La valentia de la noviolència

Les pel·lícules de Mel Gibson solen ser un punt estridents i contenen situacions i fets extremadament contrastants. “Hasta el último hombre”, també. Comença amb una primera part que ratlla l’ensucrament i continua amb una descripció visual implacable i sense concessions de la crueltat i barbàrie d’una guerra. I amb uns minuts finals on, després de lloar un objector de consciència... quasi glorifica la guerra.

En aquest cas, però, també cal dir que la història en si ja és complexa i plena de contrastos: un objector de consciència que vol anar a la guerra i que, en tornar, és condecorat per l’exèrcit. Com que a casa nostra tenim els referents de l’objecció de consciència pacifista, amb una dimensió clarament crítica de l’exèrcit com a institució, del militarisme com a ideologia i de la guerra com a acte, potser ens costa situar-nos amb el cas, ben real, de Desmond Doss, el personatge que mira de recuperar Mel Gibson.

Doss era un jove inquiet i interessat per la medicina que, en plena 2a Guerra Mundial, va considerar que havia d’anar al front a servir i ajudar el seu país. Fins aquí, podria semblar que Doss era un jove gens crític amb el sistema. Però, arran de les vivències personals, familiars i de les seves conviccions religioses, tenia una cosa molt clara: no volia matar. És més, es negava a aprendre a matar i, per tant, a fer servir una arma.

“Hasta el último hombre” retrata aquest compromís personal portat fins les darreres conseqüències: els militars se’l volen treure del damunt, en considerar-lo un tou i un tòtil. Els companys, el veuen com un covard i un mal exemple que només els portarà problemes. No pararà de patir insults i vexacions i, sempre des d’aquesta cultura de violència imperant, serà vist com un poruc, un covard, un mesell. Però, ell, es manté ferm. Vol servir al seu país però no vol matar ningú.

Al final, a contracor, el portaran al camp de batalla, com a metge. I aquí la gran força d’aquesta pel·lícula que, sense ser en absolut pacifista, ofereix importants valors pedagògics per a una educació per la pau. El personatge menyspreat, vilipendiat i ridiculitzat per negar les armes, serà, al capdavall, el més valent, el més actiu, el més solidari, el més arriscat.

Quan encara, avui, molta gent creu que valors com la valentia, l’audàcia i la força van de la mà de la violència i que la noviolència només pot associar-se a la innocència i a l’allunyament de la dura realitat, “Hasta el último hombre” mostra a un gran públic que, sovint, la major valentia passa pel rebuig radical a la violència.