ENTREVISTA

El 202 la Revista Estris va fer 50 anys com a punt de trobada de l’educació en el lleure. Per aquest motiu, recuperem algunes de les entrevistes dels darrers anys i les ampliem amb noves preguntes per saber com han evolucionat les opinions dels i les entrevistades per la nostra publicació.

En aquest cas, parlem amb la música de Jazz Andrea Motis a partir de la seva entrevista a l’Estris 197, publicada el juliol del 2014. “Em fa la sensació que aquella entrevista encara podria ser actual. Llegeixo les respostes d’abans i penso una mica igual, no he canviat tant”, comenta. 

Personalment, com ha canviat l’Andrea del 2021 en relació amb la del 2014?   

A nivell musical, he fet un pas d’estudiant a professional, i també d'estudiant a professora amb les meves primeres experiències. També he passat a ser mare molt recentment i, com a tothom, sí que m’ha suposat un gran canvi. A més, hi ha hagut molts imputs pel camí que m’han fet explorar terrenys com la música brasilera o músiques una mica més rockeres i modernes...He viscut un munt de canvis: porto treballant dels 18 als 25 anys, des de l’inici a la vida adulta fins a la plena vida adulta.  

 

En aquest sentit, a la teva primera entrevista amb la Revista Estris, deies que “un adult ha viscut més experiències, però un nen també pot expressar molts sentiments i pot dir moltes coses” amb el Jazz. Com ha canviat la teva música a mesura que has anat acumulant aquestes experiències?    

El més rellevant és que he començat a fer les meves pròpies produccions. Fins aleshores, havia estat als projectes d’en Joan Chamorro i ell feia les produccions, jo era un membre de la banda més. Em considerava una intèrpret, però no un músic líder d’un projecte. Progressivament jo he anat liderant i, gràcies a això, he pogut fer molts projectes diferents. Vaig començar amb ‘Nit d’estiu i festa’ al Teatre Grec, la primera coproducció que se’m va acudir a mi (amb ball,  altres músics, etc.) i vaig aprendre moltíssim. Aleshores, he passat d’interpretar música estàndard del repertori americà ja existent, de ser una intèrpret de Swing,  a ser una persona que tria dins d’un ventall molt més ampli de possibilitats en el món de la interpretació i que fa les seves pròpies produccions, triant el que vull fer i comptant amb els músics que més m’agraden.  I això,  sobretot, s’ha plasmat molt en l’últim disc, ‘Do outro lado do azul’,  on he comptat amb músics d’altres països que han fet un intercanvi de música brasilera molt interessant. A més de començar a compondre temes originals, tot i que per a mi això no és tan destacable com el fet de començar projectes de zero amb el que a mi em sembla més interessant.  

 

Al 2014, deies que els joves no coneixien prou el Jazz perquè el que més els arribava eren els estils musicals més populars, amb una fórmula preparada per triomfar i no tan treballada. Això ha canviat?  

Crec que això no ha canviat gens. Diria inclús que abans estaven més de moda les coses vintage, tornava una mica la moda del Swing (sobretot amb el gran boom del ball a Barcelona) però ara –a més, amb tot això de la pandèmia, que han hagut de tancar moltes escoles- no és que hagi passat de moda però està tot aturat. Ja no és el que era i, fins i tot, potser ara estem pitjor: veig menys accés al Jazz en el jovent. Amb la que està caient és complicat, però -amb tot- jo diria que la indústria musical és un circuit (com en molts) on pagant, sant Pere canta: s’ha pagat perquè aparegui tot el que escoltes a la ràdio o surt a la premsa i hi ha petites coses que no tenen accés a la gran audiència. És una llàstima perquè acabem coneixent un ventall molt estret de possibilitats. Però sí que hi ha una mica de curiositat: en algunes escoles,  es pot donar que la persona que fa música té certes nocions i ofereix coses que estan fora del circuit habitual entre els joves. I entre això, els concerts, els pares... Continuen havent-hi joves interessats pel Jazz. I una cosa molt interessant és que, tant a Catalunya com a Espanya, cada vegada creix més el nivell del Jazz,  tant per qualitat com pel nombre de músics que el toquen, de persones que l’estudien... I això és un indicador que és interessant pels joves.  

 

També comentaves que hi ha molts tipus de Jazz i cal tenir present que un pot entrar millor que un altre, sobretot als infants i joves...   

La música Swing era la música Pop d’una època i va néixer com a música per ballar i ser escoltada a nivell popular. No fa tants anys era la música de moda, la música fàcil d’escoltar...Per tant, el Swing és una música que entra molt bé. També hi ha molts dibuixos animats que l’utilitzen  per acompanyar les seves bandes sonores. Això vol dir que pot ser molt atractiva pels nens, especialment la música Swing antiga. Jo crec que és per a tots els públics, però és que a més el Jazz s’ha fusionat amb tots els gèneres: el Rock, la música brasilera, la música clàssica, la música llatina... Hi ha Jazz per a tothom i, més que de la teva edat, depèn de l’estil de música que t’agradi.  

