De naufragis

“Tornar a l’òrbita del món m’està costant molt més que molt”. En tornar a veure “Nàufrag” m’ha vingut al cap aquesta frase d’una cançó de Joan Amèric. Sí, avui us parlaré no pas d’una estrena, sinó d’una peli de fa uns quants anys. De tant en tant, en rescatarem alguna.

El seu nom ja ens situa sobre de què va: un home sobreviu a un accident aeri, cau al mar i aconsegueix arribar a una illa deserta i perduda enmig de l’oceà, sense cap eina per a comunicar-se i, ben aviat, sense gaire esperança de poder-ne marxar o de ser trobat. Des d’aquí, començarà la seva nova identitat: de ser algú important, amb prestigi, poder, felicitat, etc. passarà a ser un nàufrag, a no tenir res, a començar de zero, a haver de reaprendre les coses més bàsiques i fonamentals.

Un dels aprenentatges més durs que haurà de fer, i que el fem tots a través d’ell: gestos, fets, hàbits ben senzills i completament habituals en el nostre món de cada dia... esdevenen autèntics reptes, immenses proeses en aquest nou estadi. Com i on dormir? Com trobar menjar? Com cuinar-lo? Com fer foc?

Tot esdevé enormement complex. Fóra bo que ens adonéssim que una infinitat de coses (prendre el metro, trobar menjar al mercat, tenir llum, anar al dentista, etc.) són autèntiques fites que hauríem de saber valorar molt. Sovint, en el nostre món tan desenvolupat i donat per descomptat, correm el perill de convertir-nos en uns exigents que pensem que sempre hem de tenir-ho tot, permanentment, a la nostra disposició. Quan, de fet, la major part de l’experiència humana ens indica el contrari.

El guió del film té l’encert de no només oferir reflexions existencials sinó també de deixar entreveure la complicació de temes aparentment menors que, en el context d’un naufragi, esdevenen un drama: aquell queixal que feia mal i que mai havies trobat el temps per anar al dentista... i acaba esclatant de dolor enmig d’una illa deserta.

Però de naufragis n’hi ha molts. De nàufrags tots ens en podem sentir més o menys depenent de les circumstàncies. Com tornar a encaixar en un lloc del qual fa temps que en vam marxar i tothom ens en feia fora definitivament? No és fàcil, per ningú. Ni pel que torna ni pels que t’acullen, superats, de nou. És el que li passa al protagonista.

La poderosa imatge d’una cruïlla al final de la pel·lícula és una metàfora excel·lent de com en plena civilització també hom es pot trobar sense coordenades clares, mapes definits, brúixoles a punt i objectius fixats.

Perquè, de vegades, per sentir-se un nàufrag no cal anar a parar a una illa deserta.