Seguir la 'teva' veritat

Estaria bé que hi hagués “la” veritat. O “la” posició correcta sobre les coses. Segurament, això ens ho faria tot molt més fàcil per viure “correctament”. Però això no és, o no sol ser, així. Hi ha moltes visions, moltes posicions, molts contextos, molts factors que fan molt difícil determinar una veritat única per a tothom.

Però, el que segur que existeix és una veritat “pròpia”. Cadascú, en situacions de tensió, de cruïlla, de tria, pot saber quina creu que és la seva veritat. Quina considera que és l’opció correcta, l’opció més digna, la més honesta.

“La revolución silenciosa” va d’això. De seguir les pròpies conviccions, profundes, quan fer-ho implica conseqüències molt dures, quasi irreversibles. No fer-ho, podria semblar el més fàcil, però trair-se a un mateix també té conseqüències devastadores.

A l’inici de la pel·lícula, els protagonistes també fan una primera opció. Podríem dir que senzilla, mínima, quasi anecdòtica. Però, fatalment, d’aquest fet tan mínim se’n derivarà tot un conjunt de conseqüències profundes per a les seves vides. No és un fet inhabitual. Certament, podem trobar molts fets històrics, fins i tot col·lectivament rellevants, que han tingut uns inicis atzarosos, quasi accidentals.

Això vol dir que hauríem de viure amb angoixa i por per les decisions que anem prenent? No. Però sí que estaria bé que penséssim que tot allò que fem pot tenir conseqüències i, per tant, més val que aquestes conseqüències ens arribin per decisions que tenim clares, que realment ens convencen i que fem perquè responen a la “nostra” veritat més que no pas per quedar bé, pel què diran o per aconseguir no sé què. No és només una qüestió ètica, de principis, sinó pràctica: si ens han de caure problemes, que sigui per una cosa en la que creiem de veritat!

Som davant d’una molt bona pel·lícula. Curosament ambientada, amb grans interpretacions (i això que els protagonistes són molt joves) i reflectint poderosament uns fets històrics –encara que siguin mínims- de l’Alemanya de l’Est d’abans de construir el Mur. Com altres pel·lícules, “La revolución silenciosa”, retrata perfectament les obsessions –a voltes ridícules i estrafolàries- dels poders dictatorials i autoritaris. Com acaben exagerant coses irrellevants i com, en fer-ho, acaben donant dimensió política a fets que potser no en tenien i, així, acaben generant més problemes per a l’estabilitat del règim -i per a l’adhesió de la seva població- que abans. I, com no, la pel·lícula reflecteix perfectament la immensa misèria moral que s’amaga en tot totalitarisme i com s’acaba projectant, esclafant-la, en tota societat que el pateixi.