OPINIÓ

Llicenciat en sociologia

05.10.23
Maltractament administratiu a les entitats socials i alternatives

Temps de lectura: 10 minuts

He format part i participo de diverses associacions i fundacions de la societat civil. En general estan en situacions precàries econòmicament i també de recursos humans, Una cosa porta a l’altra. Totes elles depenent (massa?) de subvencions de les Administracions. Les quotes de socis normalment baixen, ja que hi ha defuncions, o socis amb fluixes pensions que es donen de baixa. Tot plegat producte de que en moltes associacions, organitzacions o entitats, la mitjana d’edat és alta. Acostuma a passar, ja que moltes es van crear en una època (anys seixanta i setanta, altres són més anteriors) de creativitat, en el tardofranquisme o en plena sortida del franquisme. El mateix passa en la majoria de les comunitats cristianes. Elles també sofreixen la precarietat econòmica i de recursos humans i per rebot les entitats creades i promogudes al seu recer o d’inspiració cristiana.

Les subvencions demanen presentació detalladíssima de projectes i del seu pressupost, acompanyat dels estatus de l’ entitat, dels seus objectius, missió, visió i valors (que sovint ho exigeixen cada any, quan ja ho tenen repetit i tornat a repetir).No han fet l’esforç de compartir dades i de possibilitar l’intercanvi d’informació i de coneixements- excepte a Hisenda- per estalviar a les entitats aportar les dades que ja han cedit, amb excés, anteriorment). Cal llavors esperar que et concedeixin la subvenció, i normalment la confirmació arriba tard i quan ja està iniciat l’any, el que vol dir que l’entitat ha hagut de posar, prèviament a la concessió, dels seus diners (que es van eixugant -i no totes els tenen...) i les hores dels seus professionals pagats i del voluntariat (alguns dels quals cobren a final d’any, quan han estat treballant tot l’any...). Suposant que la subvenció sigui concedida (sempre s’està en un grau alt d’incertesa), llavors cal pensar bé com es distribuiran els diners, com justificar-los amb tots els detalls de bitllets i factures de les despeses, redactar la memòria etc.. Totes aquests gestions, prèvies, durant i posteriors a la concessió de la subvenció, requereixen forces hores i produeixen situacions estressants per part dels assalariats de l’entitat. Això els treu forces hores per dedicar-se a la missió de l’associació o fundació. Algunes entitats dediquen una o més persones per realitzar només tals gestions (Oxfam-Intermón, per exemple, fa uns anys, tenia un departament ad hoc de 25 persones). Són entitats amb molts més recursos, és a dir, són macro-entitats “riques”. Aquestes normalment segueixen els paràmetres de les empreses de negocis o de producció i distribució de bens. Esdevenen empreses i deixen de ser, sovint, associacions sense afany de lucre. Així, les Administracions públiques directament o indirecta només volen que tinguin continuïtat, aquestes macro-entitats, riques en recursos?. El problema és que la ideologia i cultura dominant capitalista (d’afany de lucre i de compte de resultats) promoguda per les directrius de les escoles d’empresarials, s’imposa també a les associacions, entitats i fundacions “pobres” (o de mesura petita o mitjana), que són les que habitualment conec i on participo. De fet, en una altre context i sistema econòmic-social desitjable, hauria de ser a l’inrevés, és a dir, que els valors i el centrament en el servei a les persones i als pobles, regís els criteris de les empreses de producció i distribució de bens i serveis i les de comunicació. No és així. És la nostra creu. Però no per això hem de claudicar i seguir reivindicant les maneres de fer, sentir, pensar i creure de les entitats petites i mitjanes. Cal tenir en compte que moltes d’aquestes entitats sostenen el benestar de moltes persones, intenten disminuir les situacions de precarietat i de pobresa, i reforcen la cultura , tot treballant , a la vegada per la pau, l’alliberament personal i col·lectiu, l’ecologia, els drets humans, la justícia, la diversitat, el diàleg, i la igualtat entre les persones, els pobles, les cultures i els gèneres, per una societat on tothom tingui el necessari per viure dignament.

Un altre impediment greu per tals entitats és que els diners de les subvencions concedides sovint arriben o a l’octubre, novembre o desembre de l’any en curs i fins i tot algunes fins al febrer o març de l’any següent. Llavors, primer, cal córrer (nou estrès) a justificar-les. I segon la caixa de l’entitat es va quedant sense liquiditat. Moltes vegades l’entitat o ha hagut de demanar un crèdit (suposant que li sigui concedit, no essent una empresa, ni una entitat “rica”-macroentitat- ho té difícil en el sistema bancari especulatiu), o els professionals han hagut de deixar de cobrar el sou durant uns mesos, tot esperant l’arribada material de les subvencions, o han hagut d’acomiadar alguna persona, o deixar de realitzar alguna activitat segons la seva missió, o fins i tot plegar. Totes aquestes estratègies tenen conseqüències negatives en la societat civil.

