ENTREVISTA

Aquest 2021, la Revista Estris fa 50 anys com a punt de trobada de l’educació en el lleure. Per aquest motiu, recuperem algunes de les entrevistes dels darrers anys i les ampliem amb noves preguntes per saber com han evolucionat les opinions dels i les entrevistades per la nostra publicació.   

En aquest cas, parlem amb la religiosa de la companyia de Santa Teresa de Jesús i Educadora Social, Maria Victòria Molins, a partir de la seva entrevista a l’Estris 217, publicada el desembre del 2017.   

 

Comencem parlant de la pandèmia, com ha afectat les persones vulnerables amb les quals té contacte? Quins creu que han estat els col·lectius més afectats?  

Parlar de la pandèmia a l'Hospital de Campanya de Santa Anna, on actualment visc la major part de la meva relació amb el món de la marginació, és parlar de la nova pobresa i de l'agreujament de la marginació, per una banda, i dels miracles de generositat i ajuda que ens han permès la creació d'uns espais que hem anat generant durant aquest any d'una manera inesperada i providencial, per una altra banda: a la 'Taula de fraternitat' es donen uns 200 esmorzar diaris, dinen calent diàriament unes 120 persones i s'emporten també el sopar. A més, s'han pogut fer dutxes i robers per atendre necessitats bàsiques dels sense sostre.  

Això, pel que fa a l'Hospital de campanya. Pel que fa a gent que conec del barri, de les presons, de la marginació, a la qual en molts moments només he pogut arribar gràcies a les xarxes socials i altres mitjans de comunicació actuals, la pandèmia ha afectat de diferents maneres, però sempre en perjudici dels més vulnerables. En les presons, la soledat ha augmentat, ja que l'ajut que els voluntaris fèiem (d'alguna manera) setmanalment, no l'hem pogut fer. Jo he mantingut alguns contactes per telèfon i he pogut recolzar a alguns/es interns/es en casos molt concrets. Però he percebut molt patiment.   

En aquest moment, la nostra gran preocupació és el fet que no sabem com les vacunes arribaran al sense sostre, als quals no es pot cridar de la manera que es fa amb la resta de ciutadans domiciliats... Als que venen a l'Hospital de campanya estem reivindicant-los, però sempre queden fora els més marginats. I els altres grans afectats són els que diem empobrits, per les circumstàncies que tots coneixem: els afectats per la manca de treball en 'negre' sense contracte i que han quedat al carrer sense pagues, les famílies amb precarietat laboral que ara han de demanar ajuda per a l'alimentació si volen pagar el lloguer perquè no els arriba per ambdues despeses, etc.  

 

Ha estat difícil acompanyar aquestes persones en les situacions en les quals estem, sobretot en relació amb la manca de contacte físic? Què recomanaria als monitors i monitores, en aquest sentit, a l’hora d’acompanyar els infants i joves?   

Ja he parlat d'aquesta soledat en les presons, però hi ha altres col·lectius que també han patit molt els efectes de la manca de contacte amb monitors, treballadors socials i voluntaris. Per exemple, sé les angoixes de moltes dones que exercien la prostitució i eren recolzades per institucions que ara han hagut de suprimir molts dels contactes que tenien abans de la pandèmia, centres d'acolliment on molts voluntaris han hagut de deixar d'anar, i nens que han patit el tancament d'esplais i llocs d'acolliment en els quals eren feliços i aprenien, jugaven i es formaven.  

Respecte als nens de les famílies desfavorides, he pogut apreciar les deficiències que han patit, no només com la resta de nens, sinó molt més per les seves circumstàncies vitals. Podem imaginar la diferència que hi ha entre patir i suportar el confinament, per exemple, en els nens de famílies benestants que eren atesos en espais amplis de les seves cases, amb famílies culturalment capacitades per ajudar, amb els mitjans informàtics necessaris... o la d'aquells nens que pertanyen a famílies que viuen en pisos 'pastera' compartint amb altres famílies, sense espai per a poder treballar, sense els mitjans necessaris per al 'tele- treball' o el 'tele -estudi' que brindaven els seus mestres. En honor a la veritat, haig de dir que -per exemple, en el barri del Raval, on visc- les escoles i els professors han fet un esforç meravellós per arribar a tots els nens, dotar-los de tauletes i ajudar les famílies. Però aquests esforços no treuen les dificultats dels seus domicilis, la manca d'espai i de mitjans de cada família. Sabem que alguns ho han passat molt malament, han trobat molt a faltar els esplais i els centres on passaven hores extraescolars molt a gust.  

 

Creu que la societat és massa adultocèntrica? S’han tingut prou en compte la infància i l’adolescència en la gestió d’aquesta pandèmia?  

