Anònim, heroi, traïdor

Després de molts anys participant com a actor –i, després, com a director- en pel·lícules fonamentalment d’acció (en general, més efectistes que elaborades), Clint Eastwood porta ja dues llargues dècades fent un treball molt més personal i posant el focus en temàtiques bé de caire intimista o bé que aborden la realitat social i política. 

En algunes pel·lícules, exposa els dubtes i les decisions de persones concretes davant situacions dures i cruïlles complexes (‘Mystic river’, ‘Million dolar baby’, ‘Gran Torino’, etc.) i, en d’altres, la recuperació de fets històrics rellevants (‘Invictus’; ‘Banderas de nuestros padres’, etc.). I, especialment els darrers anys, Eastwood ens parla de fets reals protagonitzats per persones anònimes que, de cop, són centre d’atenció i afronten com poden l’impacte mediàtic i el munt d’elogis o crítiques que reben o, sovint, les dues coses. 

En aquest sentit, ‘Richard Jewell’ té algunes similituds amb ‘Sully’: ambdues plantegen com persones anònimes esdevenen heroïnes però, automàticament, per deficiències i tics massa mecanicistes de les institucions i els mitjans de comunicació, són posades en dubte i en poc temps passen de l’elogi a la sospita o, directament, a la crítica. 

‘Richard Jewell’ recupera la història real d’un treballador de la seguretat que, en un concert dels Jocs Olímpics d’Atlanta el 1996, va detectar una bomba (en part, per la seva professionalitat però també per la seva obsessiva rigorositat) i gràcies a això va evitar una matança. De seguida, però, algunes sospites generades per l’FBI i recollides per una filtració periodística, canvien el focus i el nou heroi anònim passa, de cop, a principal sospitós. 

Eastwood reflecteix amb precisió els mecanismes, sovint frívols i miserables (la voluntat de tancar ràpidament el cas, per part del policia, i la cerca de la notorietat personal, en el cas de la periodista), pels quals les maquinàries policial i periodística poden acabar per trinxar irresponsablement la vida d’una persona. 

Curiosament, la pel·lícula també hauria pogut incórrer en allò que vol denunciar: el relat que s’hi fa de la periodista és enormement sever i, segons alguna denúncia, s’exageren i inventen fets que deixarien la seva reputació personal i professional molt malmesa. És a dir, volent salvar la imatge i el llegat de Richard Jewell de la insídia i la demagògia, potser Eastwood acaba donant la mateixa medicina a la periodista. 

En tot cas, ‘Richard Jewell’ ens ofereix una magnífica oportunitat per a reflexionar sobre l’extrema vulnerabilitat de les persones que pateixen la sobreexplotació mediàtica. La majoria de nosaltres no tenim responsabilitat en els mitjans de comunicació i les seves decisions (tot i que sí en el tipus de notícies que consumim) però en tenim, i molta, en l’univers de les xarxes socials que, avui, poden acabar tenint el mateix impacte que els mitjans de comunicació tradicionals. Tinguem-ho, per tant, ben present: totes i tots podem contribuir a fer-ne un bon ús (difonent bons treballs periodístics o debatent amb serenitat i respecte) o acabar convertint l’espai social en una mena de circ romà, amb linxament histèric inclòs.