Podríem parlar doncs d’un maltractament administratiu. Quan, de fet, aquestes entitats estan fent un servei al poble, a la ciutadania, per què són així maltractades per les diverses Administracions?. Què pretenen aquestes?: que es deixi d’actuar en bé de la població?. Volen disminuir la vida creativa, associativa, social, cultural?. En una societat democràtica, que es suposa, comporta desenvolupar la participació i promoure el teixit social, és adequat aquest comportament?. A vegades, tinc la sospita, més o menys fundada que les administracions volen acaparar i fer-se seves les iniciatives sorgides del poble i gestionar elles directament aquestes activitats. Una determinada visió, crec força antiquada de l’esquerra, contempla la separació d’allò públic (del que s’encarrega l’ Estat) i allò privat (el mercat, les empreses...). En aquesta perspectiva, és observat allò social (tercer sector, que no tenen en prou en compte) com quelcom que haurien de gestionar les administracions però no hi arriben, no tenen prou recursos, o no s’hi dediquen per altres circumstàncies, i toleren (a vegades menyspreen) el que fan les entitats en l’àmbit sòcio-cultural. Cinisme?. Entitats maltractades i a la vegada requerides. Fins i tot , m’he trobat, en opinions amigues, que creuen que de fet tot el que fan tals entitats, ho hauria de fer l’ Estat. No ho crec així. Com menys l’Estat es “fiqui” i vulgui controlar, tot aquest món de les entitats socials i culturals, millor. I és que penso, que no és tasca de l’ Estat, sinó que és de la responsabilitat de la població, ja que coneix més directament les problemàtiques, pot tenir cura molt més humana de les situacions, i està mes a prop de la gent que pateix la necessitat, a més, en general, n´és més experta, té les mans més lliures, i mira de fugir de controls i burocràcies. A l’Estat li pertoca subvencionar bé, afavorir a que tals entitats funcionin dignament i responsable, però sense condicionar (controlar o manipular) els seus objectius i activitats, respectant els seus ritmes i per tant no maltractar.

Les Administracions obren concursos per tal o tal altra projecte. Les entitats s’hi presenten. A vegades no es saben quins són els criteris de selecció per escollir el projecte presentat per tal entitat o tal altra. Es pressent i intueix que el criteri econòmic (hi ha associacions i fundacions que s’hi presenten amb un pressupost a la baixa i guanyen) és el que domina. Es concedeixen projectes a entitats inexpertes, o/i amb afany de lucre, menyspreant i marginant a les que fa temps que s’hi dediquen i coneixen bé la temàtica.

Les Administracions governades per certa partits que s’autoanomenen “d’esquerra”, entren en una gran contradicció: diuen , més o menys obertament, que l’ Estat és l’encarregat de tota activat social, cultural, etc, i, per altra banda, segons el que els convé, o s’apropien d’idees creatives procedents de la societat civil, o ofereixen a empreses privades amb afany de lucre, que gestionin activitats que segons ells són públiques. Així s’acomoden, no posen en qüestió, ni cerquen alternatives, al capitalisme imperant que és “salvatge” i “caníbal”, és a dir, destructor de tot allò que necessita per subsistir: de la vida i natura, colonitzador, extractor i esclavitzador de pobles rics en matèries primes, menyspreador de les activitats de reproducció i cura de les persones, maltractador d’allò públic i social i explotador dels treballadors i treballadores.

