EL PUNT DE TROBADA DEL LLEURE EDUCATIU I L'ACCIÓ SOCIAL
16 de Gener de 2019
| Ja som 11235
Textos
Títol Tipus recurs Franja d'edat Descripció
Alegra't el dia Textos


Joves (16-18)
Monitors/es
Famílies
Hi ha moments a la vida en els que trobes a faltar tant a algunes persones que voldries treure-les dels teus somnis i abraçar-les. Somia el que vulguis somiar, vés on vulguis anar, sigues el que vulguis ser, perquè només tens una vida i una oportunitat per fer les coses que vols fer.   Tingues la suficient felicitat que et faci dolç. Els suficients entrebancs que et facin fort, la suficient tristesa que et faci humà i la suficient esperança que et faci feliç.   Posa’t sempre a la pell d’altres persones, si sents que et fa mal, provablement també n’hi farà a aquella persona. La majoria de la gent feliç no necessàriament té el millor de cada cosa, ells només agafen el millor de les coses que apareixen al llarg del seu camí. La felicitat existeix per aquells que ploren, aquells que els fa mal, aquells que han buscat, aquells que s’han entrebancat, perquè només ells poden apreciar la importància de les persones que han tocat les seves vides!   La vida comença amb un somriure, segueix amb un petó i acaba amb una llàgrima.Quan tu vas néixer estaves plorant, i tothom del teu voltant estava rient. Viu la teva vida de tal manera que quan moris siguis tu el que rius i els altres els que plorin.
Les dues cafeteres Textos

Grans (12-15)
Joves (16-18)
Monitors/es

La història del salmó Textos


Joves (16-18)
Monitors/es
Famílies
Hi havia una vegada un salmó que sentia enyorança del lloc on havia nascut. Recordava aquell riu tan fresc i va pensar tornar-hi i deixar allà els seus ous perquè els seus fills naixessin en aquelles aigues tan acollidores. Abans de marxar cap el viatge s'alimentà força, menjà durant dies i dies. Calia estar ben fort perquè havia d'anar a contracorrent, les corrents d'aigua el portarien cap el mar i ell volia anar cap al principi del riu.  Arribà el dia esperat i començà la seva ruta cap a les fonts del riu. Deixà enrere l'aigua salada del mar i s'endinsà en l'aigua dolça del riu. Allà va trobar molts peixos:- Què fas! Vine amb nosaltres cap el mar, allà s'hi està molt bé. Què busques allà dalt?- No saps que hi ha peixos que ataquen! -va dir un altre peix.Llavors es posà a dubtar. És veritat, va pensar, estic cansat, costa molt anar cap amunt del riu quan l'aigua t'arrossega fins el mar. Reposaré una mica en aquest petit estany i continuaré més tard, ja hi arribaré. Però llavors, va sentir una veu que deia:  - Salmó! Salmó! Què fas? No veus que això que fas és el més fàcil. Has de continuar el viatge o la corrent del riu t'arrosegarà. No tens més alternativa o riu amunt o cap el mar!El salmó va pensar molt i va decidir que potser valia la pena fer aquest esforç i deixar els seus ous al naixement del riu.Va agafar forces i va arribar a les fonts. Allà va deixar els seus petits ous. El salmó somreia satisfet, havia estat capaç d'anar contracorrent.
La rosella i les margarides Textos
Mitjans (9-11)
Grans (12-15)
Joves (16-18)


Aquest conte ens vol fer adonar de la importància que té la diversitat
El "Pare Noël" es fa valer Textos

