EL PUNT DE TROBADA DEL LLEURE EDUCATIU I L'ACCIÓ SOCIAL
17 de Octubre de 2019
09/12/2016 13:19h
Prendre nota
Joan Rosinach
Joan Rosinach
Enginyer Agrícola i comunicador

Vaig conèixer en Nil ara fa poc més de sis anys, en el seu primer dia a l'esplai. La seva arribada a Catalunya s'havia fet esperar més del compte per temes burocràtics, segons m'havien explicat els seus pares dies abans. El pa de cada dia en aquests casos, vaja. Una metàfora dolenta del que a ell li havia faltat des que aparegué en aquest món com per art de màgia. En una zona muntanyosa, a mig camí entre l'Europa menys occidentalitzada i l'Àsia més desconeguda, el petit havia (sobre)viscut els tres primers anys de vida instal·lat entre quatre parets molt mal pintades i poques estones de sol. Menys de les que avui ens priva la boira a Lleida. Moltes menys.


Allí es parlava poc de drets. I tenien massa deures. Potser per això ell mai no es queixa quan el professor espera el so del timbre per demanar-los allò que han de portar estudiat per l'endemà. Alguns dels seus companys detesten el moment. I el mestre. Ell els mira i no fa cap comentari. Recull la motxilla i enfila el camí de la porta de sortida. Algun dia li ha passat pel cap explicar als seus amics els primers capítols de la seva vida mentre marxen cadascú cap a casa seva. No ha estat capaç. Encara. Potser no se sent amb la maduresa suficient per no incloure cap sentiment en el relat. O, tanmateix, alguns records són tan difusos que prefereix mantenir el malson en l'anonimat.


Fa poc més d'un any, en Nil va fer el cor fort en veure la imatge per la televisió d'aquell nen sense vida enmig d'una platja turca que va commocionar el món sencer. Va haver de fer veure, tot jugant, que aquella fotografia no l'havia fet retornar al passat. Aquell temps on, amb només tres anys, ell també havia temut per la seva vida. En algun moment. A ell li va sortir cara. A l'Aylan, creu. Tampoc es posarà ara a comparar la Síria actual amb la seva Rússia natal. Segurament no seria just ni per uns ni pels altres. Si és que la justícia existeix. Per uns i per altres. El passat 20 de novembre vam tornar a commemorar la Declaració Universal dels Drets dels Infants. I seguim amb (massa) deures pendents. Estaria bé que alguns en prenguessin nota. D'una vegada per totes.

COMPARTEIX
COMENTA
* Camps obligatoris
Estris.cat us anima a comentar els articles publicats alhora que us demana de fer-ho amb ànim constructiu i des del sentit comú, per la qual cosa es reserva el dret de no publicar els comentaris que consideri inapropiats, que continguin insults i/o difamacions. La publicació dels comentaris no serà automàtica sinó posterior a la seva validació, i aquests reflectiran en tot cas l'opinió dels lectors i no de la publicació. El sistema emmagatzemarà els comentaris junt amb la vostra direcció IP
REVISTA ESTRIS NÚMERO 227
El Centre d'Interès se centra en la gestió d’equips de monitors al...
Segueix-nos
Editat per: Fundació Pere Tarrés
En conveni amb: Ministerio de Sanidad, Servicios sociales e Igualdad Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Barcelona
Amb la col·laboració de: APPEC