Persecució a Trumbo

Sovint confonem l’essència de la democràcia amb la llei de la majoria i acabem per menystenir el que pensa la minoria. Però l’ideal democràtic mira d’incorporar, en peu d’igualtat, totes les veus i totes les mirades d’una societat.

De fet, el tracte que les minories, els dissidents, els diferents reben en una societat és el millor indicador per valorar la qualitat d’una democràcia. D’alguna manera podríem dir que l’epítom de la democràcia és quan les minories, malgrat ser-ho, tenen espai en el debat social i polític per a explicar la seva postura. Perquè quan una minoria és amagada o, per por, s’amaga, deixa de dir allò en el que creu i pensa. I, això, més enllà de l’evident limitació de llibertats personals, des d’una perspectiva democràtica és un problema, una pèrdua de visions del país. Garantir que les minories, per tant, puguin dir-hi la seva, és vital per la democràcia.

Diguem que la qualitat de la democràcia no passa només per respectar la decisió de la majoria sinó, sobretot, passa per defensar el dret de la minoria a expressar-se.

Tot això ve a tomb d’una bona pel·lícula, ‘Trumbo’ que retrata les vicissituds d’un dels millors guionistes nord-americans de la segona meitat del Segle XX, a partir de l’ostracisme generat pel maccarthisme. Iniciat a la dècada dels 50, un grup de polítics, activistes i periodistes van crear una clima de persecució contra tot allò, primer declarat i després suposat, que tingués a veure amb el comunisme. El maccarthisme es va acarnissar amb la gent del món de la cultura per la influència que podien tenir a la societat amb les seves creacions. I, en el cas del cinema, va aconseguir que directors, guionistes i actors considerats ‘comunistes’ quedessin estigmatitzats i la indústria de Hollywood els tanqués les portes.

Com tot procés de persecució, la cacera de bruixes va provocar drames personals, estroncaments de carreres professionals, i l’ampli ventall d’actituds humanes que es produeixen en aquests casos d’abusos: por, submissió, delacions i traïcions per salvar la pròpia pell, covardia, però també resistència, solidaritat, valentia, etc.

Trumbo, que va saber mantenir una considerable dignitat, va passar de ser un guionista reconegut, estimat i amb èxit, a haver de treballar d’amagat i cobrant molt menys. Després d’una llarga travessia pel desert va aconseguir la seva reincorporació al món del cinema gràcies, en part, a l’actitud valenta i atrevida de Kirk Douglas que el va embarcar en l’exitosa ‘Espartaco’.

I recordem-ho: les barbaritats es fan amb la implicació d’uns pocs i l’acceptació passiva de molts.