La guerra que no cessa

Les pel·lícules sempre poden ser un bon mecanisme per a aprofundir en esdeveniments històrics que ens queden llunyans o sobre els quals no sempre som conscients que van ocórrer.

Ens han arribat, als nostres dies i a les nostres consciències, moltíssimes coses sobre la segona guerra mundial. Però la que ens retrata “Land of mine”, segurament molt menys. Amb la fi de la guerra, Dinamarca -que ha patit l’ocupació nazi- es disposa a netejar el territori de les mines que l’exèrcit alemany ha ‘sembrat’ en el seu avenç. I, per a fer-ho, necessitat de mà d’obra per a una activitat ben perillosa i empès pel ressentiment i la venjança, decidirà fer servir els soldats nazis detinguts. De fet, tot i que se’n parla poc, se sap que en general, un cop acabada la guerra, molts soldats alemanys van acabar patint represàlies, vexacions, treballs forçats o la mort.

Però, més enllà d’apunts històrics i mirades autocrítiques (el film és de producció danesa i alemanya i el seu director, Martin Zandvliet, danès), “Land of mine” mostra clarament la necessitat d’un dels valors més preuats per a una convivència pacífica i fraternal i, a la vegada, un dels menys practicats: l’empatia.

Aparentment, posar uns soldats nazis que havien sembrat mines a remoure-les, pot semblar poc greu. Però això és oblidar que molts soldats nazis... van anar a la guerra, obligats, com a instruments d’un lideratge polític foll. I si van sembrar mines és perquè algú els ho va manar. Alguns d’aquests soldats, a més, eren joves, molt joves: el darrer que necessitaven era continuar en un front de guerra, en condicions precàries, sense educació, família i alimentació, patint per la vida i veient com molts dels seus amics morien de forma bàrbara.

I és que l’horror és horror, sigui qui sigui el que el pateixi, sigui qui sigui el que l’exerceixi. Perquè el dolor i el patiment són universals. Una pel·lícula que, de forma punyent, ens fa evident que la violència, la injustícia i el maltractament, no són greus si els pateixen els ‘teus’ sinó són greus en si mateixos. I que caure en la pendent de l’odi no és un problema, només, per a qui el pateix, sinó també per a qui l’exerceix: perquè el degrada profundament, fent-lo assemblar a qui tant odia.