Sota les bombes

Tot i que molta gent no acaba de ser-ne conscient, Síria és un dels conflictes més sagnants, brutals i devastadors de tots els que s’han produït els darrers anys. Se sol dir que les xifres són fredes, però les xifres del conflicte de Síria, de tant impressionants, no poden deixar indiferent a ningú. En 6 anys de guerra: 500.000 morts, 1.900.000 ferits, més de 5.000.000 de persones refugiades i més de 7.000.000 de desplaçades. Unes xifres sobre un país que, al 2011 tenia una població de 22.000.000 de persones.

Les implicacions internes, en termes polítics, ètnics i confessionals i les implicacions regionals i globals han fet que el conflicte sirià tingués diverses anelles i capes, fent-lo cada cop més complex i fent, a cada nova capa que s’hi afegia, més difícil afrontar-ne una resolució. Hi ha bons documentals i reportatges sobre el conflicte. Potser, algun altre dia en parlarem. Ara, ens centrarem en un de molt concret “Los últimos de Alepo” que van passar fa poc per La2 i que podeu veure encara durant unes setmanes al seu web.

En les zones opositores al règim sirià, grups de ciutadans es van organitzar i van crear la Defensa Civil de Síria, anomenada i coneguda com a “cascos blancs”. No són exactament uns metges sense fronteres. Hi podem trobar contradiccions i aspectes qüestionables però no oblidem la situació a Síria (ciutats sota les bombes, ciutats assetjades, ciutats patint la violència de diversos actors armats) ni el seu desemparament (la premsa internacional, les agències humanitàries i les ONG pràcticament han marxat del país ja fa temps).

En aquestes situacions el més habitual és: o bé fugir o bé caure en la dinàmica violenta. Malgrat tot això, els cascos blancs, opten per fer tasques de salvament i de protecció humanitària: salvar vides sota les runes després dels bombardejos.

“Los últimos de Alepo” ens mostra l’activitat dels cascos blancs en un moment crític: quan sembla que els grups d’opositors seran vençuts pel règim. Es plantegen si marxar però acaben optant per quedar-se a la seva ciutat i continuar fent allò que van fent: mirar d’atendre víctimes i recuperar vides entre les runes. I, ho fa, tot resseguint la pista humana i vital de tres dels seus membres, amb les seves pors, les angoixes, els patiments per la família i les implicacions que, en algun cas, els suposen la vida.