ENTREVISTA

Aquest 2021, la Revista Estris fa 50 anys com a punt de trobada de l’educació en el lleure. Per aquest motiu, recuperem algunes de les entrevistes dels darrers anys i les ampliem amb noves preguntes per saber com han evolucionat les opinions dels i les entrevistades per la nostra publicació.   

En aquest cas, parlem amb en Daniel Alegret, en Joan Enric Barceló i en Ferran Piqué, membres del grup de música ‘Els Amics de les Arts’, a partir de la seva entrevista a l’Estris 214, publicada el maig del 2017.  

 

La primera entrevista que vau fer amb la Revista Estris va ser el 2017 i ja portàveu 11 anys com a grup. Ara en porteu 15, com heu canviat des d’aleshores?   

Daniel Alegret: En molts sentits no hem canviat gaire, seguim pensant que tenim la millor feina del món i seguim fent cançons segons el criteri que ‘si ens agrada als tres’ es pot publicar. L’únic canvi que veig és que hem après a treballar més en la distància. Ens veiem en persona un dia a la setmana, concerts a part, i la resta de la setmana treballem des de casa compartint constantment les idees.  

  

Ara, sou referents de molts i moltes joves que volen dedicar-se a la música. Quins consells els donaríeu? I quins són els vostres referents?  

D.A: Quan algú em demana consell sobre com dedicar-se a la música acostumo a dir que siguin honestos amb el que fan i que no intentin semblar-se a algú en concret o sonar igual que algun grup que admirin. També els hi dic que estudiïn… Hi ha gent amb molt talent que amb més formació brillarien el doble. Ah! I que sobretot mirin el que firmen.   

De referents en tenim molts. A més, els tres en tenim de diferents i uns quants de compartits, és clar. Coses que escoltem últimament: Billie Eilish, Jóhann Jóhannsson, Ferran Palau, Gemma Humet, Sting, Pantaleó, Kamasi Washington, Leonard Cohen, Lila Downs… Un bon poti-poti, ja veieu! I el referent on sempre estem d’acord: Els Beatles! 

 

Com veieu la música del país, després d’aquests quinze anys?  

D.A: La música catalana està en plena forma, cada cop hi ha més grups fent molt bona música en diferents estils, des de l'urban al jazz. A mi em fa guanyar confiança en nosaltres mateixos que, havent-hi tants bons grups catalans, encara seguim agradant o que gent súper potent ens citi com a referents seus. 

 

En aquella entrevista del 2017, encara hi havia l’Eduard. Com heu viscut aquesta conversió a trio?   

D.A: A nivell purament musical, seguim treballant igual que abans. Les idees per a les cançons en general sempre venien d’un de nosaltres tres. Els tres som el motor artístic del grup: en Joan Enric fent les lletres, en Ferran als ritmes i producció i jo amb la part dels arranjaments musicals i les veus. I, sobretot, tots tres opinant sobre el que fan els altres amb veu i vot.   

 

Aleshores, tot just presentàveu el disc ‘Un estrany poder’ i dèieu que “la idea sempre és anar més endavant i intentar jugar amb coses diferents”. És el que vau tenir també al cap amb ‘El senyal que esperaves’?    

D.A: Amb ‘El senyal que esperaves’ hem procurat no racionalitzar tant la música i pensar únicament en què necessita cada cançó per sonar el millor possible. Hem intentat sempre que no es perdi res de l’essència de com va néixer la idea en la intimitat de casa, amb un piano i una veu, o amb una guitarra a un assaig, o allí on sigui que la llavor va ser plantada. Crec que amb aquest disc ja no afirmaria que ‘hem jugat amb coses diferents’, teníem molt clar els nostres recursos i els hem espremut al màxim! 

 

A la nostra primera entrevista, parlàveu de com us havia ajudat el vostre bagatge de ser monitors de lleure.  Us ha ajudat també amb la situació que vivim actualment amb la Covid-19, pel que fa a la gestió emocional del moment?   

Joan Enric Barceló: Segur que va ser útil d'alguna manera. Van ser com unes colònies llarguíssimes pels que tenim fills. 

 

“Del no res, els joves eren capaços de construir castells immensos. Creure en lo impossible”, dèieu aleshores. Creieu que aquelles persones que han passat per l’educació en el lleure han tingut més eines per sobreportar la pandèmia?   

J.E.B: És difícil de dir. Tothom s'ha hagut d'espavilar a la seva manera.   

 

Amb aquesta situació, us heu hagut de reinventar, i fins i tot heu fet una webserie. Alguna part d’aquesta creativitat la podeu atribuir a l’època del lleure?   

