14.10.24
Jan, Rikki, Adrià i Marc_Components principals del grup de música Xiula
Temps de lectura: 6 minuts
(D'esquerra a dreta): Adrià Heredia, Marc Soto, Jan Garrido i Rikki Arjuna. Foto: Joan Tomàs
En Jan Garrido, en Rikki Arjuna, l’Adrià Heredia i en Marc Soto són els quatre components principals de Xiula, un grup de música familiar català que destaca per fer cançons amb un clar contingut educatiu i social.
Amb una trajectòria de dotze anys i sis àlbums, el grup segueix fidel a l’objectiu de posar llum a les grans temàtiques vitals, amb sentit crític, amor i humor. En el seu últim disc, Babynova, tracten temes punyents que interpel·len petits i grans; com la mort, la frustració, la separació dels pares o la sexualitat infantil. Ho fan, a més, acompanyats d’uns espectacles immersius i participatius. La seva proposta pedagògica també arriba a les escoles en forma de tallers, teràpies i cançons que creen amb infants i joves.
Des de la revista Estris entrem a l’estudi que tenen a Barcelona per parlar, entre d’altres qüestions, del naixement del grup i com han donat forma al seu projecte educatiu, el procés de creació de les seves cançons i els temes que tracten, el seu últim disc i com el seu vincle amb el món del lleure i el sector social els ha ajudat a construir la seva identitat.
Quan entrem ens trobem el grup treballant en la seva darrera cançó per encàrrec. En Rikki és el responsable de posar veu a la lletra, que és fruit del que han compartit els alumnes de cinquè de primària d’una escola en un taller sobre la diversitat. És un dimecres, el dia que aprofiten tots per trobar-se i donar forma als seus darrers projectes. Atenen l’entrevista en Jan, l’Adrià i en Rikki, mentre que en Marc aprofita per continuar treballant en la melodia.
Jan (J.) : Tots quatre veníem del món del teatre, el lleure i la música. Prèviament, l’Adri, en Rikki i jo havíem compartit diferents grups. També havíem fet clown i espectacle de carrer.
Rikki (R.): Vam seguir els passos d’en Marc Oriol, un noi que estava amb nosaltres al cau i que era animador. A partir d’aquell moment vam saber el que era posar-se a una plaça amb criatures i fer-los ballar.
J.: Llavors va ser quan vam crear el grup de clown i animació infantil Toca la troca. Aquest bagatge ens va portar a voler crear un grup de música i valors. Primer li vaig dir a en Rikki, després a en Marc, a en David, que hi va estar un temps, i finalment s’hi va afegir l’Adri. Aquest quartet ja va donar els seus fruits com a Xiula.
R.: Més que un club no? (riu). Penso que sí, per l’esperit en què va néixer el grup i perquè sempre hem estat molt fidels al que ens anava passant; un rara avis en el món de la música. Molts grups es deixen influir pel mercat, pel que està sonant, per allà on faran diners... però nosaltres el que volíem era cantar el que vèiem que era necessari. En aquest sentit, sí que hi ha una diferència. Som estranys com a grup de música.
J.: A tots quatre sempre ens ha mogut molt l’educació i la inquietud de fer cançons per a infants, adolescents i famílies que posessin llum als diferents temes educatius i de crítica social. A més, en Rikki i jo anem a les escoles, fem tallers educatius, més tard hem incorporat la teràpia... Xiula és un lloc on conflueixen moltes metodologies i molts paradigmes diferents. Al final la música també es nodreix de tot això.
Adrià (A.): També hem anat madurant com a persones. I hem anat estirant el fil d’explicar les coses que expliquen les famílies i que també ens passen a nosaltres com a pares. Ens sentim còmodes en aquesta línia. A més, això ha anat acompanyat d’una maduresa en la producció i en l’aprenentatge musical. Al final no només eduquem amb el missatge, que és molt important, sinó que també estem educant en estils i en qualitat sonora. Ens hem anat posant a prova i millorant a cada disc.
