Violència masclista: una epidèmia invisibilitzada i desconeguda

Només ens els darrers anys la societat ha començat a prendre consciència de l’autèntica epidèmia global de la violència masclista. Algunes dades? Segons els Mossos, el 2016 va haver-hi 750 denúncies per agressions sexuals i 1.100 per abusos sexuals. Un 90% de les persones afectades van ser dones. 

Però, la majoria de casos no es denuncien, per por, per manca de tradició, per vergonya i orgull, per sentiment de culpa fruit d’una visió masclista del fenomen, etcètera. Així, una enquesta de GESOP per a Crític d’aquest any apuntava que més de la meitat de les dones joves havien rebut tocaments i fregaments no desitjats en espais d’oci. 

Finalment, l’Enquesta sobre la Violència Masclista de la Generalitat de 2016, mostrava dades escandaloses: el 51% de les dones havien patit algun cas de violència masclista ja fos greu, molt greu o menys greu. 

I, fixem-nos-hi, parlem d’un país on, d’entrada i formalment, els drets de les dones estan reconeguts. Imaginem què passa en molts llocs del planeta on, ni tan sols, hi ha aquest reconeixement formal. 

Sí, la violència masclista existeix. I durant gairebé sempre s’ha dut en silenci. Les persones que la patien, les persones que l’exercien... Considerada primer com un fenomen estrictament individual o familiar i, després, com qüestions no prou rellevants, la societat ha tendit a menystenir-la i, de retruc, desconèixer-la. Una dinàmica social, jurídica, policial, mediàtica que ha tendit a culpabilitzar quasi més les víctimes de la violència masclista que no pas els responsables directes o indirectes de la mateixa. 

El documental “Mai més víctimes” de les periodistes Ariadna Oltra i Mireia Pigrau, fet amb molta sensibilitat i amb una molt bona factura tècnica, és un gran material per mostrar què suposa la violència masclista, com costa de reconèixer-la, com de difícil és assumir que s’està patint, fer-hi front i, finalment, de sortir-se’n. 

A partir de diversos testimonis  de dones que l’han patida, i de perfils professionals (sanitat, psicologia, jurídic, etcètera) que hi han treballat, es diagnostica, es precisa i es contextualitza un fenomen preocupant que té unes clares dimensions col·lectives i que, per fer-hi front, cal canvis profunds, culturals i estructurals. 

Una violència masclista que genera moltes víctimes. Encara que moltes d’elles es consideren “supervivents” en la mesura que han aconseguit sortir d’una situació que, a més d’extremadament perillosa, les abocava a l’aïllament, la submissió i la quasi no existència. 

Com diu una de les dones que apareixen al documental: “Jo estava desahuciada literalment... I mira”. Perquè malgrat tot l’horror, les dones que pateixen aquestes situacions poden sortir-se’n, a partir de la presa de consciència, de trobar suports, de ser valentes, de compartir vivències, de fer denúncies i de reivindicar la seva dignitat i llibertat. 

Com més gent prenguem consciència de tot plegat i ens convertim en agents de denúncia i de canvi, estarem contribuint millor a eradicar aquesta epidèmia de la violència masclista.