ENTREVISTA

Vostè manté que no es coneixen totes les causes que porten a un trastorn com l'anorèxia o la bulímia. Però hi ha algunes causes més habituals o comunes?

En principi, diem que aquests trastorns no tenen una causa única, sinó múltiples factors, que són fonamentalment psicològics. Si calgués destacar-ne alguns, diria: la inseguretat, la manca d'autoconfiança i la baixa autoestima. Sobre aquestes causes psicològiques podríem parlar d'altres factors, com la genètica, o d’origen social, com l'impacte dels mitjans de comunicació a l'hora de difondre i fomentar uns determinats ideals d'imatge física que associen l'èxit i la seguretat.

 

Hi ha algun perfil de risc davant els trastorns de la conducta alimentària?
Probablement, el perfil de risc inclouria les persones amb trets obsessius, amb una atenció excessiva als mínims detalls negatius, i sobretot, a nivell de conducta, en el fet de “fer dietes” restrictives (sense dieta no hi ha trastorn de l'alimentació).

 

Per què l'anorèxia i la bulímia afecten gairebé exclusivament a les dones?
També afecten els homes; el que passa és que en ells predomina més la bulímia, i com amb aquest trastorn no es perd pes, es pot mantenir més ocult. D'altra banda, l'ideal corporal masculí és més musculós; per això el risc recau més sobre les dietes hiperproteiques desequilibrades, l'abús de la gimnàstica o l'exercici físic, etc. En les dones, l'ideal cultural és cap a cossos esquelètics, associant estar prim i èxit.

 

Com es pot lluitar contra aquesta pressió social sobre la imatge de la dona? Quin paper juga en això l'educació?
Probablement, l'objectiu a cercar sigui intentar reforçar l'autoestima i l'acceptació del propi cos. A nivell educatiu, parlar dels problemes alimentaris pot ser contraproduent i han estat més eficaces propostes de canvi d'actituds, basades en models de "dissonància cognitiva", en les quals a subjectes amb símptomes inicials de trastorns alimentaris se'ls proposava defensar el dret a un cos sa, aconsellar en positiu a una persona amb un trastorn alimentari declarat o enviar cartes de protesta a empreses que patrocinaven anuncis que afavorien una imatge corporal quasi-anorèxica, etc.

 

Quins són els senyals d'alerta a tenir en compte a l'hora de detectar un trastorn alimentari?
Són molt variats, però podria suggerir-ne alguns: si la persona mostra un interès excessiu i un coneixement enciclopèdic dels valors calòrics dels diversos aliments; si es pesa amb molta freqüència (sovint, més d’un cop al dia); si té comportaments d'evitació en menjars socials (posar el menjar en un tovalló i llençar-lo, donar-li al gos ...); si busca excuses repetides per evitar menjar amb els altres ("ja he berenat molt" o “ja he sopat”); si busca sempre suposats i mínims defectes en el seu cos; si fa exercici de manera excessiva; si situa l'objectiu de perdre pes per sobre d'altres interessos previs (aficions, amics ...); si té un interès sobtat per cuinar per als altres, però no compartir després el menjar, etc. 

 

"A nivell educatiu, parlar dels problemes alimentaris pot resultar contraproduent, són més eficaces les propostes de canvi d'actitud basades en la dissonància cognitiva"

 

Què hauria de fer un monitor si detecta un/una jove amb una conducta que podria desembocar en un trastorn? Seria adequat abordar el tema directament, des de la confiança que genera un monitor, o és millor parlar primer amb les famílies?
En principi, caldria fer les dues coses (especialment si la persona és menor d’edat), però és fonamental mantenir canals oberts de comunicació, escoltar, aprendre de l'experiència interna del subjecte, no jutjar (no és només un problema d'imatge i pes, és molt més profund) i sobretot preparar-se per a un camí llarg d'acompanyament: la mitjana de temps de malaltia sol ser de 2 a 7 anys en el cas de l'anorèxia i probablement de 10 anys en casos de bulímia nerviosa. 

 

Quin paper poden jugar els monitors i monitores d’esplai en l'acompanyament d’infants i joves amb aquests tipus de trastorns alimentaris?
Si tenim en compte que la primera conseqüència social dels trastorns alimentaris és l'aïllament, simplement el fet d’aportar l'oportunitat de mantenir-se en contacte entre els mateixos joves, que els o les pacients puguin centrar el seu pensament en d’altres coses més enllà dels seus suposats defectes físics o del recompte de calories, és ja una gran aportació. L’esplai i els seus membres no els han de curar a base de consells o de fer pressió perquè mengin; però sí que poden ajudar, amb la seva amistat i amb les seves activitats socials, a mantenir un "àrea sana" en la seva vida.

De fet, algunes associacions d'afectats organitzen colònies d'estiu per a tornar-los una mica de normalitat i socialització. És important que la trobada sigui no només amb altres afectades (hi hauria risc de contagiar-se i comparar-se més), sinó amb el seu grup social habitual, de manera que poden ajudar a ficar un fre en la seva tendència a "apartar-se de la vida", un clar efecte secundari de la malaltia i la desnutrició.

 

"És fonalmental mantenir canals oberts de comunicació i sobretot preparar-se per a un camí llarg d'acompanyament"

 

A l’esplai, com haurien d'enfocar les activitats per treballar l'estat d'ànim en aquests casos?
Aquestes pacients tenen trets de caràcter que els estimulen la competitivitat excessiva i la comparació social. Per tant, totes les activitats que afavoreixin el treball cooperatiu i la valoració de l'esforç grupal podrien anar bé.

 

Un altre aspecte important és l'autoestima. Es podria treballar també des de l’esplai?
Seria molt important fer-ho, donada la tendència d'aquestes pacients a veure’s a si mateixes -i també als seus esforços- com "l'ampolla mig buida". 

 

Més enllà del paper que puguin jugar els monitors en la qualitat de vida d'un/a pacient amb algun trastorn d'aquest tipus, a nivell preventiu què es pot fer des de l’esplai?
Es podrien proposar tot tipus d'activitats que promoguin l'acceptació de l'altre, l'autoestima, el respecte i la valoració de les diferències corporals i de les diferents habilitats personals, l'anàlisi i la lectura crítica de les imatges socials i els valors propulsats per certs mitjans de comunicació, inclòs Internet... tot això podrien ser respostes i accions molt vàlides.

ETIQUETES

Adolescència Joves Infància