“Potser hauríem d’aprendre a jugar més els adults”

Coincidint amb la celebració de la Declaració Universal dels Drets dels Infants aprovada l'any 1989 publiquem en obert l'entrevista a Quima Oliver, Coordinadora d'UNICEF del Comitè de Catalunya amb qui parlem sobre els drets dels infants.

Has fet molts treballs centrats en la defensa dels drets dels infants com el d’adolescents i mitjans de comunicació o prostitució infantil a l’Uruguai. L’especialització és vocacional o marcada pels projectes?

Va ser un procés molt interessant i n’estic molt satisfeta perquè per mi era un món nou. Alguns dels encàrrecs rebuts eren d’àmbit divulgatiu. Llavors, el fet que tu siguis un actor extern a aquest món et permet i t’obliga d’alguna manera a aprendre o a entendre el que has de comunicar. Crec que els treballs que vaig fer en aquell moment, ara no seria capaç de fer-los perquè ja estic més imbuïda, més viciada en el vocabulari o en conceptes. Un dels primers treballs que va ser molt interessant, va ser fer una versió comentada i il·lustrada de la convenció, que és el nostre manual de capçalera, i explicar què són els drets perquè arribessin a les famílies, a les escoles i als infants. Era un exercici interessant perquè era com traduir-ho, i va ser molt fructífer perquè veus que després funciona i que compleixes l’objectiu. I en el cas de l’estudi sobre la prostitució infantil i adolescent a l’Uruguai també va ser interessant i casual. Se celebrava el Congrés regional d’explotació sexual comercial i no comercial a Montevideo.

UNICEF va proposar fer un estudi perquè era un tema tabú. I, aquella investigació va ser difícil per aconseguir entrevistes o contactes que poguessin proporcionar aquesta informació, tot i ser molt necessària. Aquests treballs els destacaria per la seva rellevància de posar sobre la taula temes i apropar-los a la ciutadania perquè al final quan parlem dels drets dels infants el que necessitem és que se sàpiga quins són, quan es compleixin i, quan no es compleixen, quines polítiques s’han de definir perquè el compliment sigui real. En el tema de la prostitució i de l’explotació combats amb enemics com el silenci, la por o el negoci que hi ha al darrere de tot això. Sempre parlem del que és la punta de iceberg però és que a sota hi ha una realitat que afecta i és una violació molt greu dels drets dels infants i dels adolescents.

Cal fer pedagogia en l’àmbit dels drets dels infants, dels adolescents i dels joves?

Crec que és clau. Amb tot el treball que hem anat fent en diferents àrees, el que te n’adones és que al final el que estem reivindicant, demanant o exigint als professionals o a la ciutadania és que respectin, promoguin, defensin els drets quan no sabem si, realment, tots compartim aquest coneixement dels drets. Sí que tenim la noció. Però el coneixement precís o com s’han de respectar i defensar ha de ser acurat perquè potser pitjor que el desconeixement dels drets és la pretensió de sentir que sí els coneixes. És com si volem promoure la participació i proclamem als quatre vents que han de poder expressar les seves opinions però ho fem des d’una actitud paternalista, des de la condescendència o l’autoritarisme. Això invalida el dret. Ens falta avançar molt en la pràctica, perquè el discurs ja el tenim incorporat, i en tenir la dimensió exacta de què vol dir respectar aquests drets i com fer-ho. També, una actitud que fugi de l’adultcentrisme. Sempre ens considerem els adults que sabem com ho han de fer els nens i els hi diem. En canvi, el més interessant que té la convenció com a desafiament és que hem de saber veure l’infant des d’un altre lloc. Som ciutadans igual, som persones de ple dret. Potser tenim funcions i responsabilitats diferents que són que nosaltres els hem de saber orientar i acompanyar. Però hem de saber com fer-ho perquè puguin desenvolupar-se i se sentin lliures. I aquest és un dels temes en el qual hem de pensar. Potser sí es tracta d’aquesta pedagogia, no del discurs que el tenim molt clar i molt controlat i gairebé et diria que és políticament correcte. Però després s’ha de portar a terme i tenir aquesta interrelació com a iguals.

Existeix el suport per part dels organismes, govern local i estatal? O tenen el discurs però s’ha de fer molta feina a l’hora de posar-ho en pràctica?

Si tinguéssim una visió de com han evolucionat els drets dels infants o com s’han incardinat dins de la vida social i política, hem avançat. El fet que s’aprovés la convenció al 89 sobre els drets dels infants i que tots els països del món, menys un, l’hagi signat i ratificat, vol dir que hi ha un compromís, una voluntat de voler adequar la normativa, la legislació i les pràctiques perquè es compleixi aquesta convenció. I en aquest sentit hem de ser optimistes i dir, “sí hi és”. És el tractat més ratificat, tenim una joia de compromís en aquest sentit. La qüestió és com avancem en aquest compliment.

Malauradament, acabem de treure un informe sobre ajuda humanitària i el que estem dient és que hi ha més crisis i que aquestes estan afectant a molts infants i adolescents potser més que temps endarrere i que hi ha altres espais en què sí que s’ha avançat més com en la mortalitat infantil o en les vacunes. Però és un treball incessant i continu com és estar vigilant i tenir-lo present. Però la clau és, un cop més, tenir la visió. Tots hem ratificat la convenció, tots estem d’acord en què hi ha uns drets que s’han de respectar.

