EL PUNT DE TROBADA DEL LLEURE EDUCATIU I L'ACCIÓ SOCIAL
20 de Juny de 2021
09/11/2020 17:57h
L’‘Homo hàmster’: quan la pressió ens la posem nosaltres mateixos
Albert Florensa
Albert Florensa
Doctor en ADE, professor i cap del Departament Càtedra d’Ètica de l’IQS.

Expressions com ara l’únic límit ets tu o no limits han fet fortuna. No només com a eslògans publicitaris d’empreses dedicades a la roba esportiva, també són freqüents en xerrades motivacionals o, fins i tot, en política. 

 

En principi, podrien semblar-nos paraules d’ànim benintencionades, dirigides a superar els possibles complexos d’inferioritat que coarten les nostres vides, o a foragitar la mandra que a vegades ens envaeix. Si la cosa fos com acabo d’explicar no tindria res a dir, però què passaria si a mi mateix —en aquests moments amb 64 anys i un metre seixanta-quatre centímetres d’alçada— algú m’intentés convèncer que el meu somni de ser pivot a l’NBA no es fa realitat perquè jo em poso límits? Podrien dir-me: “Tu pots Albert, només és qüestió que t’ho proposis”, o bé: “Si creus en tu mateix ho aconseguiràs”. Amb tota seguretat, la cosa no acabaria gaire bé. 

 

No pretenc afirmar que les persones no haguem de treure el millor de nosaltres mateixes, de desenvolupar les nostres potencialitats, de cercar la plenitud, és clar que hem de fer-ho, i com a educadors, tenim el deure d’ajudar els nostres educands a fer-ho. 

 

L’objectiu d’aquest escrit és evidenciar, precisament, la dificultat per assolir aquests objectius que acabo d’enunciar, ja que en bona part de la nostra societat s’ha instal·lat la creença que hom ho pot tot, que cadascú de nosaltres, sense necessitat dels altres, pot amb tot, i que si no pot és perquè no vol. Tampoc nego que la vida no ens situï, en alguns moments, davant de situacions estressants i difícils, la vida també és això. Només cal pensar en les malalties que ens afecten o que afectaran aquells que estimem, o en feines que, per les seves característiques, situen els professionals davant esdeveniments que comporten estrès important, per exemple, un bomber o un metge d’urgències. Tal com veureu, vull referir-me a un altre tipus de pressió. 

 

Penso en aquella persona d’uns cinquanta anys que, després d’haver-ne estat trenta a la mateixa empresa, és acomiadada i, en el marc d’una societat que només contracta gent jove, se li diu: “Viu l’acomiadament com una oportunitat per reinventar-te, tu pots”. Evidentment que aquesta persona haurà d’espavilar-se i buscarà feina, això sí, molt possiblement amb pitjors condicions laborals de les que tenia en la feina anterior. I no em negareu que en la majoria dels casos tindrà molt poques oportunitats, i que allò de reinventar-se més aviat sona a pur cinisme.  

 

La veritable dificultat serà que el problema de quedar-se sense feina serà seu, únicament seu (especialment quan se li acabi el subsidi d’atur). Perquè en les nostres societats, cada vegada més, se suposa que cadascú ha de treure’s les castanyes del foc. Fins i tot, algú serà capaç de culpar aquesta persona de la situació en la qual es troba: “No ha aprofitat les seves oportunitats”. Més encara, podria arribar a sentir: “Que no hagués perdut el temps ajudant els altres i hagués pensat més en ell mateix”, o altres expressions d’aquest estil. 

 

No vull negar l’existència de casos i de persones extraordinàries, algunes d’elles exemplars, que han superat situacions com la que acabo de descriure creant, per exemple, una empresa d’èxit. O bé persones que malgrat les seves condicions físiques han estat capaces de fer coses que poca gent en les seves circumstàncies havia realitzat abans. Són casos reals, però que no es poden generalitzar, per això són casos i persones extraordinàries. No entendre la seva singularitat ens podria dur a pensar que si Einstein, per exemple, va ser capaç d’elaborar una teoria física revolucionària, tots podem fer-ho. O que tots, si ens ho proposem, innovarem i ens enriquirem com alguns gurus de Sillicon Valley o que amb esforç i constància tothom pot arribar per ell mateix a la santedat. 

 

Aquest tipus de pensaments que ens fan creure que cadascú de nosaltres ho pot tot té conseqüències molt negatives, vegem-ne dues: la primera és que podem arribar a creure que no som vulnerables, que realment ho podem tot; la segona es desprèn de la primera: si ho podem tot, si no som vulnerables, no necessitem dels altres.  

 

Pel que fa als efectes d’aquestes dues conseqüències podem assenyalar els següents: 

 

  1. Si creiem que ho podem tot, què ens passarà quan descobrim que no ho podem tot, en definitiva, que som vulnerables? Com a mínim quedarem ben estorats i, en el pitjor dels casos, podem caure en depressió tal com ens assenyala el filòsof coreà Byung Chul-Han en el seu llibre La societat del cansament, quan ens adverteix de l’augment de les malalties nervioses en la nostra societat. La pressió a la qual haurem estat sotmesos mentre pensàvem que cadascú de nosaltres ho podia tot pot arribar a fer-nos molt mal, perquè ens ha carregat amb un excés de responsabilitat i pressió que ens autodestrueix. 

