Vents de canvi

L'any passat el Comitè Nobel va decidir reconèixer la tasca de la xarxa ICAN per al desarmament nuclear. Una campanya que va aconseguir resultats notables tot i l’oposició de les potències nuclears (sí, en algunes coses, els Estats Units, Rússia i la Xina –que a vegades es barallen molt- estan molt d’acord: com per exemple, en mantenir el club nuclear sense fissures ni complexos).

M’ha semblat que, una bona manera de celebrar el Premi contra les armes nuclears és recuperar i recordar un documental clàssic, innovador i creatiu en el seu moment, com “When the wind blows” basat en una obra gràfica de Raymond Briggs. La pel·lícula de Jimmy Murakami és una obra animada però amb parts filmades que narra la història tendra i dura a la vegada, d’una parella de jubilats entranyables d’aquelles que en diríem bona gent.

Davant l’amenaça d’una imminent guerra nuclear, la parella va organitzant metòdicament i assenyadament, els preparatius per mirar de fer front a un possible esclat d’una bomba nuclear. Ho fan amb relativa tranquil·litat com confiant cegament en un món que, en la mesura que els aboca a una guerra sense fi, ha perdut tota essència de criteri i racionalitat. La pel·lícula no té cap pretensió política ni històrica. Simplement, vol descriure l’impacte quotidià, quasi banal, però profundament humà d’una guerra nuclear en persones de carn i ossos.

Més enllà de la seva innovació formal i de la seva qualitat artística, la pel·lícula va esdevenir material de sensibilització, difusió i denúncia de la guerra nuclear per a diverses generacions.

Trenta cinc anys més tard del còmic, trenta un anys més tard de la pel·lícula, continuem tenint un món ple d’armes nuclears. El perill nuclear continua existint. La irresponsabilitat de les potències nuclears continua essent absoluta. La immaduresa d’alguns dels seus líders (només cal pensar en Trump i en Putin) fa posar els pèls de punta. Però, malgrat tot, la ciutadania organitzada partint del llegat històric del moviment per la pau i aprofitant la nova estratègia d’ICAN, ha estat capaç de generar un nou moviment de denúncia, aconseguir la complicitat de molts estats, impulsar un nou tractat de prohibició de les armes nuclears i, finalment, rebre el Premi Nobel de la Pau. Pel·lícules com aquesta, sens dubte, van contribuir a fer-ho possible.