Grans (12-15)
Joves (16-18)
Monitors/es

    (Història per a creure, simés no, en el "Papa Noel")  Em dic Martí, i tinc trenta anys. Heus ací la història que em va succeir ja fa uns anys. No me'n sortia de trobar feina. Ja havia fet un pilot d'oficis: cuiner, porter, escombriaire ... Però llavors, ja feia tres mesos que estava a l'atur.  Era el més de desembre, els carrers estaven guarnits amb garlandes lluminoses. Els aparadors dels magatzems estaven plens de joguines i objectes meravellosos. Un gegantí avet s'enlairava al bell mig de la plaça gran. I, com cada any, sota l'avet hi havien instal.lat una pista de patinatge. Però tot això no m'interesava ni poc ni molt. No tenia diners i cercava feina, tant se me'n donava el treball que fos. I va ser així com vaig arribar a ser el "Papa Noel" en un supermercat. Per Nadal, cada supermercat té el seu "Papa Noel". Els infants van a veure'l, i li diuen en secret, aquelles joguines que desitgen. El "Papa Noel" ho escriu en una fitxa amb el seu nom. Després les mares vénen a buscar les fitxes, i compren les joguines en el supermercat. És un bon negoci per al comerciant. Així, doncs, m'estava en un tron al departament de les joguines. M'havien dibuixat tot d'arrugues a la cara per semblar més vell, portava una falsa barba blanca, un gran mantell de color vermell amb caputxa, i parlava amb veu lenta i greu. Al meu davant hi havia una llarga filera d'infants que esperaven llur torn. Els més petits creien de veritat que jo era un autèntic "Papa Noel", però no els més grandets. D'altres, els més ganàpies venien sobretot per a empipar-me. M'estiraven la barba i, en lloc d'explicar-me a cau d'orella allò que ells volien, em deien paraulotes ! Cada dia era ple de nous infants. Després de tant temps he oblidat totalment les seves cares ... Menys en Pasqual ! A ell no l'he pas oblidat: encara veig novament els seus ulls negres i la seva cara prima. No tenia ni l'aire innocent dels dels més petits, ni el to insolent dels ganàpies. De bon començament m'ha observat, els punys ben closos als fons de les butxaques. M'ha dit el seu nom i la seva adreça. Era cap al Nord de la ciutat, en un barri dels més pobres. Després, empatollant-se, m'ha dit: - Senyor "Papa Noel", jo ... jo voldria uns patins ...- Uns patins ? - Sí, uns patins de gel ... amb les botes. Calço un 32, ho comprèn ?Jo no li he respost tot seguit, en Pasqual ha abaixat el cap:- La meva mare em diu que no pot comprar-me els patins, però vostè, que podrà ? Els altres infants ja estaven empenyent en Pasqual. Ell no s'ha defensat, ha marxat. Sortint del meu treball, he passat per davant de la pista de patinatge. Hi he descobert en Pasqual. Els seus ulls negres seguien els patinadors mentre donaven voltes damunt el glaç. Una música joiosa omplia la plaça. Feia fred. En Pasqual no portava sinó un pul.lover, però romania allà mirant la superfície brillant del gel. Novament ha tornat al supermercat. Li he