Concert de Xiula amb el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya. Foto: Pau Ventero.
R. En les temàtiques. De cop ja no eren els pares de les criatures qui ens deien sobre què escriure, sinó que les enrabiades, les baralles dels germans o el part eren situacions que ja vivíem a casa i que teníem la necessitat d’explicar. És per això que els dos últims discs van bastant més encarats a la criança, sobretot el cinquè, DescontrolMParental. Els infants en segueixen sent els protagonistes, però també volem posar el punt de vista dels pares i explicar el que senten. Alhora, casa nostra és una mica el camp de proves. A nosaltres ens guia i ens fa il·lusió veure que els nostres peques reben bé les cançons.
J.: Jo crec que sí. Ho diem nosaltres, que hem begut molt de la música infantil, però també ens fa feliços quan ens ho diu la gent que ens escolta i altres animadors infantils que són referents per nosaltres, com en Jaume Barri, la Tresca i la Verdesca, en Poltrona... Ens agrada pensar que, si ho deixéssim avui mateix, podríem dir que hem deixat un llegat a la música familiar catalana. Hem aportat un contingut, uns estils i una producció diferent, que és més arriscada i menys consumista. Hi ha discs nostres que els has d’escoltar bé i la família s’ha d’asseure per reflexionar.
A.: Un altre referent important és en Xesco Boix perquè, tot i ser d’una altra època, ja parlava als nens de tu a tu. Al final és fer música i parlar amb claredat de les coses sense embolcalls. Jo crec que això està arribant i les famílies ho valoren molt perquè poden compartir un moment de comunió musical.
R.: Sovint ens venen comentaris de pares que ens diuen que són més fans que els seus fills i que s’ho passen millor. Al final els nostres espectacles tenen una doble capa: una part on l’infant de manera interactiva entra molt a les cançons i una altra que interpel·la l’adult i el fa protagonista. A més, tenim famílies que ens diuen que, gràcies a les cançons, es generen preguntes i poden parlar de certs temes amb els seus fills. És molt bonic anar més enllà del simple entreteniment i l’art de la música per omplir-la de contingut.
«Les famílies valoren els nostres espectacles perquè poden compartir un moment de comunió musical amb els seus fills»
R.: Les converses sobre el tema de l’autoexploració del propi cos generaven molta incomoditat a les famílies. L’educació sexual és una necessitat social que veiem al nostre voltant i que, com a pares, també sentim a la pell. El mateix passa amb altres temes com el bullying o la mort.
J. : Vam fer una crida a xarxes socials demanant famílies voluntàries que havien perdut algun ésser estimat. Amb elles vam fer una estada d’un cap de setmana a una casa de colònies, on vam crear la lletra i la música a partir del seu testimoni. La potència de la cançó és aquesta i respon al que dèiem abans de dir les coses i mirar la realitat de cara; també la mort i els processos difícils de la vida.Creiem que tenia molt sentit concloure el nostre últim disc sobre la vida parlant de la mort.
J. : Hi ha poques coses que puguin sanar més que les veritats dites i escoltades. Quan fem tallers educatius seguim aquesta mateixa idea: intentem convidar l’altre a connectar amb la seva realitat i expressar-la. Hem de passar de gestionar les nostres emocions, que ja ha quedat una mica antic, a aprendre a anomenar-les i viure-les. L’experiència és el que sana i el que ventila els assumptes que tenim per solucionar a la vida.
«Hi ha poques coses que puguin sanar més que les veritats dites i escoltades»
J.: Sí, al final la música és on es dona la trobada entre la nostra proposta i la gent que escolta. Nosaltres diem al públic: mirem la mort. Llavors el públic es pregunta: i jo com vaig amb les meves morts?