  2. D’altra banda, alguns dels problemes als quals estem sotmesos no poden ser resolts per una persona en solitari. Només poden ser resolts comunitàriament i socialment. Per això davant de certs problemes pensem que no hi ha res a fer, perquè només pensem en nosaltres com a individus i mai en el col·lectiu. Prendre consciència que necessitem els altres només es pot fer des de la humilitat i el convenciment de la nostra vulnerabilitat. I això no significa en absolut menystenir-nos, ans al contrari, vol dir que coneixem en profunditat un aspecte essencial de la condició humana: la nostra fragilitat. Entre d’altres coses, l’home és un ésser social, ens necessitem els uns als altres des del naixement fins a la mort. Pensem només en la necessitat que tenim d’estimar i que ens estimin. 

 

Què ens ha dut a aquesta manera de viure i d’entendre’ns a nosaltres mateixos tan destructiva? Ens limitarem a exposar dues de les causes principals: a) la competència desfermada i b) la creixent incapacitat per crear sentit i ressonar. 

 

La competència en la nostra societat té un paper determinant. Em refereixo a la competència entesa com a rivalitat entre persones, empreses, etc., que persegueixen el mateix objectiu o interessos. Cada rival haurà d’esforçar-se per ser millor que el seu competidor i d’aquesta manera poder obtenir l’objectiu desitjat. La competència pot ser en alguns casos una justa manera que té la societat de distribuir els béns i els privilegis, però sempre que estigui limitada. Així, per exemple, no tot pot ser distribuït ni atorgat per competència com passa amb la salut o l’educació. A més, tots hem de poder competir en igualtat de condicions —la qual cosa no sempre és així—, per exemple, no tots hem tingut l’oportunitat de rebre la mateixa educació, ni tots partim amb la mateixa dotació genètica. 

 

Aquells qui defensen la competència sense limitacions sovint ens fan creure que tots ho podem tot i que qui no triomfa en el món competitiu és per la seva pròpia culpa, perquè, per exemple, no s’ha esforçat prou. Aquest sentiment de culpa ens fa augmentar al màxim el nostre rendiment, la qual cosa va molt bé a aquells elements i institucions sense escrúpols del sistema productiu. En un context de competència desfermada, la vida es privatitza: “preocupa’t per tu mateix, no perdis el temps pels altres”; “no hi ha problemes socials, només hi ha problemes particulars”. Ja em direu si aquesta forma de plantejar les nostres vides no duu a la pressió i al desassossec.  

 

Ocupats, gairebé permanentment, a sortir victoriosos del camp de la competència, podem arribar a pensar que aquest és l’únic sentit de les nostres vides. Podem convertir-nos en individus d’una nova espècie, l’Homo-hàmster, i passar-nos tot el dia donant voltes a la roda de la competència. Així podem arribar a perdre la capacitat per projectar la nostra vida, és a dir, donar-li un sentit triat per nosaltres mateixos, obligació essencial de la condició humana. Sense negar les seves possibles bondats, la competència, quan esdevé un valor absolut, genera malestar abundant i vides buides. Al mateix temps, la competència desfermada ens incapacita per deixar-nos captivar per tot allò de bo que ens regala l’existència i que ressona en el nostre interior més enllà de la nostra voluntat. Com la bellesa de la natura o de l’art (gratuïta l’una, inefable l’altra), la mirada de l’altre (font de l’ètica i capacitat per reconèixer-nos nosaltres mateixos), la força de l’acte bondadós gratuït (més radical que el mal) o el més íntim i transcendent de nosaltres mateixos (d’on brolla la plenitud). 

 

Cal, doncs, situar la competència on li pertoca i descobrir-nos febles, vulnerables i necessitats dels altres. Només així podrem relaxar l’ambient que ens envolta i els temps accelerats que ens ha tocat viure. Ningú ens traurà les dificultats del viure, però serem capaços de donar sentit i omplir de valor autèntic el món. 

COMPARTEIX
COMENTA
* Camps obligatoris
Estris.cat us anima a comentar els articles publicats alhora que us demana de fer-ho amb ànim constructiu i des del sentit comú, per la qual cosa es reserva el dret de no publicar els comentaris que consideri inapropiats, que continguin insults i/o difamacions. La publicació dels comentaris no serà automàtica sinó posterior a la seva validació, i aquests reflectiran en tot cas l'opinió dels lectors i no de la publicació. El sistema emmagatzemarà els comentaris junt amb la vostra direcció IP
REVISTA ESTRIS NÚMERO 238
L’ADN del lleure implica posar sempre al centre els infants i joves que acompanyem. Tant...
Especial Preparem un curs excepcional
Actualitat
Segueix-nos
Editat per: Fundació Pere Tarrés
En conveni amb: Ministerio de Sanidad, Servicios sociales e Igualdad Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Barcelona
Amb la col·laboració de: APPEC