ENTREVISTA

Parlem d’expressió corporal i dansa. Com diferenciem els dos conceptes?

L’expressió corporal és un llenguatge expressiu a través del qual la persona es comunica i interacciona amb el que l’envolta, una mena de joc comunicatiu a partir d’un atzar, d’un moment i de les percepcions i sensacions que li transmet el seu cos o l’entorn. Pot tenir sentiments o no, pot ser un gest espontani. La dansa sempre porta un vincle que és la música, que pot ser conscient o inconscient si la tenim gravada al cap, i expressa sentiments en grup o individualment. Podríem dir que la dansa és l’expressió corporal que a partir de la música fem servir com a forma de comunicació, bé sigui per entreteniment o per expressió artística o religiosa.

 

Així, és recomanable treballar la dansa des de l’educació en el lleure?

Totalment, perquè et permet conèixer qui ets, ser conscient dels teus límits i necessitats, de les teves mancances o qualitats d’expressió, és un element socialitzador i pot aportar elements i valors culturals. Els humans som éssers comunicatius i socials i la dansa, entesa com una característica de relació de grup, sempre té aquest sentit comunitari.

 

"La dansa és un component educatiu importantíssim, però tenim monitors i monitores a qui els fa mandra dansar"

 

Què més aporta practicar la dansa als infants i joves?

D’entrada, conèixer el seu propi cos. I segon, com sovint parlem de danses en grup, aprenen el control, a estar per l’altre, a interaccionar, a lligar llenguatges i a observar; és una acció-reacció enfront d’una música, d’uns sentiments i d’un moment, per tant és una gran eina de creixement. També permet expressar coses que de vegades no sabem dir.

 

En quins moments es pot introduir la dansa a l’esplai o cau?

Tenim un espai perfecte que són les vetllades. També és un magnífic recurs per començar un centre d’interès, ja que la dansa ens pot situar en un context, una zona, una cultura, un moment de l’any... A part d’això, la dansa és una bona manera de trencar el gel i convertir una suma d’individualitats en una col·lectivitat. Permet la interiorització, la dinamització, la pregària... De fet, crec que és una eina que en el lleure utilitzem massa poc.

 

Com a generadora de col·lectivitat, es pot treballar com a eina inclusiva també?

La dansa pot tenir un origen cultural concret, però facilita el mestissatge i podem convertir una cançó tradicional, una cosa que era externa, en un element totalment nostre, perquè la cultura és viva i l’anem fent i recreant. Des d’aquest punt de vista, és una eina d’integració cultural. Si ve un company nouvingut és magnífic entrar en el grup ensenyant una dansa del seu país. Si al grup hi ha alguna persona amb alguna discapacitat, s’ha d’implantar la dansa amb aquesta diferència, veure quins elements puc fer per dansar amb algú que potser porta una pròtesi, com puc generar la interacció entre música, moviment i sentiments a partir de com sóc, i com facilitar  el descobrir i reconèixer l’altre i la seva capacitat personal d’expressió. No hi ha cap problema a fer danses amb nens que tenen handicaps, potser no aniran mai a ritme però ja buscarem danses amb ritmes senzills perquè els quadrin. La dansa és un component educatiu i pedagògic importantíssim, però potser el que passa és que tenim monitors i monitores a qui els fa mandra dansar o que no són conscients de com poden incorporar-la.

 

I això com es combat?

Dansant. Descobrint que quan ensenyem una dansa a un grup, l’expliquem, la practiquem, la repetim, aprenem a observar a qui ens l’ensenya i als companys, aprenem a autocorregir-nos, entrem en un ritme col·lectiu i al mateix temps tothom s’allunya del ‘jo’ previ. I quan finalment  posem simplement la música i dansem, la reacció és brutal: tothom es posa a aplaudir.

 

Quin consell donaries als monitors i monitores per començar a introduir la dansa?

Inventar una dansa pot ser un objectiu molt bo per a un grup de joves o d’infants si els sabem motivar, ballar una dansa popular o d’arreu del món pot ser una molt bona dinàmica i un element festiu de primer ordre. Però abans, els monitors han d’haver dansat. El valor actiu de la dansa està en ella mateixa i en l’aprenentatge de tot allò que hi ha al seu darrera. A partir d’aquí podem treballar moltes coses, però si no hi ha emocions no hi ha dansa. Com a creient, em sorprèn no trobar gaires col·lectius que facin servir la dansa a la pregària, a l’ofertori... si ja El Llibre Vermell de Montserrat és un recull de danses!, què ens passa amb aquesta part expressiva? Per què abans d’anar a dormir no introduïm una dansa suau, que ens porti a la interioritat? També podem generar danses del quotidià, perquè no beneïm la taula amb un petit joc corporal dansat?

 

Quins tipus de danses s’adeqüen més a cada edat?

 Amb els més petits, buscarem elements de joc, d’improvisació, de descobrir què puc fer amb el meu cos i amb aquell ritme, com establir elements de joc amb un objecte o un company... Alhora anirem introduint ritmes senzills per fer en grup, així que el cos que estic descobrint veig que té un joc col·lectiu. Si balles des de petit no tindràs mai vergonya perquè ho assimiles com una part més d’aquell espai lúdic o de formació. Entre els 6-9 anys, ja podem ensenyar danses populars o d’arreu del món però sense oblidar els jocs d’improvisació davant del ritme. A partir de la preadolescència, és el moment perquè apareguin els gustos i preferències dels joves per crear una complicitat amb aquest 'jo' que vol tenir una opinió i començar a generar creació pròpia des de la llibertat. Els lipdubs, les flashmobs, el hip hop... tenen un gran èxit en els adolescents i joves, que  fan grans coreografies i a més es converteixen en els millors docents per ensenyar-les als petits. És impressionant veure com infants de 5 anys copien els balls dels de 12 o 14 només pel gust de ballar i expressar-se. Des del lleure és important barrejar els grups de tant en tant i que cadascun vegi què han treballat els altres o simplement perquè dansin plegats.

 

"És impressionant veure com infants de 5 anys copien els balls dels de 12 només pel gust de ballar i expressar-se"

 

Què podem fer davant d’un nen que diu que no sap ballar o que té vergonya?

Estem en una societat molt individualista i estem acostumats a ser estrelles en un moment puntual i després “ficar-nos sota la cadira” perquè ningú ens miri. La resposta és que no ho farà sol. Ho farà en grup i jugant. El grup, quan balla, aprèn de seguida a respectar i integrar els altres. Si jo dic “surt i posa’t a ballar”, l’estic coaccionant. Si jo dic “anem tots 35 a fer aquest moviment”, veurà que uns quants s’equivoquen, que tothom fa el que pot, i l’infant tímid farà i ballarà. I a més pot aprendre que té tot el dret a ser tímid i que alhora pot dansar com el que més amb el grup.

 

* Entrevista publicada al número 198 de la Revista Estris l'octubre del 2014.