 

I, sobre el que deies que “la millor manera d’apropar-se a la música és que te l’ensenyi una persona que en sigui una apassionada”, creus que el lleure pot ser un bon escenari per a això? Al 2014, recordaves amb gran estima com vas cantar per primer cop a unes colònies musicals a l’Espluga de Francolí...  

Allà vaig viure la primera experiència cantant davant de gent, compartint música amb músics diferents dels de l’escola del meu barri, coneixent altres músics que estaven apassionats i que tenien el mateix llenguatge comú (el Jazz) i un ambient diferent, amb altres professors... Va ser una experiència superenriquidora i de les millors que m’han passat. Eren unes colònies on es feia Jazz i, allà, la motivació és brutal, et pot canviar la vida que t’introdueixin una cosa com la música en aquest context. Aquest tipus d’experiències relacionades amb el lleure són fortes en tots els aspectes: canvien  els teus educadors, on dorms, on menges, la companyia, la teva rutina, la teva forma de fer les coses, les activitats… Mires cada cosa que fas amb uns ulls diferents i, realment, et pots apassionar i tenir un record per tota la vida. I, al final, allò important és que t’entrin les coses amb aquesta alegria i que després puguis seguir.  

 

A més, explicaves que les colònies també et van servir per “obrir-te de caràcter”. Et van ajudar a gestionar també tots aquests anys de fama, entrevistes...?   

Totalment. En totes les experiències de lleure hi ha aquesta convivència i canvi d’aires. Tothom qui ho ha viscut queda marcat perquè aprendre a conviure i a relacionar-se és una grandíssima qualitat. A més,  avui en dia, es valora moltíssim perquè hi ha coses que es poden substituir per màquines, però qualitats com l’empatia (de moment) no. Per tant, crec que sí que m’ha servit moltíssim per tota la vida.  

 

Ara que ets mare, t’agradaria que quan el teu fill creixi visqui aquestes experiències?  

M’agradaria molt. De fet,  nosaltres que tenim una rutina atípica per la professió,  comptem amb el fet que potser la seva escolarització no serà el més habitual; en el sentit que jo vaig anar a l’escola bressol però potser el meu fill no s’escolaritzarà fins a l’ensenyament obligatori. Tenim una rutina de temps lliure diferent i pot ser que pugui passar més temps amb els pares (per a mi és molt bo i molt sa), però com que jo he tingut molt bona experiència amb el lleure i la socialització extraescolar amb altres nens i nenes, sí que m’agradaria que algun estiu tingués aquesta experiència i, si li agrada, pogués continuar o anar a l’esplai. Sigui de forma oficial o extraoficial, perquè també pot compartir amb famílies amb nens de la mateixa edat... Ja veurem, encara és molt petit.  

 

De molt jove, tu vas viure la pressió de ser un referent per molts altres joves que volien ser músics. Quins referents joves (i femenins, perquè sembla que el Jazz sigui només una escena d’homes) hi ha actualment i que els recomanaries?    

Ara mateix, hi ha un trompetista de la meva edat, que es diu Òscar Latorre, que acaba de fer un disc brutal. D’altra banda, els referents femenins propers que conec han acabat fusionant bastant el Jazz amb altres músiques (llatinoamericanes, ritmes de Funk...). I de totes les persones que van passar per la Sant Andreu Jazz Band com jo hi ha moltes que són noies i tenen la seva pròpia carrera, amb discos nous: la Rita, l’Eva, la Magalí, l’Alba, la Carla (la meva germana)... Tot i que la meva germana està menys fusionada i està fent més Jazz, també té un disc propi.  Hi ha moltes coses dins el circuit... Hi ha una discogràfica nova, Changes, que està traient molts artistes joves, els meus amics!  

 

Al 2014, preguntada per tot allò que havies i estaves sacrificant de la teva adolescència i joventut per la música, deies que no et sabia greu. Continues pensant així?   

L’única cosa que he sacrificat ha estat el lleure: fer campaments, colònies... Concretament, m’agradava molt anar a l’estiu als Tallers Musicals d'Avinyó, una experiència brutal. Eren com la segona fase després de les colònies de l’Espluga de Francolí, més avançats a nivell musical. Realment, s’aprofundia moltíssim en la música i la convivència, es compartia molt. Els professors eren meravellosos i hi havia moltíssims convidats d’arreu del món. Recordo ser molt jove i voler reservar només aquella setmana però que em diguessin que no perquè a l’estiu sempre hi ha més concerts. Aleshores, no hi podia anar tota la setmana. Això és l’única cosa que ara em sap greu quan hi penso i crec que no ho faria així. De tota manera, vaig tenir l’oportunitat d’anar-hi molts anys i després he pogut ser professora, per tant, tampoc m’he perdut tant perquè ara puc participar-hi d’una altra manera.  

