ENTREVISTA

Míriam Hatibi va néixer a Barcelona el 1993 i va créixer a Bellpuig. Amb 24 anys ha escrit la seva primera obra “Mira’m als ulls”. Un llibre en què, a partir de les seves vivències, posa el focus en els estereotips i tòpics sobre la immigració que s’ha anat trobant i que diu que cal canviar.

Es defineix com una persona molt xerraire i bastant exigent. Però també és una persona clara, realista, directa i compromesa. Parlem amb ella de qui és, del seu pas per l’escola, de la seva etapa com a monitora i del seu salt als mitjans de comunicació arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils a l’agost. Esperançada, confia que en un futur s’aconsegueixi una convivència plena. Sap que no serà ràpid però assegura que s’està anant pel bon camí.

A “Mira’m als ulls” descrius situacions quotidianes des de l’experiència amb l’objectiu de desmuntar els estereotips sobre la diversitat. Com va néixer aquest projecte?

Hi ha una sèrie de preguntes que sempre es van repetint i són molt similars. Veient que aquests temes s’anaven repetint bastant vaig pensar “si ho puc explicar en forma de llibre m’ajudarà molt”.

El títol fa aquesta referència a mirar-se per iniciar aquesta conversa?

Exacte. Sobre aquests temes que, a vegades, no s’acaben de treure amb tota la normalitat i que hauríem de treure, o els traiem però sempre costa una mica que siguin en situacions no  tenses. Un llibre no pot ser tens. Per tant, és una forma molt més natural d’acostar-se a la gent.

Tot i que comences amb el llibre dient “espero que t’enfadis”?

Sí, però això és positiu. Hi ha una frase de l’escriptor francès Marwan Muhammad que diu “jo no lluito contra els racistes. Lluito contra el racisme”. I aquest que t’enfadis no és que t’enfadis amb algú concret o que ens enfadem entre nosaltres sinó que hi ha una situació que hem creat entre tots i l’estem patint i contra la que ens hem d’enfadar.

La societat està carregada d’estereotips?

Moltíssim. Però de molts tipus. Al final són com una sèrie d’etiquetes que, en principi ens ajuden a que les interaccions siguin més fàcils i més ràpides i que, sense haver de fer moltes preguntes ja podem saber una mica dels uns dels altres per establir una relació. El problema és quan, a dia d’avui, no treballem per assegurar-nos si aquests estereotips són o no veritat. Puc trobar-me una persona i tenir una sèrie d’idees sobre aquesta persona de qui és o què fa. Però si m’explica i no em quadra doncs he de ser suficientment madura per canviar-ho o no deixar-me portar per l’impuls d’aquell prejudici.  

Com podem canviar aquests prejudicis?

Hi ha una paraula molt clau que s’està posant molt de moda últimament que és deconstruir-se. Al final tots el prejudicis els tenim construïts per una sèrie d’experiències que ens hem anat trobant. I ens hem de deconstruir i això passa per formar-se i per interactuar amb persones amb les que no estem acostumades a fer-ho.

Parlem de societats inclusives, diverses... És el discurs teòric però a la pràctica, hi ha convivència real?

 A Catalunya depèn molt de la ciutat i hi ha molta diferència entre pobles. Catalunya és inclusiva? Sí, però tampoc no és una zona aïllada del món. Quan dic societat no és només la societat catalana. A nivell global hi ha racisme, islamofòbia i discriminació de les minories que hi hagi a cada zona. Per tant, Catalunya és millor que en altres zones? Sí. Però no és una excepció. Encara hi ha moltes coses a treballar. Hi ha convivència? Per part d’alguns grups sí però segueix havent-hi gent que percep al musulmà com una persona que ve de fora i que ha de tornar a anar fora. A nivell laboral segueix havent-t’hi discriminació. Ara mateix estem a dues velocitats a Catalunya i és curiós però també és esperança. Al final veus que hi ha una velocitat molt bona. Només cal entre cometes que això sigui a totes les ciutats.

Una de les frases més utilitzades és “immigrant de segona generació”.

Si entenguéssim que és la segona generació d’una família, no hi hauria cap problema perquè al final, si tu em dius ets segona generació, et diré: sí sóc la segona generació d’una família que en porta aquí dues i no passa res. Però el problema és que estem dient que és immigrant de segona generació. Llavors estem arrossegant l’etiqueta de la immigració a gent que ja no ho és. I això dificulta molt el com es tracten els temes amb els joves i de com es tracten amb els seus pares. I després, que hi ha un procés migratori que és una valentia molt important i que són coses que els fills dels immigrants no hem viscut. Per tant, quin sentit té que se’ns etiqueti així? Et dificulta més trobar la teva identitat però a banda, és una etiqueta que porta moltíssimes coses que tu no pots sentir perquè no les has viscut. Jo no he viscut tota aquesta valentia, tota aquesta força que han viscut els meus pares. Llavors, que a mi se m’etiqueti així és com injust per a ells.

