ENTREVISTA

La Núria, la Joana i l’Ona són tres amigues de la Garrotxa que viuen juntes en un pis de Barcelona. Fa tres anys i mig van crear el compte de Can Putades (@canputades) per penjar vídeos del seu dia a dia i compartir les anècdotes que els passaven. Els seus continguts també defensen els orígens, les tradicions, la vida al poble i la llengua catalana. Ho fan en clau d’humor i amb un estil proper i autèntic que les caracteritza.

El que va néixer com una idea per combatre l’avorriment de la pandèmia s’ha convertit en un projecte que no para de créixer i ja acumula més de 83.000 seguidors a Instagram i 65.000 a TikTok. A més, des de fa uns mesos presenten el pòdcast No cardis de 3Cat i col·laboren amb El Nacional.

La revista Estris les entrevista al seu pis per parlar, entre altres qüestions, sobre la creació de continguts a les xarxes socials, l’ús de les pantalles, el català, les tradicions de la Garrotxa i el seu vincle amb el món del lleure.

Amb una paraula, viure a Can Putades és...

Ona (O.): casa.

Núria (N.): molts sentiments.

Joana (J.): intensitat i esbojarrament.

 

Com és això de ser amigues, treballar i viure juntes?

N. A vegades és complicat perquè se t’acaba ajuntant tot: l’amistat, la convivència i treballar juntes. Ara que tenim més feina hem hagut de gestionar-ho i fer-nos uns horaris. 

O. Cada vegada ho fem millor i anem trobant els nostres mètodes. Ara si tenim alguna idea de vídeo mentre cuinem la deixem escrita en un paper i la parlem més endavant.

La Berta, la quarta noia de Can Putades, va deixar el projecte l’octubre del 2023. Us va costar que marxés?

N. No va ser fàcil, sentíem que ens faltava alguna cosa, i vam haver de decidir si deixàvem estar el projecte o anàvem a totes. 

J. No teníem res que ens indiqués que podríem viure d’això, però vam confiar-hi i vam decidir que aquesta fos la nostra feina.

Es pot viure de la creació de continguts en català?

O. T’han d’anar molt bé les coses com per dedicar-te només a això i viure de manera autosuficient tu sol.

J. Sent tres és més complicat que una persona, però jo crec que està canviant i en un futur les xarxes i els creadors de continguts aniran a més.

N. És molta feina al principi, nosaltres vam estar dos anys i mig creant continguts sense rebre res, però amb esforç i constància jo crec que sí que es pot viure.

Quina és la clau de l’èxit a les xarxes?

N. La constància i dir coses interessants. Trobar una comunitat a qui li agradis i saber interactuar amb ella. Al final també hi ha un punt de sort que has de saber aprofitar.

J. Posar-hi passió i ganes és bastant clau. Si fas alguna cosa que t’agrada ho transmets a la gent. 

O. Jo crec que també agrada que el nostre contingut tingui un rerefons, el pugui comentar i generi debat.  

N. Sí. Actualment també és important ser real. A la gent no li agrada consumir un contingut que no es creu. 

Així doncs, creieu que l’autenticitat és important?

O. Totalment. Ens agrada dir que no som Teletubbies, en el sentit que no volem fer veure que la nostra vida sempre és genial i meravellosa. Som gent normal i també ens passen coses normals.

Sentiu que sou un referent?

N. No considero que siguem un referent, però sí que tenim molta responsabilitat i hem de cuidar molt què diem i com ho diem.

O. Tampoc ho volem ser, de referents. Nosaltres no fem discursos per convèncer ningú, simplement expressem la nostra opinió.

J. Jo crec que sí que som referents en el sentit que abans que hi fóssim nosaltres tampoc hi havia gaire gent. Igual que ara les nenes veuen dones futbolistes i es poden plantejar ser-ho, també més gent es pot plantejar fer continguts en català.

O. Podríem dir que som referents pel que fem, no tant pel que som. 

Un dels temes que tracteu als vostres vídeos són les paraules i expressions en català i de la Garrotxa.

J. Quan vam venir a viure a Barcelona ens va sorprendre que la gent no parlés català i vam sentir la necessitat de defensar-lo, i encara més amb les dades que indiquen que s’està perdent entre els joves. 

Nosaltres encantades que hi hagi gent pel carrer que, tot i que d’entrada no diries que parla català, et para i et diu que fa servir una expressió que hem donat a conèixer als nostres vídeos.

 

Als vostres vídeos també doneu a conèixer les tradicions i festes populars de la Garrotxa. Ens recomanaríeu alguna?

J. Se’ns dubtem la millor festa garrotxina són les corrandes de Montagut. És com una batalla de rap en català i amb música tradicional. Els glosaires (com anomenem els rapers) han d’improvisar una lletra amb un vers que es va repetint.

O. És una festa que ens sentim molt nostra. I l’ambient de germanor que es crea és increïble.

 

Totes tres heu passat per entitats de lleure. Com ha estat la vostra experiència?

