Les capes d'una ceba

M’ha vingut al cap una cita recollida a “Agenda oculta”. És d’un exmembre de la policia britànica que, en referir-se a la guerra bruta del seu govern en la lluita contra l’IRA a Irlanda del Nord, va dir “és com quan peles una ceba i vas traient capes. Com més en treus, més ganes et vénen de plorar”.

N’haurem de parlar, algun dia, d’ “Agenda Oculta” i d’altres treballs del Ken Loach en aquesta secció. Però la referència a aquesta peli m’ha vingut al cap en veure “Las cloacas de Interior” una producció de Mediapro, dirigida per Jaume Roures. Hauria de ser possible que la veiéssiu per televisió, una opció que s’està negociant... però no està clar que cap cadena estatal la compri i l’emeti. En tot cas, s’acabarà posant en obert a internet.

El documental parteix de la revelació de les converses entre l’exministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz i l’exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso. I a partir d’aquí reconstrueix diversos capítols d’aquesta particular guerra bruta contra adversaris polítics, ja siguin sobiranistes o de Podem. Una guerra bruta que, al final, també acaba esclafant a aquells qui, a dins del poder polític o dels cossos de seguretat, s’hi enfronten. Com diu el comissari de la policia Jaime Barrado en el documental, “el sistema està tant corrupte que expulsa als decents”.

Tot el que es diu al documental ja se sabia. Però té l’encert de posar-ho junt, contextualitzar-lo, vincular-hi tots els estaments implicats (política, policia, periodisme) i recollir testimonis. Un imagina que un documental així hauria de suposar una enorme sacsejada regeneradora. Però, veient els problemes que té per poder-se emetre, ja es veu que no serà ben bé així.

A "Las cloacas de Interior" queda palès que res és com hauria de ser. Policies que enlloc de perseguir el crim executen tota mena de crims i il·legalitats. Polítics que enlloc de perseguir el bé comú el destrueixen. Periodistes que enlloc d’informar intoxiquen.

Vivim uns temps en què passen coses que no haurien de passar. Que ningú hauria d’assumir que és lògic que passin. Que ningú hauria de resignar-s’hi a que passin. Que no haurien de tornar a passar mai. En aquest sentit, "Las cloacas de Interior" és un precís contraexemple en negatiu sobre quin no hauria de ser el funcionament d’un sistema democràtic.