Molts horrors són possibles

La darrera pel·lícula d’Alejandro Amenábar ha tingut un fort impacte. La temàtica històrica plantejada, amb vincles amb la situació actual, ha fet que se’n parli més enllà del món cinèfil. 

Amenábar, que va començar amb films que podríem considerar cine de terror i intriga d’autor (com Tesis, Abre los ojos o Los otros), va introduir, amb Mar adentro una mirada més realista i social. I amb Agora va optar per, recreant fets històrics ben llunyans, parlar de coses del present: en aquell cas, la intolerància i el sectarisme religiosos. 

Amb Mientras dure la guerra, partint d’uns fets concrets a l’inici de la Guerra Civil, Amenábar vol posar un mirall a la societat actual per constatar i comprovar que els elements que configuren la tensió política d’avui venen de lluny. I això ens informa que, en el fons, mai s’han abordat les tensions territorials, el complex encaix de Catalunya i Euskadi en el conjunt de l’Estat, el paper de la religió en relació amb el poder, el creixement d’un feixisme empeltat d’ignorància i odi, el sectarisme, etc. 

Però Mientras dure la guerra, sòbriament filmada i narrada, és sobretot un petit cant a la dignitat personal, entesa com espai insubornable d’honestedat i compromís. Sovint ens pensem que els gestos heroics passen en llocs de grans dimensions, implicant molta gent i tenint una gran repercussió. Però això és molt excepcional, tant en la història global com en la història concreta de cadascun de nosaltres. Al capdavall, en petits gestos, en petits compromisos, en moments molt puntuals és quan realment podem concretar la nostra manera de ser i entendre el món. 

Miguel de Unamuno, un personatge complex, interessant, contradictori i qüestionable —com tothom, vaja— va tenir un d’aquests moments a l’inici de la Guerra Civil. Unamuno va creure que la República estava mal encaminada i la va criticar. Creia justificat l’aixecament militar i el va aplaudir. I un cop va constatar que la revolta militar estava carregada d’incultura i venjança va acabar desmarcant-se’n. Un personatge incòmode amb tothom que va incomodar tothom. 

Tot i que podríem centrar-nos en la seva vida i història, crec que el que és rellevant de la pel·lícula és fixar-nos en la seva voluntat de mantenir-se dempeus i en coherència amb allò que ell creia, sentia i defensava. N’hem parlat sovint, en aquestes pàgines, de la importància de tenir cura i mantenir aquests espais de dignitat i llibertat personal, de saber exposar i defensar les opcions i reflexions que un considera encara que no siguin majoritàries. Segurament, perquè en els temps que corren són virtuts més que necessàries. Al capdavall molts horrors són possibles a partir de moltes petites dimissions, de molts petits silencis, de moltes petites resignacions, de massa gent. I ser valent no és cridar i fanfarronejar ostentosament sinó saber dir que sí (o que no) quan creus honestament que cal dir-ho, encara que això sigui mal vist, molt incomprès o probablement censurat.