Ningú no et dirà que està bé picar a un nano. Però el tema és si això realment està dins de les polítiques, si l’infant està en el centre d’aquestes, si tenim inversió específica perquè ho puguem garantir. El discurs hi és, la descripció d’una política hi és però després tenim tots els recursos per fer-ho possible? I aquí les diferents administracions actuen políticament cap a un cantó o cap a un altre. Però tenim les claus, sabem quines són. I per l’altra banda, hem de poder conèixer quines són les situacions reals que viuen els nens. Sense dades ni investigacions no podem actuar i no podem definir polítiques que siguin eficaces en aquest sentit.

També has fet treballs en la millora de l’escola. Què cal millorar? Què s’ha millorat? Què heu posat al punt de mira des d’UNICEF?

En aquest cas es va centrar en veure com es podia millorar la incorporació de la convenció i la perspectiva dels drets a l’escola d’una forma pràctica més enllà de ser un contingut curricular. I la clau va ser centrar-se en què era la participació i, sobretot, a l’adolescència. Treballar la participació, el dret a que expressin les seves opinions i que aquestes es tinguin en compte, sobretot a l’hora de definir polítiques o maneres de funcionar una escola o a la comunitat, era com molt innovador. I ho vam identificar com una clau per destravar altres coses que passaven dins de l’àmbit educatiu. Què en va sortir del treball? Doncs que són canvis i això implica un canvi de cultura. I, sobretot, en la cultura de l’àmbit educatiu. I vam començar per l’àmbit educatiu. No perquè menyspreéssim el què pugui passar a nivell comunitari, sinó perquè l’escola ens permetia treballar l’aprenentatge de la democràcia i la pràctica de la democràcia en el dia a dia. I, a més a més, teníem el col·lectiu allà. Ens vam trobar amb què el professorat no coneix els drets dels infants.

No podem incorporar la perspectiva dels drets de la infància en l’àmbit educatiu ni en la seva didàctica si no sabem de què estem parlant perquè això no ho trobes ni a magisteri ni a pedagogia. Aleshores sinó formem i no coneixen, no els hi podem exigir que els resultats siguin en aquesta línia. A més, l’estructura continua sent jeràrquica i molt adulto-cèntrica com passa a la societat. Aquests canvis no es fan d’un dia per l’altre ni perquè facis una acció puntual com “avui entre tots decidirem de quin color pintem les parets” sinó que ha de ser un procés entre tots i implica un reconeixement de quina funció té cadascú i quin rol. I aquí ens trobem amb moltes barreres. És autoritat o autoritarisme? Jo sóc l’adult i et dic el què has de fer o jo accepto i sé aprendre de tu?. Es tracta de canviar una mica les regles del joc però qui té les claus és l’adult perquè és qui més s’ha de retirar, qui ha d’aprendre i qui ha d’obrir aquest espai que està ocupant. El resultat va ser molt interessant en el sentit d’anar identificant quines eren les claus i cap a on s’havia de treballar. I si per un costat era la formació per l’altra són les metodologies. Vam identificar que tota la metodologia lúdica permet que aquests processos es produeixin. Vam fer una sèrie de materials per facilitar tots aquests processos i que després fossin extensible a altres col·lectius que estan treballant amb infants i adolescents. El més curiós de tot és que allà vam identificar aquestes claus i quan vaig venir aquí a treballar a Unicef, en un projecte en l’àmbit educatiu una mica similar, vaig veure que les barreres eren les mateixes. Al final no és una qüestió d’estar treballant en un comitè en un país europeu, en una oficina de terreny d’Amèrica Llatina sinó que el problema és com mirem els infants i el concepte que tenim. Quin rol tenen a la societat i quin paper juguem nosaltres els adults?

Com encaixa el lleure en la Convenció dels Drets Dels Infants?

Encaixa amb el dret al joc. Tots els drets són iguals però per mi és un dels més bonics. I, a més, nosaltres sempre diem que potser és considerat com el dret oblidat.

Per què?

Perquè tradicionalment associem que els drets responen a necessitats. I, des del punt de vista dels adults, el joc potser no és una necessitat. Seria més com una mena de luxe que poden gaudir els nanos. Que estigui reconegut com un dret, per nosaltres és fantàstic. Perquè l’article que el recull, recull l’esbarjo, les activitats esportives, les activitats culturals... Però que hi hagi un dret que reconegui que poden no fer res o que poden dedicar el temps al que a ells els hi agradi és com la base del seu desenvolupament. Un nen que no pugui jugar o que no tingui opcions de lleure, condicionarà la seva vida, tindrà una afectació en termes d’habilitat socials, de comunicació, de desenvolupament.

Per nosaltres és primordial. I crec que és un dret que n’hauríem de parlar més, li hauríem de donar més reconeixement i pes, treure-li l’estigma del dret suau i que jugar només és una cosa de la infància. Potser hauríem d’aprendre a jugar més els adults per tenir aquesta comunicació més fluida que estem buscant.

És necessari que els infants que tenen menys oportunitats puguin gaudir d’aquestes experiències d’educació en el lleure?

És imprescindible. No es pot discriminar i no hi ha motiu que la justifiqui. I, precisament, com moltes vegades són aquests infants o col·lectius amb situació de vulnerabilitat els qui no hi poden accedir és aquí on les administracions i les polítiques han de promoure com introduir-lo. No podem fer aquesta distinció i menys per aquests motius.

ETIQUETES

Drets humans Infància Infància vulnerable