EL PUNT DE TROBADA DEL LLEURE EDUCATIU I L'ACCIÓ SOCIAL
19 de Juny de 2019
| Ja som 11262
L'esplai inclusiu, una realitat
Pere munoz
Pere Muñoz
Psicòleg

És una tarda especial a casa de la Laia, demà marxa de colònies. La mare fa una setmana que prepara la medicació i el menjar específic i mesurat al gram; però sobretot, la mare fa una setmana que mira al cel i desitja que la febre no pugi o que cap atac epilèptic impedeixin que la Laia pugui gaudir de les colònies.  Al matí han anat les dues a comprar una llanterna i el sac de dormir. Com sempre, hi ha hagut tot tipus de mirades. Algunes de pena, altres de compassió, hi ha qui els esquiva la mirada però acaba fent-t’ho de reüll i, evidentment, també hi ha persones que els creuen la mirada amb normalitat i un somriure.

 

Tot es va esquinçar ara fa cinc anys. Un dissabte al matí la Laia va patir un aneurisma cerebral. Després de sis mesos d’hospital i vàries operacions al cap, l’angoixa, la por i el goig de petits moments es van instal·lar a la família. La Laia va començar una nova vida amb una hemiplegia considerable i força problemes de parla. El pare, un bon home i antic monitor d’esplai, no va poder amb la pressió; la Laia és la seva vida i se n’ocupa tot el que pot i més,  però va separar-se fa un parell d’anys ja que certa distància l’ajuda a sobreviure amb tot plegat. Després del dia fatídic, els psiquiatres van donar diagnòstics, tractament, farmacoteràpia... però tant la mare com el pare, recorden aquell professional que els va parlar del Mindfulness, una proposta de viure el moment, de deixar-se acariciar per l’avui perquè “el terreno del mañana es demasiado inseguro para planes...y los futuros tienen una forma de caerse por la mitad”. Així, la vida esdevé el plaer de poder gaudir de cada petit miracle, de cada petit avenç.

 

home slider 01 ninos

 


"A vegades, la malaltia posa a alguns infants davant reptes més difícils i més durs. Per superar-los els nsotres infants necessitaran força, energia, determinació."


 

Un esplai inclusiu, estarem tots d’acord, és un esplai on la Laia i tants d’altres infants pot sentir-se bé, pot compartir amb els companys, pot sentir-se part d’un grup d’iguals, pot créixer com a persona i pot arribar a la màxima potencialitat de si mateixa amb totes les seves possibilitats.

 

El manual del monitor inclusiu, segur que inclou, perdoneu la redundància, aspectes molt importants a tenir presents en la nostra tasca educativa. Val la pena repassar-ne alguns:

 

  • Avaluar i tenir presents possibles aspectes mèdics o diagnòstics. En alguns casos, les hores de dormir són imprescindibles. En d’altres, cal estar molt atents a les hores de medicació, al cansament excessiu o a l’excés d’emocions que poden passar males jugades.

 

  • Una de les claus educatives a nivell emocional serà el reforç positiu. Cal potenciar sempre els aspectes positius i tot allò que els infants poden fer i ho poden fer bé. Premiar, felicitar o destacar totes les seves habilitats, conductes, accions... a nivell d’autoestima i autoconcepte poden aprofitar qualsevol moment per regalar un “caramel emocional” en forma de frase de felicitació, de somriure...

 

  • Tot i que sembli contradictori amb el punt anterior, els infants amb diversitat funcional necessiten exigència, límits, normes i disciplina. Totes aquestes paraules en el sentit més positiu possible i en oposició a la pena autocomplaent i aquell “pobrets” “deixem que facin el que puguin”, etc. La nostra missió com educadors serà fer de cadascú la seva millor versió i amb més capacitat per a qualsevol somni a la vida. Malauradament, a vegades la natura, la malaltia posa a alguns infants davant reptes més difícils i més durs. Per superar-los, els nostres infants necessitaran força, energia, determinació. A medicina parlen del “benefici secundari” com aquella tendència d’algunes persones amb malaltia que tendeixen a “abandonar-se” posant com excusa la pròpia malaltia.  Hem de fugir d’aquesta tendència i, ans al contrari, fer que tothom lluiti fins al màxim de les seves capacitats.