Crec que s'han fet esforços davant una situació imprevisible per la qual la societat no estava preparada. Aquests esforços no sempre han donat resultats positius perquè la vida d'un nen, i més encara d'un adolescent, està molt lligada a la relació amb els companys de la mateixa edat. El confinament els ha aïllat de tal manera que això ha tingut resultats negatius que els ha derivat fins i tot (en alguns casos) a problemes psicològics. També han patit les conseqüències del 'tele-treball', que ha dificultat el seu desenvolupament normal. Recentment he assistit al funeral d'un noi de 13 anys que s'ha suïcidat, penjant-se amb una soga. Increïble en aquesta edat. I hom es pregunta si els adults s'han posat en la pell d'aquests adolescents que no estaven capacitats per a un patiment imprevisible. I a això s'afegeix el descobriment de problemes de convivència que s'han fet més palesos durant aquest temps, el que fem arribar als adolescents a través de les sèries, les xarxes socials i el seu ús indiscriminat... Fer tabú de tot, com feien abans els pares i educadors, no era bo, però és molt pitjor saber de tot malament. Amb la manca de sensibilitat per intuir situacions personals dels adolescents,  el  seu dolor ha pogut arribar a fer-se insuportable. Com en el cas d'aquest noi que s'ha llevat la vida per no acceptar la seva condició o veure's diferent. En un moment en el qual la 'nova normalitat' ha fet més difícil la vida per a tots.  

 

La primera entrevista que va fer a la Revista Estris va ser el 2017 i deia que “viure és tenir les coses bàsiques per preocupar-se per allò que realment et dóna vida”. En aquest sentit, creu que està prou garantit el dret a l’educació en el lleure per a infants i joves en situació de vulnerabilitat?   

Oportunitats en tenen, almenys en l'entorn de marginació en el que visc. Al Raval i a Ciutat Vella es donen oportunitats per a aprofitar els temps de lleure. Una altra cosa és que aquest sigui aprofitat a conseqüència de la situació familiar dels adults que no es preocupen de dur als fills a aquests esplais. És veritat que la pandèmia ha fet un parèntesi massa dolorós en la vida de tots els ciutadans i, per tant, s'han interromput activitats de lleure que ajudaven a tants i tants nens i adolescents que ara han restat en aquesta situació de vulnerabilitat que estem percebent. També aquí és necessària la creativitat per a recrear-nos en situacions noves. A l'Hospital de Campanya de Santa Anna es va crear un grup de 'Famílies acompanyant famílies' per a pal·liar d'alguna manera aquesta mancança i les famílies que tenen més oportunitats ajuden a les que no en tenen. Un veritable exemple de solidaritat que no és fàcil de trobar en les grans ciutats on sovint és viu tancat en les pròpies famílies o realitats quotidianes desconeixent el que ens envolta. 

 

I la gestió emocional (tant d’infants com d’adults) s’ha tingut prou en compte? El 2017, deia que “donem als infants i joves les coses massa fetes, els protegim molt”...  

I potser, en aquest moment tan crític, els hem deixat una mica a la seva capacitat d'empassar-se una situació tan nova com difícil de pair. Han estat massa hores sols en les seves habitacions amb els ordinadors i els mòbils funcionant indiscriminadament i assabentant-se de les coses sense l'assessorament necessari d'un adult per interpretar la realitat. Ni malcriar-los donant-los tot el que volen, fomentant la dependència exagerada, ni actuar com si estiguessin capacitats per a situacions anòmales que ens han costat als adults i s'han fet insuportable per alguns adolescents.  

 

Durant aquesta pandèmia, hi ha hagut moltes iniciatives juvenils per la comunitat. Encara creu que -com deia el 2017- encara costa inculcar als joves voluntaris “compromís i constància”?  

Si parlem de joves és una altra cosa. Jo he tingut experiències molt positives durant la pandèmia de 'joves', entenent per aquesta edat la d'aquells que han començat a deixar alguns trets de l'adolescència per endinsar-se en la joventut: universitaris, principis de la seva època laboral, etc. I alguns, fins i tot, al final del Batxillerat, segons la seva maduresa. Dic que he tingut experiències molt positives perquè, quan hem necessitat la seva ajuda en no poder comptar amb els voluntaris grans en situació de risc, ens han ajudat i molt bé en les tasques ordinàries de l'Hospital de Campanya de Santa Anna. La flexibilitat horària  del 'tele- treball' ho ha fet possible, és veritat, però també la seva sensibilitat davant el dolor que han conegut. He donat videoconferències a joves i la seva reacció m'ha semblat més madura que en altres moments.  

 

Des de fa anys, ha utilitzat els mitjans de comunicació per donar a conèixer la realitat de persones en risc d’exclusió social. Creu, però, que sempre fan bé aquesta funció o –en moltes ocasions- estigmatitzen aquests col·lectius? És el lleure un espai privilegiat per inculcar als infants i joves esperit crític en aquest sentit?  