J.E.B.: Hem apel·lat a l'esperit que va propiciar la fundació del grup: divertir-nos aprenent coses noves. Té bastant a veure amb la idea de lleure que tenim al cap. 

 

Com és el vostre procés compositiu?  Heu agafat l’esperit assembleari que se sol respirar als esplais i caus?   

J.E.B: Sí. És molt assembleari. Es prova, es parla, es discuteix tot.    

 

Al 2017, dèieu que “els concerts vénen a ser com una dinàmica de grup” i que la música podia unir les persones. En aquest sentit, com heu viscut els concerts que heu pogut fer en context de pandèmia?  

J.E.B:  Han estat diferents. Primer no-concerts, després concerts online, després concerts en un format acústic i finalment concerts presentant ja el nou disc, però amb les restriccions.    

 

També dèieu que “és crucial que els nens tinguin contacte amb la música des de ben petits” i que “és un deure  com a pare saber guiar els infants entre tota la música que ens envolta perquè la música té molta transcendència com a eina per educar els nens”. Quins consells donaríeu a un monitor o monitora d’avui per sumar en aquesta tasca?  

J.E.B: Que utilitzin la música per elaborar activitats de lleure. Que amb l'excusa d'un joc, els exposin a cançons que durant el seu dia a dia no escolten.    

 

La situació de pandèmia ha afectat especialment els infants i joves més vulnerables. Com creieu que la música (i, en general, les arts) poden ajudar a la seva situació? I el lleure?    

J.E.B: La música i el lleure són elements cohesionadors. A un concert hi va gent de tota mena i és un punt de trobada fantàstic amb gent que gaudeix de coses semblants a tu. Els casals, els esplais, els caus i les colònies et fan conèixer també altres realitats i t'ajuden a eixamplar el teu cercle social.   

 

En aquest sentit, també asseguràveu que “tenir una societat més culta farà que en el futur no es facin tantes animalades”. Creieu que s’ha protegit prou la cultura durant la situació que estem vivint?   

J.E.B: No se'ns ha tractat com un sector o com un bé essencial. Les aerolínies van plenes, els metros van a petar cada matí i els concerts encara avui no poden passar del 50% de l'aforament. 

 

En moltes entrevistes, us pregunten per què canteu en català. Creieu que, com passa en el lleure, és simplement una manera de normalitzar l’ús de la llengua? Amb tot el que fem (tant a la música com a l’esplai) estem fent política?   

Ferran Piqué: Mai ens vam plantejar en quin idioma cantar, el nostre objectiu a l'hora de fer cançons era passar-ho bé i explicar històries que ens fessin emocionar o inclús riure. Llavors va venir l'èxit. En aquell moment va venir una discogràfica de les grosses a dir-nos que cantéssim en castellà per motius purament econòmics. Si teniu la meitat d'èxit en castellà que en català seríeu rics, ens deien. Ningú ens assegurava res i nosaltres érem, i som, feliços amb allò que tenim. No fem cançons en català per una convicció política, fem cançó en català perquè és la nostra llengua, amb la que ens expressem millor. 

 

Quan us vam entrevistar el 2017, estàveu organitzant la 3era edició del ‘Festivalot’ i dèieu que “té un impacte social interessant”. Com espereu que sigui la propera edició, tenint en compte les circumstàncies en les quals estem? La varietat musical programada respon a un objectiu pedagògic?  

F.P: És difícil pronosticar-ho. El què sabem és que serà un festival segur per a totes les famílies i que tenim un cartell de primera línia: Doctor Prats, els Pets, la Suu, Xiula... I nosaltres també! Pensem el cartell, però sobretot el format, pensant en que les famílies puguin gaudir de la cultura conjuntament amb concerts a un volum controladíssim i d'una durada adaptada als nens. Com a nen m'hagués encantat veure els meus pares cantant en un concert i cantar amb ells.  

 

Al 2017, mostràveu molta il·lusió perquè us havia arribat que el vostre tema Jean-Luc havia entrat als cançoners! Quina cançó del vostre darrer treball us agradaria que hi aparegués?   

F.P: Crec que d'aquest últim disc la que té més números d'entrar en un cançoner és una de lenta. Potser ‘et vaig dir’.   

 

I als vostres fills, els heu apuntat ja a l’esplai o al cau?   

F.P:  Sí, pels valors. Per l'estima a la natura, el respecte als companys, els jocs de tota la vida, la no competitivitat... Són moltes coses que m'encaixen en l'educació d'un fill.    

 

Per acabar, quins projectes de futur tenen ‘Els Amics de les Arts’?   

F.P:  És mig secret, però... Farem un musical!   

ETIQUETES

Educació en el lleure Monitors