N. Jo com a nena tinc bons records del casal de l’estiu Riu d’Olot i d’ajudant de monitora a les brigades, que és com una mena de servei comunitari que fas al poble. 

O i J. Jo (Ona) vaig anar al Centre Excursionista d’Olot i al Centre d’Esplai Sant Vicenç de Besalú amb la Joana. Sempre ens ha agradat marxar de casa, dormir a fora, estar amb altra gent, fer activitats... A més, a les tres ens encanta jugar, i segurament ens ve de l’esplai. 

 

Què creieu que aporta el lleure als infants i què us ha aportat a vosaltres?

J. Poder escapar-te i aprendre de la natura em sembla essencial. I penso que com a monitores de lleure es fa una feina molt important en l’educació dels nens: ensenyar a jugar, saber guanyar i perdre, aprendre a fer les coses pel teu compte, la comunicació amb els altres... Tant si ets monitora o participant, aprens moltíssim.

O. Aprendre de tots i entre tots, la gestió de les emocions... A l’esplai es fa una feina molt important que no es pot fer a l’escola. Crec que es nota molt quan hi has anat per la manera que tens de relacionar-te i les habilitats socials que s’adquireixen.

N. Les dinàmiques que es fan són molt positives. A mi em va anar molt bé quan era petita perquè era molt vergonyosa.  

 

Aquest número de l’Estris parla de l’ús de les pantalles en infants i joves. Què en penseu vosaltres?

N. S’ha d’entendre que el món d’ara no és el mateix del món quan nosaltres vam néixer. És l’era de la tecnologia i no es pot fer veure que no existeix. Els nens no poden créixer sense saber què és una pantalla i tot el que això suposa. S’ha de dosificar l’ús de les pantalles i s’han d’aprendre a gestionar de manera correcta, no pot ser que un infant tingui Instagram o YouTube i pugui accedir a tot allò que vol. 

O. Sí, el problema no és la pantalla sinó l’ús que se’n fa. Hi ha d’haver un control i ensenyar als infants que jugar a jocs de taula també és divertit, per exemple. 

J. Els adults hem d’ensenyar als infants a fer un bon ús d’Internet perquè aprenguin a autogestionar-se el temps, no s’hi enganxin i vegin els perills que hi ha.

I vosaltres, sentiu que podeu desconnectar de les xarxes?

N. Costa molt. Al final la nostra oficina és al mòbil.

O. Sense mala fe, però a vegades a casa et pregunten sobre què ha fet algú a les xarxes, i a tu t’és igual i l’únic que vols és que et parlin de qualsevol altra cosa. És com si a un carnisser li preguntes cada dia què ha venut. Per sort, també hi ha gent que m’envolta que m’ajuda a deixar el mòbil i a desconnectar.

Com li expliqueu a la gent la vostra feina?

J. A nosaltres ens agrada dir que som creadores de contingut o que treballem a xarxes, però mai direm que som influencers. És una paraula que la gent li ha donat unes connotacions tan negatives... 

O. I amb raó, perquè al final a les xarxes no hi ha cap mena de filtre i tothom pot dir el que vol sense cap mena de consciència de què estàs dient o qui t’està veient. Hi ha gent que t’influencia de manera negativa. 

Ara, però, ja no només sou a xarxes. Des de fa uns mesos publiqueu el pòdcast No Cardis a 3Cat i feu de reporteres a El Nacional. Us ha anat bé diversificar la feina?

N. Ens ha anat molt bé per sortir de la nostra zona de confort. Al principi, quan anàvem a cobrir algun acte, estàvem tan nervioses que ni ens parlàvem entre nosaltres, però ara ja hem après a perdre la vergonya i a parlar en públic. La veritat és que ho gaudim molt.

O. La Joana sí perquè ha estudiat periodisme, però jo no m’hagués imaginat mai fer de reportera. Ens ha anat bé que la nostra feina ja no sigui només crear continguts a les xarxes i aprendre altres coses, com fer guions o la producció.

J. La gent et pren més seriosament si dius que ets periodista que no pas si dius que ets tiktoker.

  

Quin aprenentatge us endueu d’aquests tres anys i mig de Can Putades?

O. Moltíssims. Amistat, treball en equip, conèixer-nos molt i créixer juntes. 

J. Hem après que el més important per tirar endavant un projecte és no perdre la fe i posar il·lusió i ganes en el que fas. Al final això és el que ens ha funcionat a nosaltres, que en cap moment hi hem deixat de creure. Sempre hem vist Can Putades com una opció de futur, moltes vegades sense tenir la seguretat que sortiria bé. 

N. Jo també diria que he après a viure el present. A mi, a segon de carrera, m’atabalava pensar què faria després, i al final la vida m’ha canviat moltíssim. S’ha de viure més el moment  i ves a saber què et passarà.

 

Quin futur li veieu al projecte?

J. Intentarem continuar treballant d’això tot el temps que puguem i, si s’acaba demà, almenys ens haurem endut totes les experiències increïbles que hem viscut juntes.

ETIQUETES

Educació en el lleure Infància Joves tecnologies xarxes socials Entrevista can putades català tradicions garrotxa