Del passat al present

Fa un temps veiem signes inquietants de com discursos “enrabiats” amb connotacions insolidàries, racistes i masclistes, apareixen i s’escampen arreu. Una crítica a tot, però per anar a pitjor. Una impugnació visceral de l’ordre establert però no per a transformar-lo cap a majors cotes de drets i llibertats sinó, ben al contrari, per a retornar als pitjors escenaris de foscor: odi als diferents, menyspreu als febles, persecució dels crítics. 

I ara, avui, ja sabem que patim una nova onada: un neofeixisme sorgeix i arrela amb força, rebent el vot favorable de molta gent, en unes societats devastades per una crisi econòmica que revela profundes debilitats –i enormes desigualtats- així com la incapacitat -i també manca de voluntat- d’unes elits i d’un sistema polític totalment superades per la realitat. 

Des de la tasca educativa de centres i esplais, caldrà treballar de valent: valors bàsics que semblaven consolidats són, ara, en crisi, en retirada, a la defensiva. Coeducació? Respecte a la diversitat? Inclusió? Diàleg? Convivència? Resolució no-violenta dels conflictes? Qui treballi educativament amb joves ha de tenir clar que la tasca és més crucial que mai. 

En aquesta secció, repassem pel·lícules i documentals que ens poden ajudar a fer una bona tasca educativa –val a dir, no només per a joves. I, sovint, no cal mirar noves referències. 

Ens pot servir, també, un film de 1940 per afrontar els temps que vénen? Sí, perquè és una bona peli (i per tant, aguanta el pas del temps) i, sí, perquè malauradament hi ha risc d’anar enrere. 

Charles Chaplin va saber fer pel·lícules que permetien riure sense amagar la realitat. Distreure’s sense obviar que l’economia i la política condicionen les nostres vides i les poden fer més dignes o més opressives. 

A “El Gran dictador”, Chaplin fa una crítica mordaç de Hitler i Mussolini però, en el fons, de tota dictadura: ego desmesurat, megalomania, arbitrarietat, injustícia, ridícul, excitació de les societats amb discursos fal·laços, creació d’enemics exteriors i interiors, etcètera. En blanc i negre, “El gran dictador” té un ritme intens, una trama interessant, moments inquietants i, és clar, bons gags. 

La pel·lícula pot ser molt útil per adonar-nos que el nostre present no és tan nou i connecta amb moments del passat. Moments en els quals, davant de problemes i d’incerteses, vam caure en falses solucions. 

Tot i que improbable i un punt màgic, “El gran dictador” té un final feliç. Nosaltres, ara i aquí, sense esperar finals feliços, i fàcils, hem de posar-nos a la feina. Cal analitzar a fons perquè aquest nou feixisme triomfa. I trobar la manera de desactivar-lo i de superar-lo. La realitat és complexa. Les dificultats immenses. Però el camí sempre ha de ser avançar cap a noves sendes d’humanització no pas de deshumanització.