preguntat: - Pasqual, per què tens ganes de tenir uns patins de gel ? Això està ple de coses molt més útils ! Ell ha enlairat els braços: - Ah ! Senyor "Papa Noel", els patins, veritablement és ...No ha trobat la paraula. Només ha dit:- És bonic ! Ha fet com si m'apallissés: -Em calen aquests patins, ho comprèn ? Podria donar voltes i més voltes sobre el gel, ho comprèn ? He vist clarament que el cap del departament ens estava observant. Veia clarament que en Pasqual era allà tot sol, i que ningú no vindria a comprar res per a ell. Llavors li he xiuxiuejat:- Torna demà, Pasqual ! Demà passat és Nadal: tot és possible ... fin i tot potser un miracle ! El capdel departament se'ns ha acostat. M'ha renyat, gentilment, però clarament: - "Papa Noel", encara hi ha molts infants esperant-se !En Pasqual se n'ha anat sense dir res. La vigilia de Nadal era el meu darrer dia de "Papa Noel". Al matí he comprat un parell de patins de gel, de la mida 32. Eren cars: quasi la meitat del meu sou de "Papa Noel" d'aquella setmana. I després he pensat que en Pasqual també necessitaria diners per pagar l'entrada a la pista de patinatge. Calia que posés algunes monedes a l'interior de les botes. Tot això, certament, m'empipava, em tractava a mi mateix amb tots els noms que us pugueu imaginar:- Imbècil de "Papa Noel". T'has de fer valer. Tot això per un marrec que ni tan sols coneixes!  Durant tot el dia he estat esperant amb impaciència el Pasqual. Però no ha vingut. Ja han marxat els darrers infants, i el supermercat ja ha tancat. M'he tret la meva disfressa, i he marxat cap a la Plaça Gran. Portava el paquet amb els patins. Arreu hi havia música. Caminava a poc a poc, i després de sobte he pensat que potser arribaria massa tard. Llavors m'he posat a córrer. A la pista de patinatge he mirat els espectadors, i he trobat en Pasqual. Teniaels punys tancats davant la boca. Li he dit:- Bona tarda, Pasqual ! M'ha mirat sense reconèixer-me:- Qui sou ? - Vinc de part del "Papa Noel". Treballo amb ell. T'ha estat esperant. Per què no has vingut ?- En Pasqual ha abaixat el cap. - La meva mare m'ha dit que els miracles no existien ... Almenys per a nosaltres ... Llavors li he allargat el paquet:- És de part del "Papa Noel" En Pasqual ha mirat els patins, bocabadat. Ha preguntat lentament:- De part de ... ? De veritat ? Ha mirat cap al supermercat: - Que encara m'espera ? Li he contestat:- Ja és tancat. Ha marxat. Però, si ho vols, li diré que estàs content.En Pasqual ha fet que sí en el cap, ha premut els patins contra el seu pit, i s'ha posat a riure:- Els provo tot seguit ! Al començament ha calgut que caigués moltes vegades. Després, quan ja s'aguantava millor, m'ha dit cridant:Me'n surto ! Digui-li que me'n surto ! I bon Nadal, senyor ! Jo li he contestat:- Bon Nadal ! He vist com feia algunes voltes sobre el gel, i després ha desaparegut enmig de la gentada de patinadors ...
L'infant que cercava el Nadal Textos
Nadal