Sí, per a mi, els mitjans de comunicació són una plataforma ideal per anunciar, denunciar, valorar i exhortar quan calgui. Però, com passa amb tot, depèn de l'ús que se'n faci: bo o dolent. Fins i tot en el vocabulari hem de ser molt fidels al sentit de la nostra percepció dels col·lectius empobrits o marginats. Parlar d' 'usuaris', amb una lleugeresa sovint insultant, no ajuda i pot ferir. Potser sí que el lleure és un lloc privilegiat per saber parlar sense estigmatitzar, no donant noms comuns que ja són un judici: 'els drogates', 'els delinqüents', els 'menes', els 'borratxos'...

 

El 2017, deia que “treballar amb la gent del barri et permet influir en ella en un moment determinat”. Creu que això passa també amb els infants i joves des del lleure?   

I tant! Depèn de la manera com es treballi amb ells, incidirem positivament o negativament en les seves conductes o en la influència que podem exercir sobre ells. És curiós el nom d' 'influencer' que s'ha donat a alguns personatges -no sempre edificants- que realment estan influint i molt en la percepció del món i, fins i tot, en la moral d'alguns joves i adolescents. Treballar positivament amb aquests joves es pot comparar amb aquesta tasca, però des del vessant educatiu. Jo he denunciat sovint que en algunes sèries fetes de cara als joves i adolescents (com, per exemple, Merlí), juntament amb bones realitats educatives, sempre ha d'haver-hi una exagerada visió del sexe, no només permissiva sinó obsessiva, que pot arribar a fer-los mal.   

 

Vostè és un referent per molts joves que volen deixar la seva petjada en l’acció social... Què els diria si els tingués al davant? Actualment, hi ha referents joves en aquest sentit?  

El que sovint els dic quan els parlo -ara per vídeoconferència- és que la felicitat té un preu i el preu és una vida lliurada als altres. I que és a la seva edat quan es comença a conèixer les realitats del món, quan s'ha de prendre actituds envers els altres que et treuen d'un egoisme que no ajuda al creixement. Ha estat molt curiós veure la felicitat que han conegut els joves que acaben de fer 'pràctiques' en els seus estudis universitaris (tant d'educadors socials, com de periodistes) en la nostra 'Taula de fraternitat' de l'Hospital de Campanya de Santa Anna, on han conegut molta misèria i angoixa que desconeixien. Algú ha arribat a dir-me que mai havia estat tan feliç com aquests mesos lliurant el seu temps als més desfavorits.  

 

Al 2017, deia que l’havia canviat la seva experiència a Nicaragua, prenent exemple del que es feia allà. Si hagués estat en aquesta època de pandèmia, no hauria pogut viure això... Quines alternatives els queda als joves d’avui que vulguin fer voluntariat internacional per aprendre d’altres maneres de fer?   

Esperem que aquesta situació no es perllongui molt més. O, potser, des d'ara haurem de conviure, d'alguna manera, amb situacions semblants, a conseqüència d'un planeta maltractat. Però crec que el jove que ha tastat una realitat de voluntariat aquí o a fora rep una lliçó que li canvia la vida. I estic segura que en situacions extremes com la de la pandèmia no es pot comparar el dolor i les tragèdies que hem viscut en el 'primer món' amb les dels qui viuen en el 'Quart Món'. Les imatges que ens arriben d'aquests països ens ho confirmen. 

 

Aleshores, també parlava de Jesús com a referent de treball al carrer. També ha de ser un referent pels monitors i monitores en la seva tasca? Com d’important creu que és l’animació de la fe en aquests espais, enfocada a la transmissió de valors o la transformació social?   

Aquí, tinc molt clar que 'on hi ha amor hi ha Déu', malgrat que no siguem conscients de la seva presència. Però, sens dubte, si es pot afegir a l'acció humana la riquesa que dóna la fe, molt millor. La fe -en qualsevol religió, com a referència a Déu- no hi ha dubte que és una ajuda. En el nostre cas, el dels cristians, el fet de tenir un model 'humà' encarnat en la nostra vida, ens pot ajudar molt com a referent al qual acudir sempre en les nostres actuacions 'al carrer'. La manera de fer de Jesús en tantes ocasions manifestades en els Evangelis pot ser, sense dubte, una  gran ajuda per als monitors i per a qualsevol que treballi en favor dels germans. 

 

A l’entrevista del 2017, es va mostrar molt exigent i crítica amb l’Església, que –segons deia-  “manté uns rituals que provoca que la gent s’allunyi”. Creu que s’han fet canvis en aquest sentit?  