Naixem amb una identitat? O l’anem construint a partir de constructes socials?

Amin Maalouf diu que la identitat no és dona d’un cop sinó que es va construint. I és veritat. Al final, sí que hi ha una sèrie de factors que els tenim pel caràcter, per com hem nascut i després uns altres que som nosaltres els que anem canviant i els anem adaptant. El problema és que la identitat l’estem intentant definir en base amb allò que ja existeix. I això és molt difícil en el món que no para de canviar. La meva identitat és la cultura dels meus pares, la religió dels meus pares que jo també he decidit seguir, és la família que tinc, el ser germana gran també forma part de la meva identitat i de la forma de fer moltes coses, la música que escolto, el cine que m’agrada... tot això són elements que fan la teva identitat. Alguns et venen des de petita i d’altres els vas aprenent o canviant.

Al llibre parles del teu pas per l’escola. Quan vas anar a l’institut vas trobar aquest xoc i que et preguntessin per ser diferent. Va ser un punt d’inflexió? 

El primer dia va ser un punt com d’enfadar-me una mica i de dir “ per què?, per què aquests comentaris? Per què aquesta ignorància?”.  Després al créixer i tornar a pensar-hi veus que va ser la primera d’unes quantes.

Per exemple, a batxillerat fèiem exàmens d’anglès i recordo una companya que se li donava molt malament i em va dir “escolta, a l’examen aixeca’m el full que així et puc copiar i així aprovo l’assignatura” i li vaig dir que sí. Llavors estàvem al passadís canviant d’una assignatura a l’altre i sento que diu “sí porque los moros estos no se que”. I clar, m’estàs demanant a mi ajuda per aprovar un examen i ara he de sentir aquests comentaris? Evidentment no vaig seure al lloc on l’interessava. Si som companyes de classe, per què fas aquest comentari? Potser el fa i no està pensant en mi però sí que m’està afectant. Hi ha coses que estan molt implícites.

Quin paper hi té l’escola?

Té una responsabilitat molt gran perquè és un espai que comparteixen gent de molts orígens, de moltes formes de viure i de famílies diferents. I el paper que té l’escola és que cap nen se senti malament per ser diferent. I això és molt important perquè al final és el fet de normalitzar aquesta diferència i que aquesta diferència es respecti des de la diferència. Crec que hi ha moltes escoles que estan fent moltíssima feina evitant que es creïn guetos. Evidentment que els nens s’acaben entenent més amb qui és més afí amb certs temes. Intentar evitar que es creïn aquests cercles tancats de comunitats perquè al final, si estem treballant per una societat que és cohesionada, que és diversa, que és inclusiva ho és des de la transversalitat. No des de que, el grup dels musulmans i el grup dels no musulmans es respecten i s’entenen, sinó que han d’interactuar entre ells i això és molt important que passi. 

Al llibre, també tractes el feminisme.

S’està obrint el feminisme a la societat musulmana. Però hi ha feina a fer. El motiu és que encara es percep la dona musulmana com una dona que no pot ser feminista. O es percep l’Islam com una religió que qui la practica no creu en els drets de les dones. Llavors, hi ha feina a fer, tant dins de la comunitat musulmana com fora de la comunitat musulmana. Igualment això no vol dir que no es pugui fer. Hi ha molta literatura sobre el tema, hi ha moltes noies posicionant-se perquè hi ha molt discurs, hi ha molt debat i com que tothom qüestiona si una musulmana pot ser feminista o no, totes les musulmanes ens estem qüestionant també no si som feministes o no, sinó quin és el nostre feminisme i quina és la nostra forma de defensar els drets de les dones dins de la religió o la religió dins dels drets de les dones. De fet és més la primera que la segona.

Molta gent et va conèixer arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Vas tenir un paper actiu per condemnar el terrorisme i de defensar la comunitat musulmana. Com ho valores?

Era necessari tenir un paper actiu perquè estàvem vivint aquests dies una situació molt dura. I com ja hem vist en altres països europeus, un dels grans objectius dels terroristes és dividir la societat. I com evites que es fracturi la societat? Doncs deixant-ho clar. Al final, els que quedem en dubte som els musulmans, que no queda massa clar si som víctimes o si som terroristes. Llavors, cal explicar clarament en quina part de la societat estem. I estem a la part de la societat que ha patit un atemptat. Era important que això quedés clar. Però, mirant-ho ara que han passat uns mesos, hi ha molta ignorància als mitjans de comunicació però no sempre és maldat. Està molt bé reivindicar i qüestionar el que es fa però també cal educar molt. Si un periodista s’equivoca i puc tenir una conversa i xerrar del que ha passat, benvingut sigui.  Si no, evidentment, és una altra cosa. I mirant-ho ara hi ha reaccions que he tingut amb periodistes que no les tornaria a tenir igual perquè ho veig i no estic satisfeta.   