Mitjans (9-11)
Grans (12-15)
Joves (16-18)
Monitors/es

El pallasso de l'aparador de Nadal Nadal
Textos

Mitjans (9-11)




Abans d'una hora correran les cortines qe tapen l'aparador dels grans magatzem i que n'amaguen el contingut des de fa una setmana.A fora, encara fa bon temps, si tenim en compte que es tracta d'una tarda del mes de novembre.   La senyora Serra i la Jepa, les decoradores, empenyen el seu feixuc carretó. A dintre hi ha totes les capses dels trens, dels passos a nivell, de les estacions, i també totes les etiquetes de l'aparador en què s'instal·larà el més bonic i llarg de tots els trens elèctrics.Des de fa uns quants mesos hi ha treballat molta gent. L'equip de disseny ha fet els plànols, ha construït les maquetes, ha encarregat tot el que fa falta per poder deixar l'aparador ben bonic.Des de fa cinc dies, treballadors de tots els oficis es van succeint dintre l'aparador: uns hi col·loquen l'empostissat, altres hi posen la moqueta, unes altres pinten, talment com si es tractés d'una casa.Fins i tot n'hi ha alguns que han treballat durant la nit per tal que tot pogués estar enllestit a l'hora. I uns altres decoradors han vingut per col.locar els ninots animats que dansaran i tocaran música al voltant del gran tren elèctric.Tan sols resta enretirar les capses buides i les etiquetes, i es podran fer córrer les cortines, com si fóssim al teatre.La senyora Serra i la Jepa estan contentes, perquè gairebé tot ja s'ha enllestit. És molt cansat això d'anar traginant totes aquestes joguines. I el senyor Bartrons, el cap de l'equip de dissenyadors va posant-se cada cop més nerviós, a mesura que s'acosta l'hora de la inauguració.La Jepa entra, de reculons a l'aparador, tot arrossegant el carretó. De sobte, fa un crit i es torna blanca com la cera: ha caigut el gran arbre del decorat ! Els trens no funcionen, s'han apagat tots els llums. I el que és més greu: al pallasso li ha caigut l'instrument musical. Hi ha una avaria elèctrica i no hi ha manera que es bellugui cap dels ninots ! Tots s'ha espatllat !Cal reparar-ho tot i ben de pressa ! Els aparadors s'han d'inaugurar d'aquí a vint minuts, i la televisió ha promès que vindria a filmar-ho.En Marcel, l'electricista, arriba amb la caixa de les eines. I mentrestant, el senyor Bartrons torna la flauta al pallaso i arregla els fils invisibles que el fan bellugar.La instal.lació elèctrica s'ha arreglat just a l'hora de la inauguració. Tots els llums s'encenen alhora, els trens es posen suaument en marxa. I el pallasso començar a tintinejar mentre va tocant la flauta. Ufff !La Jepa acaba d'enllestir el seu primer aparador de Nadal. Ràpidament, es treu la bata i surt al carrer amb la senyora Serra. I es barregen entremig dels infants i dels pares que van observant els llums i les joguines. Una menuda diu a la seva mare:- Jo vull aquest pallasso!- Aquest no és per vendre, filleta ! -respon la mare.La senyora serra somriu a la menuda. També ella s'estima molt aquest pallasso: li ha portat molta feina. I no és allà perquè algú el compri, sinó perquè tothom el vegi quan contempli l'aparador.Aquest vespre la Jepa està molt cansada. Es posa el seu fill més petit a la falda, per veure les notícies de la televisió. Quan el menut veu els aparadors de Nadal, crida el pare, que està obrint una llauna de pèsols:- Vine, pare ! A la tele hi ha l'aparador de la mare. Fins i tot hi ha un pallaso que toca la flauta.
Una altra història de Nadal Textos
Nadal