R.: A més, nosaltres, des de joves, érem molt conscients del poder que tenia cantar en grup i de la força que té una lletra ben posada en una melodia que t’enganxi. Amb la música cadascú ha pogut trobar la manera de potenciar les seves qualitats al màxim: en Jan és un pensador, l’Adri i en Marc són uns cracs de la música i a mi m’agrada escriure. Era molt fàcil encaixar-ho tot per anar cap aquí i no cap a la pintura o la fotografia, que ens haguéssim estancat.
Rikki Arjuna en el concert del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya. Foto: Pau Ventero.
A.: Som d’una quinta que tots toquem la guitarra perquè vam tenir uns caps i uns monitors molt aficionats que ens en van ensenyar. A vegades quedàvem una hora abans i tot per tocar. La música ha estat en el nostre ADN d’ençà que vam entrar a l’esplai i al cau, i abans de Xiula ens vam animar a crear molts grups amb la gent d’allà.
A.: Quasi tot. És un espai on vius coses que és difícil viure en altres llocs. Moments molt forts d’interacció i convivència que et fan aprendre molt. Per mi va ser un abans i un després.
R.: Segur que en la manera com aprens a sostenir la mirada de l’infant, a saber transmetre coneixements gairebé sense parlar, a estar davant seu i fer-li viure quelcom significatiu a la seva vida. Quan ets cap o monitor et plantes davant d’un grup i has de ser creatiu, transmissor, obert, transparent...
A.: Haver estat monitor o cap et dona moltes eines a l’hora de posar-te davant dels joves i dels infants i saber com comunicar-te amb ells, unes capacitats que la música per si sola no ens hagués donat.
J.: Jo crec que l’esplai ens ha ensenyat a viure l’essencial, com ho eren aquelles rutes per la muntanya on no feies res més que gaudir de la natura amb els infants. L’activitat principal que fem nosaltres és la trobada de cantar amb el públic, i això ja té sentit en si mateix. Després generem un embolcall de missatge, l’attrezzo... Hi ha molts espectacles i propostes culturals plenes de color i pompa, però no tenen res darrere.
R.: Sí. A vegades als concerts venen grups de monitors i caps, sense els nens, i ens diuen que canten i treballen les nostres cançons a l’esplai. És bonic tenir encara aquest vincle.
A.: Tenen molta passió i alegria, i això és recíproc, perquè també ens rejoveneix i ens dona energia a nosaltres. A més, els nens són sincers i de seguida veus si els està agradant el que estem fent o no.
«És bonic quan els monitors ens diuen que canten i treballen les nostres cançons a l’esplai»
J.: Els diem: fem-ho tots junts. És un viatge que comencem ara i acaba d’aquí a dues hores amb la creació d’una cançó a partir del que compartim tots i totes, nosaltres també. La segona clau és la curiositat genuïna d’escoltar l’altre i fer-li preguntes La tercera és el no judici. Quan la persona no se sent jutjada viu el permís de compartir. A més, si jo veig que el del costat comparteix alguna cosa important i és bo, el del costat també se sent convidat fer-ho. Tothom és lliure d’explicar el que vulgui i no passa res si no ho fan.
R.: El mercat està fet pel consum constant i per la renovació del que està sonant. Hem de competir amb molta oferta i això fa que a vegades la nostra música hi passi de puntetes.
A.: No saps ni per on començar. Abans s’escoltaven discs sencers i tenies temps d’assimilar-los. Ara són temes solts i constants. Fa uns anys hauríem abastat tot el mercat infantil, i ara compartim playlist amb The Thyets o Stay Homas. Però no és el mateix: mentre uns parlen d’anar a la platja nosaltres parlem de la mort... Amb les nostres cançons t’has d’enfrontar a certs temes.
J.: Amb aquest últim disc ens estem reconciliant amb qui som i cap a on volem anar. Si no se t’emporta voler triomfar i que se t’escolti a tot arreu, pots fer el que realment vol fer: no és la nostra lliga. Nosaltres tenim clar què fem i que ens escolti qui vulgui, sent conscients que també hem de poder viure d’això.
«Amb Babynova ens estem reconciliant amb qui som i cap a on volem anar»