 


"La nostra missió com educadors serà fer de cadascú la seva millor versió i amb més capacitat per a qualsevol somni a la vida"


 

  • Finalment, m’agradaria destacar una de les claus del treball cooperatiu. L’aprenentatge entre iguals pot ser una estratègia molt positiva per a la inclusió. Es tracta de compartir el poder i la responsabilitat del procés educatiu i fer dels iguals una font educativa imprescindible i els principals agents educatius. Els propis companys seran els encarregats de donar-se suport i d’acompanyar-se davant de les dificultats que els hi puguin sorgir. Un monitor o uns quants a sobre de l’infant amb diversitat funcional pot ser una manera d’etiquetar, d’evitar independència i autonomia. Si aconseguim que els propis infants s’organitzin podrem facilitar la  creació d’espais de creixement més normalitzats.

 

Tant de bo, alguna de les idees del manual ens ajudin en la nostra missió educativa. Suposo que el cas de la Laia em remou el cor, més que el cap. Per això demanaria un esforç addicional per intentar prendre consciència del dia a dia i de la realitat de les persones i les famílies amb diversitat funcional. I, suposo també, que prendre consciència és dedicar una estona a pensar en la situació, a estar una estona amb la família perquè ens expliqui, a dedicar temps i sentiments a la situació... en definitiva, a no mirar de reüll. Estic convençut que el nostre temps i el nostre esforç d’alguna manera, i no sé quina, es filtren en la nostra manera d’educar i de relacionar-nos amb els nostres infants. Alguns psicòlegs parlarien de l’empatia com aquella capacitat de posar-se en el lloc de l’altre. La mare de la Laia m’explica que en els darrers cursos s’han reduït molt les invitacions a la seva filla a festes d’aniversari dels companys de l’escola.

 

Per cert, la Laia sempre comenta que de gran vol ser monitora. Imagino a un director/a d’esplai dissenyant un projecte d’inclusió de monitors/es. I tant que ha de ser monitora! Limitacions, en tenim tots, i no hi ha millor manera de ser inclusius que mostrar un referent amb diversitat funcional. Serà un exemple i un testimoni per a tots els infants i una càrrega d’energia positiva excepcional per aquells infants que comparteixin la lluita de la malaltia o la discapacitat. La resiliència és aquella capacitat de sortir enfortit davant un situació difícil o una limitació. Suposo que per ser monitora, caldrà que demostri sensibilitat pels infants, caldrà que tingui vocació, caldrà que sàpiga treballar en grup. En definitiva, caldrà que segueixi el procediment habitual i normalitzat per esdevenir monitora. Això sí, quan faci el curs de monitors, crec que la sessió d’atenció a la diversitat se li podria convalidar o, fins i tot, podríem proposar-li que la faci ella.

 

Finalment, la Laia va anar de colònies i s’ho va passar genial. La mare va mirar al cel agraïda i plena de goig i felicitat amb majúscules. Després, totes dues van anar a descansar una mica i filtrar totes les emocions. El dia següent era dur, tocaven metges, calia avaluar si era necessària una nova operació. Endavant amb totes les lluites, les fàcils i aquelles que són una mica més complexes.

COMPARTEIX
COMENTA
* Camps obligatoris
Estris.cat us anima a comentar els articles publicats alhora que us demana de fer-ho amb ànim constructiu i des del sentit comú, per la qual cosa es reserva el dret de no publicar els comentaris que consideri inapropiats, que continguin insults i/o difamacions. La publicació dels comentaris no serà automàtica sinó posterior a la seva validació, i aquests reflectiran en tot cas l'opinió dels lectors i no de la publicació. El sistema emmagatzemarà els comentaris junt amb la vostra direcció IP
REVISTA ESTRIS NÚMERO 226
El Centre d’Interès desglossa la idea que el voluntariat i l’associacionisme...
Segueix-nos
Editat per: Fundació Pere Tarrés
En conveni amb: Ministerio de Sanidad, Servicios sociales e Igualdad Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Barcelona
Amb la col·laboració de: APPEC