Mitjans (9-11)
Grans (12-15)
Joves (16-18)


Ens l'explica una dona cristiana de l'Índia, en un llibret ("New eyes for reading"), escrit de cap a peus per dones cristianes del Tercer Món. És una història real com la mateixa vida i, avui, es repeteix amb poques variacions, en milions de llars pobres, on Jesús continua naixent. Diu així: Amb la càrrega damunt del cap, la Maria va enfilant-se per les insegures escales de les bastides fins al capdamunt de la construcció. "Més de pressa !", crida l'encarregat. La Maria és una de les moltes dones col·locades en la construcció. Amb cura, descarrega la galleda de ciment i, per uns instants, s'incorpora i es refrega les mans per la seva esquena adolorida.  Es pregunta quan, per fi, s'acabarà tot això, i podrà descansar. Però no pot aturar-se a pensar, no fos cas que l'encarregat l'acomiadés. Prou difícil va ser que es decidís a contractar-la. I és que la Maria es troba al vuitè mes del seu embaràs. Si va poder aconseguir un quants dies més de treball, va ser al preu d'assegurar que només estava al sisè mes. Gràcies a Déu no fa massa panxa. S'ha acabat la jornada. La Maria recull les quatre rúpies i mitja que li dóna l'encarregat i retorna, corrent, a casa seva. Ja fa temps que es pregunta per què els homes que estan treballant a la mateixa construcció els paguen molt més que no pas a ella. De camí, compra arròs, cebes i espècies. Entra a beure una tassa de tè, i se la pren d'un glop, talment com si es tractés d'un luxe no permès. Recorda tot el treball que l'està esperant a casa seva, i es pregunta quan acabarà aquest dia tan llarg.A mesura que s'acosta a casa, sent els plors dels seus fills i la veu airada del marit que prova de fer-los callar. Aguantant-se, la Maria obre la porta de la petita barraca. Els seus tres fills s'havien estat barallant per un plàtan que una velleta havia donat a un d'ells. En Josep, el seu marit, cansat del dur treball en una fusteria i incapaç de posar-hi ordre, els havia renyats i pegat tots tres. Mentre la filla somiqueja en un racó, el fill gran s'està mirant el pare desafiadorament, i el fill petit plora escandalosament. ara tots giren els ulls cap a la maria per tal que posi pau a la casa. Ella dóna uns centaus als fills, i aquests surten a fora corrent. En Josep dóna a la Maria les cinc rúpies del seu sou. La Maria les compta i les deixa a part, en una guardiola, per poder comprar vestits per als fills per Nadal (el marit s'ha quedat amb unes altres cinc rúpies per tal de gastar-se-les en el joc o ... en alcohol). La Maria comença amb les feines de la casa: portar aigua, rentar roba, rentar. Asseguda dins la barraca plena de fum, amb els ulls plorosos, es pregunta quan serà que, finalment, pugui oferir descans a la seva esquena adolorida. Així van passant els dies, i s'acosta Nadal. Els estalvis de la guardiola mai arriben a la botiga dels vestits. Els han de donar a l'amo del terreny on hi ha plantada la barraca. Només així poden enfrontar les amenaces de desallotjament. A les ribes del suburbi, les cases dels rics es mostren alegrament ornamentades, amb llums i estrelles. Els infants miren àvidament els dolços, els vestits i els focs d'artifici que hi ha als grans magatzems. Amb bambú i diaris, en Josep fa una estrella que col.loca damunt laporta de la barraca ...A mesura que s'enfila per les escales de la bastida, el dolor de l'esquena va esdevenint insuportable. Els crits de l'encarregat, però, la fan continuar endavant, fins al moment que ja no pot més. El desassossec que sent la fa córrer cap a casa, i hi arriba just a temps. Ajudada per la seva filla de deu anys, la Maria infanta un fill. Les veïnes de les altres barraques, tan aviat com se n'assanenten, corren a ajudar mare i fill. Un gos sense amo treu el cap encuriosit dins aquella barraca on hi ha tan de terrabastall. En Josep se sent orgullós en veure tants i tants veïns que s'apropen per veure el nadó. Els tres líders del suburbi porten uns regals: una manta vella, un sac de palla per poder fer un llit, i un vas de llet per a la Maria. L'estrella que Josep havia col.locat damunt de la porta dóna la benvinguda a tothom. És Nadal. Des d'un suburbi deixat de la mà de Déu sorgeixen la pau, el goig i l'esperança. Els ulls de la Maria s'aturen damunt del seu fill. Els infants canten nadales. Els ulls de la Maria s'humitegen. Per a ella el nadó és tot un símbol d'esperança. Recorda la construcció, el sou, la guardiola buida, la por que els desallotgin, el futur incert. Sembla com si el nadó li estigués dient: "Dona, per què aguantes en silenci tanta opressió ? Aixeca't i lluita! Tu ets la dona del Magnificat ". I la Maria somriu, perquè avui li ha nascut un infant.
La carta de la Mireia Textos

