Present sense futur

Anem de bòlit. Vivim intensament. I cada cop tenim més pressa. Entre els estudis, les feines, les famílies, les amistats, el cau, l’activisme social... I un país i un món vertiginós. Però hi ha gent que porta un altre ritme. Potser no en som conscients, no ens n’adonem o, senzillament, engolits pel nostre ritme, ens n’oblidem. Però existeix. De fet, n’hi ha força. I, ara mateix, no sembla que vagi a menys, sinó tot el contrari: les dades apunten a que creixen.

És la gent que no segueix. Que no porta el nostre ritme. Que no treballa i que fa feinetes, entre precàries i estrambòtiques, que li permeten algun, escàs i insegur, ingrés. Que no té ni un pis ni una casa sinó que s’allotja allà on pot, amb moltes menys prestacions i serveis, però va fent. Que no pot tenir cura, perquè no té temps, possibilitats, prou recursos i prou habilitats psicològiques i personals, per tirar endavant com caldria, la seva canalla. Però ho fa, i amb tot l’amor del món, a la seva manera. Que no té gaires expectatives de futur. Que, racionalment, segons com es miri, no té massa futur. Però viu. I, a la seva manera, intensament. Arrapats –i atrapats- al present. I no sé si somniant, batallant o esperant un futur un xic millor. Segurament, saben que no el tenen, però tampoc acaben de llençar la tovallola.

‘The Florida Project’ és una mirada a tot això. Ben a la vora d’un complex de parcs temàtics plens de somnis, el Disney World, també hi ha espais gens glamurosos ni atractius: motels desangelats on gent molt humil s’hi està, ja sigui a temporades o... gairebé sempre, a canvi del pis que no poden tenir. Un lloc que és gairebé un no lloc: encreuament de carreteres, espais efímers, ni ciutat, ni natura, els marges... Allà on molta gent no s’hi està, sinó que senzillament està de pas.

Una mare amb la seva filla amb totes les limitacions, pròpies i del context, i totes les dificultats, van fent. La filla i la seva capacitat d’omplir el temps, de crear els seus espais de creixement, descoberta, relació i diversió, malgrat tot. Malgrat tota la buidor i el no lloc.

Una pel·lícula tendra i que us farà riure a estones. Però dura i aspre. No amaga el dramatisme, però tampoc no l’explota. I reflecteix com també, en aquestes situacions, la gent sap trobar el seu espai de felicitat i satisfacció.

La pel·lícula ens pot servir per obrir els ulls i parar l’orella al que passa a casa nostra. A Europa, el ‘sensellarisme’ (les persones que ho han perdut tot i viuen sense sostre, sense llar) s’ha incrementat molt significativament els darrers anys. A Barcelona, l’Informe de la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar (XAPSLL) xifra en més de 3.000 les persones que viuen al carrer o a la intempèrie, en habitatges insegurs o perillosos, en situacions precàries o de possible desnonament o en equipaments residencials públics de forma transitòria.