Tinc la sort d'estar vivint, i molt a prop, aquests canvis... Però ho veig encara com casos puntuals en els quals ens trobem bé uns i d'altres. En general, pocs canvis s'han fet en aquest sentit i costarà molt de fer-ho. Jo sempre penso que mentre l'Església continuï sent tan 'piramidal' i no torni a les 'comunitats' dels primers cristians, més domèstiques o properes a la gent, seguirà allunyant-se de la majoria.  

 

També deia que “la dona està molt marginada a l’Església”. Ha vist un canvi en aquests anys?  

En honor a la veritat, veig una voluntat ferma del Papa Francesc d'acostar a la dona a les tasques més específiques -fins ara- dels homes, perquè sempre ha estat l'Església governada pels homes. Però aquests esforços es troben amb massa resistència com perquè propiciïn un canvi radical a l'Església.  

 

Aleshores, apuntava a més que “aquest Papa està fent possible moltes lluites”. Segueix pensant el mateix? Què és el que més i menys valora d’aquests anys?  

Valoro el seu estil 'jesuític'. El Papa s'estima més anar canviant mentalitats que 'donar cops d'Estat' per a fer canvis espectaculars que a vegades ens semblarien bons. I dic que el seu estil de jesuïta és més intel·ligent: anar canviant a poc a poc, fer nomenaments que tinguin la seva visió més progressista, donar respostes desconcertants perquè alguns facin canvis de mentalitat... Els canvis per 'reial decret' podrien ser molt temporals, perquè el següent Papa, amb un altre decret, ho tornaria a canviar. Mentre que anar canviant el pensament comú és, a la llarga, més eficaç. 

 

Sobre la proximitat dels joves a l’Església, deia que “la societat ha perdut molts valors i hi ha poques persones que liderin això”. Potser en els darrers anys això ha canviat...  

 Els joves necessiten referents i líders no només en la cançó, l'art, l'esport, etc. També en el pensament. Acaba de morir l'Arcadi Oliveres, un home que va ser un referent per a molts joves en els anys vuitanta, des de la seva càtedra a la universitat. Necessitem d'aquests referents i potser que un d'ells, per a un tipus de jove, sigui el Papa Francesc, però hi ha massa condicionaments en contra de l'Església perquè ho sigui per la immensa majoria. Si més no, el que podem fer és crear referents més propers als joves: mestres, educadors, catedràtics... Ho necessiten. A vegades es creen en les sèries televisives (com ho podia ser, per exemple, de nou, Merlí) amb una quantitat de coses bones, però després creen una mentalitat desconcertant amb les seves actituds personals, com hem vist en aquest personatge.  

 

Què demana a les institucions per millorar el futur de les noves generacions, tan afectades pels anys de crisi que han hagut de viure? Això que fa vostè ho haurien d’estar fent els poders públics? Com fugir, però, de l’assistencialisme que els sol caracteritzar?   

I tant! Tant de bo que 'ens quedéssim sense treball' els que ens dediquem a pal·liar la pobresa i la marginació. Sóc enemiga de l'assistencialisme, de la beneficència, perquè quan més es necessiti vol dir que manca justícia social. Jo sempre dic que és qüestió de prioritats. Una alcaldessa, per exemple, haurà de mirar molt bé en què fa servir els pressupostos, què és el més necessari en un moment determinat. Potser abans de fer coses molt importants -però no urgents- en qüestions d'urbanisme, hauria de solucionar el problema dels sense sostre o el de la precarietat en l'habitatge... Les coses no se solucionen amb pagues mínimes que semblen resoldre situacions i només creen indigència.  

 

Per acabar, parli’ns del seu darrer llibre, 'Dignes de descobrir el món', on demostra que “tant en l'escala social més alta com a la més baixa, qualsevol és capaç de descobrir la riquesa del nostre món, l'exterior i l'interior, quan algú sap treure el millor de nosaltres, el que suposa l'essència mateixa de l'educació”.  

 La veritat és que és un llibre que he gaudit molt escrivint. Se'm va demanar, fins i tot donant-me ja el títol, cosa que acostumo a posar en acabar de fer-lo. La frase és del Premi Nobel, Albert Camus. I és el que va dir al seu antic mestre quan li van atorgar el premi, tot recordant que si ell no haguès descobert aquell nen pobre al que la seva mare no hagués pogut pagar els estudis superiors, no hagués pogut arribar on havia arribat... Jo he tingut l'ocasió de dedicar-me a l'educació i l'ensenyament en les dos vessants, la del món cultural i benestant i la dels marginats. I, realment, he tingut molt clar que "tots som dignes de descobrir el món". Les històries que explico en un lloc i l'altre de la societat són verídiques i m'han fet molt feliç al llarg dels anys com educadora.  

ETIQUETES

Vulnerabilitat Sensellarisme Educació en el lleure Adolescència