Grans (12-15)
Joves (16-18)
Monitors/es

Estimats amics de "Tretzevents", Us adreço aquesta carta amb el desig que us sigui ben entenedora. Hi trobareu a faltar uns colors, els més alegres, però hi endevinareu els blaus del mar i del cel, el color fosc de la nit, el daurat del sol i el color que no té nom: el del vent. Tots els he invocat, i voldria que vosaltres també ho féssiu cada dia, sense defallir. Ara, escolteu-me si us plau: Quan els negres ben negres i els que no ho són tant, amb els ulls grossos i fixos, em miren des de la pantalla del televisor, se'm fa un nus al cor i perdo l'alegria per uns instant; em passa el mateix si els veig en una revista. Només en veure'ls ja sé que passen fam. Són tan prims que se'ls poden comptar les costelles com si fossin -perdó- aquells gossos famolencs que de vegades trobem abandonats. Tenen el ventre gros, inflat. De què el deuen tenir ple ? -em pregunto algunes vegades. No és pas de menjar massa ... Potser fins i tot passen set, perquè al seu país de vegades plou poc, o no gens, i aleshores els cal anar a buscar l'aigua molt lluny. I sense aigua no els arriben les collites. Mengen l'arròs o les farinetes que els envien alguns països i se'ls prenen amb les mans, agafant-los de dins d'un pot de plàstic o d'una llauna abonyegada. Sovint estan malalts, o no hi veuen, i molts no arribaran mai a ser grans. Si penso en tot això em distrec i no puc aprendre bé les lliçons de l'escola; fins de vegades em fuig la son quan vull anar a dormir: el dolor dels altres em fa sentir un pes dintre meu. És que jo voldria que tots els nens del món fossin feliços com ho som nosaltres. Les persones grans diuen que els petits només podem fer les coses petites, però, no creieu vosaltres que també podem fer-ne d'importants ? Ens ho hauríem de proposar, tot pensant que els desvalguts mai no podran pagar amb moneda el que fem per ells, perquè ells ara no tenen res per a donar, només la seva gratitud.Des de casa veig el mar, i avui per poder-la veure millor he pujat dalt del terrat. He passat una estona mirant-me'l i després li he dit: - Mar, ja em coneixes oi ? Des de molt petita m'he ficat per enmig de les teves aigües, amb el pare. Ara hi vaig sola i m'hi sento bé si fas bondat, però si t'esvalotes sento por. avui, que et veig tan blau i tranquil, penso que deus estar content, i voldria demanar-te una cosa: "Desitjaria, mar,que tots aquells que estan en contacte amb tu, a la vora o damunt l'aigua, navegant, aquells que et miren i aquells que no et poden veure però saben que existeixes i ets immens, desitjaria que a tots, cada nit, els prenguessis una estoneta de son, els desvetllessis, mentre al món hi hagi tanta gent que mor per no poder menjar. Fes-ho ! i digue'ls a cau d'orella: Tu pots ajudar ! I tu també ! I tu ... Fins a fer-los sentir un pessigolleig que els farà potser pensar en aquests nens negres, mulats, magres i tristos que viuen a l'Índia, al Pakistan, a Tailàndia, al Vietnam i a tants països d'Àfrica i d'Amèrica. Els veiem sovint per televisió als reportatges que fan perquè el món conegui bé com moren més que no viuen les persones pobres d'aquelles terres. Com us he dit, era dalt al terrat de casa meva, estava sola, feia vent i ... quina sensació més estranya he sentit ! M'ha semblat com si el vent em portés la veu de milions de nens i nenes que amb els pares i els avis em demanaven que els ajudés i aleshores, sabeu què he fet ? He buscat d'on bufava més fort el vent, i li he dit:  - Vent, atura't uns moments i escolta'm. Tu que m'esbutlles els cabells, que enlaires els estels que fan volejar els nois i mous els penells de les teulades, vull demanar-te una cosa: Que amb les teves bufades foragitis del cap de molts homes i dones dels països poderosos el desig de posseir encara més d'allò que ja tenen, i així potser tindran temps de pensar a ajudar els nen malalts, negres, tristos i magres, que a milers moren a cada instant del nostre temps. Encara era al terrat i he vist el sol tan radiant, i li he dit:- Sol, que dónes vida a la Terra: als homes, als animals i a les plantes, al vent i a l'aigua ... Envia un xic més d'escalfor al cor dels homes, a aquells que només estimen els seus familiars o els que els donen més or del que necessiten; fes que amb la teva tebior sentin el batec d'altres cors, i així potser es recordaran dels que viuen sense tenir cas, dels que moren de nit, sols, quan ningú no els veu, perquè els fa vergonya fer-ho.I havent parlat amb el mar, amb el sol i amb el vent, he pensat que també podia parlar amb la nit. Me n'he anat altra vegada al terrat per dir-li: Nit, la lluna t'esclareix però encara ets massa fosca. Ajuda'ns, tots els nens i les noies del món, en aquesta feina que ens hem imposat. Fes-te més resplendent: si ho demanes a la lluna ho aconseguiràs. I aleshores els homes aixecaran sovint el cap per mirar-te, i els faràs pensar en altres mons i en altres vides; i s'oblidaran un xic d'ells mateixos per pensar en els altres. I per acabar, nit, voldríem que, quan arribessis cada dia a un país qualsevol de la terra, la gent es posés a descansar tranquil·la, sense neguit de fam ni de guerres. Abans d'anar-me'n al llit vaig dir un adéu molt llarg al mar, al vent, al sol que ja no es veia, a la nit. A vosaltres, amics meus, ara també us dic adéu-siau !. La carta, com ja ho heu vist, té una pizellada de color gris, com si fos un núvol, i em sap greu per aquells a qui donarà neguit. Cal pensar, però, que la tristor es defà com la mateixa boira, i amb el nostre anhel i el nostre treball podrem viure amb l'esperança que cada vegada més ens anem acostant a un món més just. Aleshores, amics meus, sí que podreu dir que la meva carta aquest missatge nadalenc que avui us envio- ja té el color verd i el color vermell que hi faltaven. Bon Nadal ! Em tindreu sempre amb vosaltres. Mireia
Pau a la terra Textos
Nadal


