?

 

F: Dos de nosaltres vivim a Girona...

 

E: ...i Girona té aquesta potencialitat, no? És un lloc familiar, una ciutat agradable amb un nucli molt peatonal... I així va sorgir la idea d’una de les nostres parelles, que va dir: “Hauríeu de fer un festival per a nens perquè no hi ha res aquí”. I vam decidir provar-ho. Sempre hem tingut al cap que fem música, però que si podem posar la poteta en algun lloc més per provar... Una mica seguint aquest concepte “de les arts”. Crec que té un impacte social interessant. En el fons és com una pedrera, estàs oferint als infants l’oportunitat d’escoltar aquesta música, al carrer, en teatres, etc. N’estem molt satisfets d’aquest festival.

 

Què creieu que aporta la música als infants?

 

D: És crucial que els nens tinguin contacte amb la música des de ben petits. Hi ha molta música que ens envolta i és un deure com a pare saber guiar l’infant entre tota aquesta música. Perquè la música té molta transcendència com a eina per educar els nens. Oferir moltes experiències musicals com a pare al teu fill és fer-li un favor per a tota la vida.

 

F: És un mitjà d’expressió diferent del llenguatge oral. Jo crec que és interessant educar els nens en la cultura, en totes les arts i no només en la música, perquè precisament els hi dones més eines, més coneixement. Tenir una societat més culta farà que en el futur no es facin tantes animalades com les que segurament farà el senyor que mana als Estats Units.

 


"La música té molta transcendència com a eina per educar els infants"


 

Però abans de ser pares, tots quatre heu estat educadors o monitors de lleure. Com us ha ajudat aquest bagatge?

 

JE: Fins als 26 anys jo vaig estar fent de monitor i m’agradava agafar els petits, els nens de 4 i 5 anys, a l’Esplai Vidrerenc de Vidreres, el meu poble. I m’hi sentia súper bé. Amb la monitora amb qui anava sempre érem capaços de fer-los anar per on volíem i ens ho passàvem molt bé. De fet, hi ha molts d’aquells nens que ara, que tenen 15 o 16 anys, encara m’ho recorden. I en canvi, ara amb els meus fills no sóc capaç de fer-ho. Fan el que volen i em toregen per tot arreu. I és curiós, perquè en teníem 20 a l’esplai!

 

D: No és la mateixa relació, és una altra història.

 

JE: En tens 20 al davant i et fan cas, juguen i participen. I ara en tinc dos i se m’escapen per on volen. La vessant de monitor és molt divertida. Després també em va agradar molt tenir  adolescents. Dels 14 als 18 és una etapa difícil, molt difícil, però molt agraïda. I per últim havia fet de monitor en camps de treball per a adults, i clar, et trobaves fent de monitor de gent més gran que tu. El lleure et dóna aquestes oportunitats, de tractar amb gent molt diferent i veus que els recursos que tens per tractar amb infants de P3 no té res a veure amb els que tens per a joves de 18, és molt enriquidor. Les dinàmiques de grup, de saber com parlar al grup, com dirigir-t’hi... Els concerts venen a ser això també, no? Tu crees una dinàmica de grup molt concreta, que són unes cançons que has pensat, i vols que el públic passi per uns estadis, que aquí s’aixequi, allà aplaudeixi, balli o canti.. . Hi ha un cert punt de connexió.

 

D: Jo crec que els meus primers concerts amb públic són els focs de camp. Vaig fer de monitor de colònies durant 5 o 6 anys de la meva vida, amb el Grup de Colònies i Campaments Casp, i un dels moments més bonics era quan agafàvem les guitarres i en comptes de joc de nit tocava fer foc de camp. Crec que els meus primers concerts reals eren allà, avaluant si les cançons funcionaven, si els nens s’ho passaven bé, etc. Tot i que en aquell moment no era conscient de què em depararia el futur. I també remarco el que deia en Joan Enric, que és molt bonic ara trobar-te amb aquell noi, aquell tros d’home de 20 anys, que et ve a veure i et diu: “Hola! Te’n recordes de mi? Vas ser monitor meu”. Recordo com un dels moments més màgics de l’estiu quan arribaven els 15 dies de colònies i t’emportaves a tots aquells nens i nenes a fer-los viure una aventura! Perquè per a ells era una aventura. Jo crec que hi vaig aprendre molt, per exemple, a coordinar-me, perquè en el fons tens 17, 18, 19 anys i prens unes responsabilitats que si ho visqués ara no se si m’atreviria. Hi ha aquest punt d’inconsciència que en el fons és preciós. És una època que la recordo amb molta molta estima.

 


"Les dinàmiques de grup, saber com dirigir-te a la gent... Els concerts venen a ser això també, no?"


 

Ferran, quina ha estat la teva experiència?

 

F: Jo feia camps de treball amb més grans, joves de gairebé 18 anys. Era fantàstic veure com s’engrescaven els uns als altres. Tu proposaves una cosa i ells la feien gran, es motivaven i del no-res eren capaços de construir castells immensos. Érem capaços de construir obres de teatre en 15 dies. I això és un dels aprenentatges que et marca. També en el disc el productor ens deia: “Penseu en gran, no tingueu por, no tingueu prejudicis. Per què no pot venir a col·laborar la OBC al vostre disc? Truca’ls”. Ell també ens va fer creure en l’impossible.