 

Quan fa uns anys parlaves amb nosaltres, deies que “si mantens la il·lusió de fer allò que t’agrada no t’avorriràs mai”.  Ha estat així, doncs...   

Sí, em continua passant. Quan em pregunten que quin camí seguiré, penso que allò important és seguir fent el que m’agrada, com fins ara. 

 

Quins consells donaries, doncs, a un/a jove que comença i vol fer carrera en el món de la música?   

Per a mi, és complicat donar consells perquè he estat molt afortunada de tenir el paraigua d’en Joan Chamorro, que va començar a comptar amb mi pels seus projectes quan jo tan sols estava estudiant. A més, ell ha fet molta feina de difusió en un moment en el qual no estava gairebé professionalitzat fer-ho a nivell de xarxes socials. Va ser una de les persones que estava més actives en aquests llocs i, en un moment en que la informació no era tan massiva com ara, jo tenia ja moltíssims vídeos amb visualitzacions publicats. Això va ser un gran impuls. El que vull dir és que vaig tenir les circumstàncies i això em va ajudar molt, però el més important és treballar amb un mateix, fer el que a un li agrada, poder fer coses de molta qualitat de les quals estiguis convençut. A partir d’aquí, és molt més fàcil vendre-ho i compartir-ho amb altres persones, fer xarxa amb altres músics (que crec que és fonamental), etc.  

 

I creus que la cultura musical es potencia prou per tal que els infants i joves puguin sentir (si el tenen) el cuquet per la música i apostar-hi?   

No, crec que es pot aprofitar molt més perquè és un bé social. El fet d’estudiar música i gaudir-la, educativament, és un bé molt preuat: desenvolupar-te en aquesta àrea et beneficia en totes les altres àrees de l’educació i això està comprovat per neurocientífics. Valdria la pena fer aquest intent, tenir una cultura molt més alta (de base) de música seria molt beneficiós pels nens i nenes.  

  

En aquest sentit, que es pot fer des del lleure? Quins consells donaries a un monitor o monitora per treballar la música en aquests espais?  

Hi ha moltes persones en el món del lleure interessades per la música, és un clàssic el monitor o monitora que toca la guitarra o canta. La música forma part del dia  a dia, ni tan sols estàs pensant ‘ara, anem a fer música’, estàs cantant directament perquè et surt de dins i és el que feu. Aquesta dinàmica és fantàstica, però també és veritat que se sol caure en els típics: tots coneixem una cançó i cantem sempre aquesta cançó o si hi ha una cançó nova que està de moda ens aprenem aquesta... I, si es vol fer alguna cosa més, crec que una cosa bona és investigar música més alternativa  i oferir-la, sigui en el quotidià o amb una activitat que consisteixi a escoltar tants minuts d’un disc i comentar-los plegats. És una experiència molt bonica que potser no fem prou, aquest moment d’escolar i treballar les emocions. I després, un afegit podria ser que -dins el que s’hagi oferit i escoltat durant un temps- intentem aprendre junts a tocar o cantar una cançó que ens hagi agradat especialment.  

 

Quan el 2014 et preguntàvem pel futur, deies que si no fos per la música estaries perduda perquè hi havia moltes altres coses que t’agradaven... Has seguit desenvolupant-ne alguna?   

Ara estic molt motivada amb l’alimentació i la cuina, és una branca que podria haver triat. També m’encantava la literatura, les arts plàstiques, la psicologia… I el món de l’educació, que sí que l'estic desenvolupant perquè llegeixo molt sobre el tema, tant abans com ara que tinc un nen.  

 

Per acabar, una pregunta obligada en el moment actual. Com has viscut l’època de pandèmia, tenint en compte que la cultura ha estat un sector especialment afectat?  

Jo l’he viscut des de l’alegria perquè m’agraden molt els canvis de plans. A mi se m’han cancel·lat molts concerts, però venia d’una gran intensitat i tenia ganes de parar. Ara, amb la maternitat he canviat a tenir molta feina, però d’una altra cosa totalment diferent. Així que els concerts que se’m cancel·len no em suposen una desil·lusió, perquè també tinc aquesta feina de mare i venia de fer molta feina: m’ho puc permetre i és en un moment que no em sap tan greu... Jo he perdut la meva àvia per Covid-19, empatitzo amb la gent que ho ha viscut molt malament, però d’altra banda continuo sent positiva amb el que he pogut viure a nivell personal.  

ETIQUETES

Monitors Colònies