Grans (12-15)
Joves (16-18)
Monitors/es

Atret per la campanya d'un grup ecologista que lluita contra la desforestació, em vaig comprar un arbre de Nadal de plàstic, plegable. A més de respectar l'equilibri del boscam, l'arbre s'obria i es tancava com un paraigua, un avantatge que no és pas poca cosa si es té en compte la petitesa dels pisos moderns. Un cop fora de la temporada, es podia encabir en un armari i quedar-s'hi fins a l'anys vinent sense fer gaire nosa. El dia vint-i-tres de desembre d'un d'aquests anys darrers que han passat com una alenada, em trobava a casa fent els preparatius propis de l'estació. Encaixava l'arbre al trípode d'alumini que forma part del conjunt, un accessori molt pràctic per la seva lleugeresa. Però si ara fos a fer, pagaria una mica més i compraria el trípode d'acer inoxidable -opcional- que és més estable i resistent. Bé: em trobava abstret en la feina que he dit, quan van trucar a la porta i jo em vaig pensar que era la meva dona que tornava del supermercat. I no. Era el veí de la segona porta del nostre replà, una de les persones més llaunes que he conegut en la meva vida. Vivia sol (i no era estrany), en un petit món poblat per ell i per tot de manies de solter. Jo tinc la desgràcia d'atreure la gent pesada, se m'enganxen i m'expliquen reiterativament les seves obsessions. En aquell cas, el del veí, resulta que l'home creia haver descobert un principi filosòfic sensacional, basat en el fet que cal pagar cada plaer rebut amb una dosi equivalent de dolor. La gran cosa ! Ell estava convençut d'haver-ne encertada una de grossa i escrivia un llibre, amb penes i treballs. De tant en tant, venia a casa i me'n llegia fragments. Estic segur que no li importava gens la meva opinió. Simplement, em feia servir com una mena de mirall acústic que reflectia la seva veu. Vaig obrir la porta i el veí es va quedar uns moments palplantat sense entrar, mirant-me amb un somriure que no volia dir res ni jo n'esperava cap notícia.  - Passi, passi ! ... -vaig dir-li, ben bé perquè és el que es sol dir en aquests casos.  Duia uns folis a la mà dreta, la qual cosa em va portar a la ment, d'una manera atropellada, tot d'excuses encaminades a assegurar-li que era un mal moment per a lectures filosòfiques. Però no calgué, perquè ell entrà, es va quedar dret al mig del menjador i va contemplar l'arbre.  - Veig que ja hi tornem, oi ? -digué.- Tornem a què ? -vaig respondre, amb un estupor sincer.- A celebrar la data equivocada. Era així, no hi podia fer més. Es tenia a si mateix per perfeccionista, es vantava de no deixar-se passar ni una per alt. Corregia, puntualitzava i no tenia ni la més petita idea del concepte de discreció.- Equivocada ? Per què ? -vaig exclamar-. A mi no se m'ha acudit mai de posar-hi pegues. Em va mirar fixament, i aleshores que el seu somriure es va tornar expressiu, com si em tingués una mica de llàstima. - Per què els càlculs de Dionís el Petit tenen un error de set o vuit anys pel que fa al començament de l'era cristiana. Que no ho sabia ? -em digué. - No, ni ganes -vaig respondre-li, amb una espurna d'agressivitat.- I quin calendari fa servir ?- El de Serra d'Or. Fins ara no m'ha donat motius de queixa ...- No, home, no. Em refereixo a cronògrafs litúrgics. Aquest vint-i-cinc de desembre que celebrem s'originà en el desig de cristianitzar la festivitat pagana del Natalis Solis Invictu. Vostè té la Gran Enciclopèdia Catalana i ho hauria de saber. (En dir això darrer va assenyalar, amb el dit índex acusadorament estirat, la prestatgeria-llibreria que hi ha al menjador de casa).- Doncs no ho sé. I tampoc no sabia res de la Lectura sativa fins que ahir al vespre me'n vaig assabentar casualment, mentre buscava l'entrada que correspon a la peca a l'encesa. Ho sap, vostè, quina cosa és la Lectura sativa ?- No. Què és ? És el nom científic de l'enciam. Ja veu quina cosa més bèstia ! Vostè i jo ens hem fet gran sense saber-ho, i ni falta que ens ha fet. Amb aquest tal Dionís el Petit que diu vostè, em passa el mateix. He pogut viure fins ara ignorant-lo i penso continuar igual, tot desitjant-li (això sí) que descansi en pau ...Va semblar-me que el veí s'encongia de presència, amb un posat de desolació que em va fer pena, tot i que mai no solia fer-me'n.