Hi ha representativitat als mitjans de comunicació? O només quan es parla de terrorisme, religió...

L’altre dia veient les notícies de tv3 d’una manifestació contra la sentència de “La Manada” als vídeos sortien unes noies musulmanes que portaven vel, una noia llatinoamericana... això és com normalitzar. Simplement que hi sigui i ja està, amb tota la normalitat del món. I això ja passava abans a tv3 i a Catalunya Ràdio i crec que sí que s’està treballant perquè cada cop sigui més normal. En altres cadenes, potser mitjans escrits sí que hi ha cada cop més. Però amb altres mitjans seguim exactament igual. De fet, al mòbil tinc converses amb periodistes que m’escriuen cada cop que falten dos dies pel 17 de cada mes. “Miriam anem a fer un especial de cinc mesos. Miriam farem un especial de 6 mesos..:” De fet miro la conversa i dic “vale, ja hi tornem a ser”. Si fas una tertúlia de dilluns a divendres, no dic que em truquis a mi evidentment, ni tan sols cal que sigui musulmà, simplement que hi hagi diversitat a les taules. Si fas una tertúlia de dilluns a divendres, no hi ha gens de diversitat però cada 17 de mes sí que em vols, no anem bé. Hi ha moltes cadenes que segueixen així.

Desconeixement?

Hi ha molt desconeixement. I a banda, hi ha desconeixement del que es desconeix. Hi ha gent que ignora moltes coses i ni tan sols sap que les ignora. Hi ha molta gent pensa que la islamofòbia és un invent que ens hem inventat els musulmans per justificar que aquí puguem fer el que vulguem. Quan expliques coses, situacions amb les que s’han trobat companyes i companys, la gent reacciona. Llavors, ni sabies que no sabies que això estava passant. En el moment que la gent ho comença a saber passa que la gent es comença a indignar i comença a haver-hi moviment. Al final està molt bé perquè acciona una mica el començar a buscar i a informar-se.

Vas ser més visible a partir dels atemptats però, des de finals de 2014 treballant a la Fundació ibn Battuta com a portaveu i activista per a la integració i contra el racisme.

Porto des del 2014 a la fundació però treballo com a consultora de comunicació a una agència. Fem coses sobretot d’integració. Allà sí que treballem immigració, no treballem només diversitat. Però no és l’únic voluntariat que he fet. Abans d’estar a la fundació he fet altres voluntariats com des de recollida d’aliments, hospitals...

Des de quan fas voluntariat?

Des dels 17 d’anar fent voluntariat de setmanes. Després de voluntariats de nadal, de coses així des de 1r d’ESO.

Què t’ha aportat el voluntariat?

Sentit de que el teu temps val la pena. Això està molt be sobretot quan trobes una organització que està bé perquè hi ha organitzacions que no.

Una de les persones més importants que queda reflectit al llibre és la teva mare. Què és per a tu?

És tot. L’exemple, la motivació. És molt forta, és molt valenta i a l’hora és molt bona persona. A vegades sembla que si ets molt bona persona no ets molt forta i si ets una persona molt forta sembla que hagis de ser freda. Ella és molt forta, és molt valenta i és molt generosa. I tot això són coses que no vull perdre. Crec que ella me les ha intentat ensenyar sense saber-ho i les que no he acabat d’aprendre bé, les vull aprendre bé i les que he après no les vull perdre perquè per mi és un exemple.

I si li preguntéssim a ella, com et definiria?

Crec que et diria que sóc molt tossuda i molt xerraire. Ella pateix però està orgullosa. Ha fet molt esforç perquè puguem arribar a fer coses i veu que ja estem treballant i hem acabat els estudis i està contenta.

I com et definiries?

Sóc molt caòtica, molt xerraire i bastant exigent.

Has participat en esplais o caus?

Quan era petita estava a esplais d’estiu i després quan era més gran vaig ser monitora a l’esplai de Bellpuig. Quan ets petit és un espai en el que et trobes amb molta gent, tens una estona molt maca perquè està tot molt organitzat però alhora és tot molt divertit. I vaig ser dos o tres anys monitora de l’esplai Mainada amb el meu grup d’amics. Els nens són molt innocents i això és molt maco.

Com creus que el lleure pot educar?

Em dona la sensació que hi ha molta segregació en alguns casos. Llavors, com treballes temes de diversitat si els tens separats? La diferència hi és, però no han de sentir que una diferència és pitjor que l’altra. Per exemple, un nen no menjarà porc si es fa pica-pica. No passa res. No cal fer el gran món d’això i es pot explicar i tot. També, parlar d’aquests temes. Si els nens s’han de presentar i t’està dient que és català, per què se li ha de dir “Els teus pares són del Marroc. Doncs ets marroquí”?. Sí, el nen és marroquí i és català. 

ETIQUETES

Educació en el lleure Infància Joves