 

D: Deixeu-me explicar una anècdota. Ara he recordat que en unes colònies a Gombrèn, amb nens de 5è d’EGB, vaig enganyar en Ferran demanant-li un favor. Per a l’eix d’animació previst havien de venir uns policies, i l’hi vaig demanar al Ferran i a un altre amic que fessin una entrada mítica amb un cotxe enmig de la plaça de la casa de Les Coromines. Els infants no els coneixien i van entrar derrapant, els nens al·lucinaven. Tothom s’ho va creure tot, i quan tornaven els pare ens preguntaven si havia passat alguna cosa de veritat, si havia vingut la policia, com si l’eix d’animació hagués estat real... Això és màgic.

 

I l’Enric?

 

E: Jo vaig ser monitor d’esplai només un any, en un esplai de Banyoles que es diu “Ei, Gent!”. Una cosa que recordo que em sorprenia molt era la capacitat d’autogestió, com els nens acabaven sent monitors, com es passaven el testimoni, era com una gran família. Era un procés de creixement molt interessant i fins i tot revitalitzant. Després, durant 5 o 6 anys vaig ser monitor de waterpolo i també era molt maco, però no tenies el punt aquell de comunitat.

 


"Els meus primers concerts amb públic són els focs de camp"


 

Perquè creieu que hi ha tants músics que han estat monitors de lleure?

 

JE: Perquè la guitarra és un instrument fantàstic. Te la pots endur allà on vulguis i sempre hi ha algú que la sap tocar i es genera aquesta cosa màgica que algú comença a tocar i tothom s’hi asseu al voltant... això és molt potent. A nosaltres ens va enganxar l’època d’expansió de la música en català, i clar, devem molts “ligoteos” al Lluís Gavaldà, per exemple.

 

D: El que és bonic ara és veure que hi ha cançoners de colònies on hi ha la cançó de Jean-Luc. Quan m’ho van ensenyar em va fer molta il·lusió.

 

JE: És el següent pas, eh? Quan ets als cançoners és que alguna cosa has fet bé.

 

Algun cop heu dit que fer música és jugar. Aquest component lúdic us ve també del lleure?

 

E: Sí, perquè és una altra via creativa que tenim. Fer música, si trobes la gent i les eines adequades, et permet materialitzar coses que tens al cap. Els esplais tenen els ingredients: tens el públic, tens l’instrument, i aquella gent t’acompanya amb aquella valentia que et permet llançar-te. I allà es planta alguna cosa. Per què els anglesos tenen tants músics que fan pop? Perquè s’ho troben a cada bar, a cada racó hi ha algú que canta i a cada carrer hi ha algú que fa música. Aquí no tenim això, però tenim els esplais on la gent es fa uns cançoners i tothom vol sortir a cantar i es comparteixen aquelles cançons. En el fons és un joc que es va continuant, fins que un dia sona la flauta i montes un grup de música. Un dia estàs tocant davant dels del teu esplai i un altre dia estàs tocant davant de no sé quantes persones.

 

Quin consell donaríeu als monitors d’avui per treballar i aprofitar tots els valors de la música a l’esplai o cau? 

 

E: La música té una via corporal molt potent, o sigui, que si un adolescent aconsegueix expressar-se amb el moviment corporal gràcies a la música, crec que has guanyat alguna cosa molt important. L’etapa adolescent és una etapa de tancament, de desconfiança amb el món, només s’ajunten els adolescents amb els seus, el clan, i si no són del clan són exclosos. És una etapa bastant intensa en el procés de creixement. Recordo que una vegada vaig estar treballant en un pla de transició al treball amb gent en risc d’exclusió social i fèiem activitats amb música: els fèiem estirar-se, abraçar-se... tot de coses que son òbvies de l’esplai, però que aquells joves no havien tingut mai. I clar, la cara els hi canviava quan feies dues o tres sessions així. Joves que no es tocaven físicament aprenien a trencar barreres. En aquest camí de creure en allò que tens a dins i poder-ho comunicar, la música pot ser un canal per dir: puc cantar, o puc escriure, o podem fer alguna cosa junts si tu toques el baix i jo la bateria, etc. La música et permet formar part d’alguna cosa, per exemple, amb els típics grups de música adolescent, on els joves troben un lloc i un sentit. 

 

F: La música és una cosa primitiva, ja hi havia rituals a l’antiguitat i forma part del nostre ADN. Igual que amb el foc de camp, són rituals que en el fons ens connecten amb una cosa molt profunda i a través de la música pots unir tot un grup, pots fer treballar en grup a persones que són individus i que potser no estan connectats amb cap altra vessant de les seves vides. Tu poses una cançó, i a través de tocar, cantar o de fer jocs amb la música uneixes el grup.

 

 

* Entrevista extreta de l'orginial publicada a la Revista Estris nº 214 (any 2017).

COMPARTEIX
COMENTA
* Camps obligatoris
Estris.cat us anima a comentar els articles publicats alhora que us demana de fer-ho amb ànim constructiu i des del sentit comú, per la qual cosa es reserva el dret de no publicar els comentaris que consideri inapropiats, que continguin insults i/o difamacions. La publicació dels comentaris no serà automàtica sinó posterior a la seva validació, i aquests reflectiran en tot cas l'opinió dels lectors i no de la publicació. El sistema emmagatzemarà els comentaris junt amb la vostra direcció IP
REVISTA ESTRIS NÚMERO 228
L'educació en el lleure és pionera en la innovació pedagògica....
Segueix-nos
Editat per: Fundació Pere Tarrés
En conveni amb: Ministerio de Sanidad, Servicios sociales e Igualdad Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Barcelona
Amb la col·laboració de: APPEC