- Dispensi'm -em va dir-. Es veu que he vingut en un mal moment. Li volia fer una consulta, però per a coses així s'ha d'estar de filis. Ja tornaré passat festes ... Va dir aquestes darreres paraules amb un de reticència, mentre emprenia la retirada cap a la porta. Jo li donava uns cops a l'esquena que volien ser amistosos, però en realitat l'empenyia.Al cap d'un quart o poc més d'haver-se'n anat el veí, va arribar la meva dona, carregada de bosses. encara ens trobàvem en el tràmit de saludar-nos amorosament, que ella em digué: - Et veig emmurriat. Que te n'ha passat alguna ?És que ha vingut aquest tipus d'aquí al costat i no ho puc evitar. Només de veure'l se'm posen els nervis de punta. L'esclafaria !- Pobre home ! Sembla mentida que siguis tant injust ... Viu sol i no té família. A mi em fa molta compassió. Confesso que vaig replicar-li amb un mal humor que fou l'origen d'una batussa matrimonial. No res, si bé es mira, però prou perquè ens poséssim de mala lluna. A vegades ho fèiem durar unes quantes hores. L'endemà, vigília de Nadal, encara estàvem picats, sobretot jo. Érem a punt d'asseure'ns a taula per dinar, quan el carter ens digué correspondència: circulars de propaganda, factures, dues cartes de poc interès i, principalment, nadales d'amics i coneguts. Encara les tenia a les mans en un intent de classificar-les, quan vam sentir que algú -el carter, amb tota certesa- trucava a la porta del veí. Les portes són primes i treuen intimitat als sorolls. I vet aquí que jo vaig fer un comentari que no va resultar oportú: - Aquest ximple també deu rebre felicitacions nadalenques, perquè hi ha gent per a tot. Si existissin nadales explosives, com ara les carta bomba, no hauria pogut resistir la temptació d'enviar-n'hi una.- No diguis disbarats! -saltà la meva dona-. Nostre Senyor et podria castigar ! El cas és que encara estàvem enfurismats, i tot just encetàvem l'hora de l'àpat que es va sentir una explosió al pis de costat. La meva dona em va mirar amb els ulls esbatanats, esgarrifada, i jo em vaig sentir com si em xuclessin la sang de les venes. Em vingueren uns remordiments terribles. - Et juro que no he fet res -vaig dir amb la veu trencada-. Tu saps que sóc incapaç de fer mal a ningú...Ens vam alçar tots dos d'una revolada, per córrer cap a la porta, però abans d'arribar-hi va sonar el timbre. Obrírem, i era el veí. Tenia les galtes fumades i aixecava una mà ennegrida, amb els dits enravenats. - Perdoni que els molesti -digué-. El pilot de la caldera de gas es veu que s'ha espatllat i ha fet una deflagració quan provava d'arreglar-ho. m'he cremat una mica i venia a demanar-los si tenien una mica d'àcid pícric ... "Gràcies a Déu", se'm va escapar de dir, com si m'haguessin tret un pes del moment. - Home, jo d'agraït, no me'n sento gens ... -replicà el veí dolgudament.- No m'ha entès, no m'ha entès ! Estic content perquè ens pensàvem que n'havia passat una de molt sonada, però el veig eixerit, em fa l'efecte que no ha estat res greu. Ep ! Pel que podia passar, vull dir ... El vam fer entrar al menjador i la meva dona el va assistir de primera intenció. Jo (no ho hauria dit mai) n'estava contentíssim.Quan el cuitat ja se n'anava, em fou impossible de reprimir un impuls fortíssim: el vaig abraçar efusivament. - No sap pas l'alegria que m'ha donat -vaig dir-li.Em va mirar estupefacte. Sí, miri... Deu ésser l'esperit nadalenc que, per molt que es digui, ens trasbalsa a data fixa. Jo també sento una mena de cosa ...I vam estrènyer més l'abraçada, amb afectuoses manifestacions de pau i de bones festes.
REVISTA ESTRIS NÚMERO 224
El número 224 de l’Estris se centrarà en el quotidià a les acti...
Segueix-nos
Editat per: Fundació Pere Tarrés
En conveni amb: Ministerio de Sanidad, Servicios sociales e Igualdad Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Barcelona
Amb la col·laboració de: APPEC