Fondre el gel

Tinc un amic que va fer un llibre. El va fer a consciència. Vull dir que hi va dedicar molt de temps i, a més, ho va fer amb molta implicació, autoexigència i ambició. Va corregir i revisar diverses vegades els textos. Durant setmanes escrivia, somniava i sopava amb el llibre. Un cop fet i lliurat, em va dir 'ja està, a partir d'ara ja no em cal fer res més'. Òbviament, no es referia a que a patir de llavors ja passés de tot, deixés de treballar o s'apalanqués en una gandula la resta de la seva vida. Però sí que, en el seu interior, tenia la convicció que s'havia bolcat com mai amb aquell llibre i que, d'alguna manera, havia donat al món una cosa extremadament potent: no necessàriament pel resultat, però sí per l'intent, l'esforç, dedicació i estima que hi havia abocat en fer-lo.

L'advocat James B. Donovan va fer moltes coses en la seva intensa tot i que breu vida. Però, segurament, el 1962 va tenir una sensació similar al del meu amic: pensar que, amb allò, ja s'havia guanyat el permís per a dedicar-se a contemplar la vida.

I és que implicar-se personalment, amb un risc considerable i sense comptar amb gaire protecció ni suport jurídic i polític, en la tasca d'intercanvi i alliberament de dos presos entre el bloc occidental i el bloc soviètic, és tot un repte. Fer-ho, com a advocat nord-americà a la República Democràtica Alemanya, en plena Guerra Freda i després de la construcció del Mur de Berlín, encara més.

'El puente de los espías' és una interessant pel·lícula, que ens conta una història real poc coneguda, dirigida pel multipremiat i apreciat Steven Spielberg, amb un trepidant guió de Matt Charman i els germans Cohen, i que compta amb interpretacions excel·lents (des del protagonista, Tom Hanks, fins als secundaris). Molt ben ambientada en l'època i context polític, el film capta i transmet amb precisió un estat d'ànim col·lectiu aclaparat per un context feixuc com és de la Guerra Freda, on el drama més absolut era a la cantonada però, al final, no s'hi acabava d'arribar.

El protagonista de la pel·lícula no només s'implica, complicant-se de forma aparentment innecessària la seva vida, sinó que en moments clau aporta un lleu toc d'humanitat personal a la missió encomanada, en un context i ambient que excel·leix per la seva fredor i implacabilitat. I és que, tothom, en tot moment, pot decantar, ni que sigui amb matisos o petits gestos, la balança cap a una aposta més humana i inclusiva o no. D'alguna manera, el protagonista va aconseguir fondre, una mica, el gel de la Guerra Freda.