Les Administracions no acaben de posar-se de debò al servei del ciutadà i del poble. Es parla , fa temps, de desburocratitzar. Un article de EL PUNT AVUI : “De la burocràcia a l’empoderament català”, signat per Jaume Fàbrega (president del Consell de Cambres de Catalunya i de la Cambra de Girona) del diumenge 25 de juny de 2023, detecta els problemes endèmics dels serveis públics de les Administracions: opacitat, complexitat, rigidesa, lentitud, traves, autosuficiència i “xiringuitos de poder”. Conjunt de problemes que tenen efectes de maltractament. El mateix autor demana més flexibilitat, amabilitat, senzillesa i accessibilitat a les Administracions. En els processos administratius cal més transparència, eficiència i expertesa (fa feredat quan observes funcionaris que estan en una tasca que no en tenen coneixement adequat, ni en son idonis, ni competents per tal servei, encara que ho facin veure). Sense comptar amb les corrupcions petites o grans, així, es perd o es malgasta molt diner públic, pagat per la ciutadania.Com deia un amic meu sociòleg i filòsof social: “la burocràcia crea a la vegada les majors expectatives a la població, i els majors fracassos”. “Hi ha el convenciment que la complexitat dels processos constitueix en sí mateix una garantia. Però senzillesa garantia són perfectament compatibles” diu Jaume Fàbrega. Hem entrat en un “bucle burocràtic” en el que cal auditar i controlar a l’auditor i controlador i així a l’infinit. És absurd i maltracta més encara a les entitats. Agilitzar permisos i sol·licituds no hauria de provocar més costos. Segons J. Fàbrega, “hem de deixar enrere el model centralitzat i rígid, no permeable, basat en la desconfiança de partida cap a la ciutadania”.

Cal que els ciutadans, les ciutadanes i les entitats de la societat civil siguem ben tractats com a persones i col·lectius lliures i dignes, no com a criats, ni com a súbdits de les Administracions, a les quals pertoca especialment i fonamental, ser servidores de la comunitat. Jaume Fàbrega acaba el seu article amb aquesta frase: “Només empoderant a la ciutadania, els farem més emprenedors, més creatius i més lliures”.

Cal dir, en honor a la veritat, que hi ha molts funcionaris i funcionàries, que tenen ben incorporat i assumit aquest servei a la comunitat, que són idonis, competents i experts en la seva feina. Ells i elles són conscients de tals situacions i a la vegada també víctimes d’aquesta burocratització absurda i rígida del bucle que he indicat. Intenten ser amables, més propers i humanitzadors, però es troben amb molts dels impediments estructurals expressats. Gràcies a ells i elles, encara, es suavitza el maltractament.

Una cosa és el que caldria per canviar el model de funcionament de les Administracions i proposar alternatives al seu maltractament i a l’estrès institucional en que estan i ens situen, i l’altra és el que ens pertoca a les entitats (sobre tot “les pobres” però amb voluntat de “riques” en humanitat) i a la ciutadania. Potser haurem de tornar a confiar molt més en els donatius puntuals, personals i grupals (de fundacions, i altres organitzacions socials afins), i sobre tot en les quotes de socis, i no tant amb les subvencions públiques. No és fàcil. Però així van fundar-se els sindicats, les mútues de salut, les associacions de mútua ajuda, els ateneus, i moltes de les organitzacions obreres i populars del segle XIX i principis del XX, per promoure cooperació social i cultura popular, que sentien l’entitat molt pròpia i la finançaven. Per això caldrà fer bones campanyes per augmentar el nombre de socis i sòcies, entrar en els àmbits juvenils, i augmentar les quotes, el que vol dir responsabilitzar, implicar i arribar a un grau més alt de participació per part dels socis i del voluntariat, reconvertint les seves actituds en compromís de pertinença i d’acció en les entitats. També voldrà dir organitzar més xarxa i relació amb totes les entitats del territori i a la vegada aliar-se amb les banques ètiques i cooperatives que afavoreixin el desenvolupament de les entitats de la societat civil. I anant més enllà, potser caldrà crear de nou caixes d’estalvi pròpies de les entitats, on aquestes hi tinguin poder de decisió (les que han quedat “vives”, després de la depredació i de les fusions, de la bancarització, sobre tot a Catalunya, en molta part, ja no fan tal funció, o si en algun aspecte la fan, les entitats no tenen part en els seus criteris i determinacions ).

I finalment una qüestió que em sembla fonamental i que em preocupa, és que les diferents propostes, projectes i activitats de les entitats socials i culturals no fragmentin massa les temàtiques. Estem en un temps de transició ecològica, econòmica, política i cultural que es manifesta en els moviments feministes i LGTBI, pacifistes, ecologistes, per una alternativa a la globalització neo-liberal capitalista, de defensa de les petites nacions (federalismes, confederalismes, independentismes...), de descolonització, de diàleg intercultural i interreligiós, canvis en el moviment obrer i veïnal, etc. Són moviments que van entrellaçant aliances però encara no estan del tot vinculats i complementarietats. La causa de la desigualtat, de la pobresa, de la manca de pau, de justícia, de llibertats, d’igualtat entre home i dona, entre tots els habitants de la Terra, i de la depredació de la natura és la mateixa: el sistema de societat (no solament econòmic) que és el capitalisme caníbal (que devora “el menjar que necessita per viure”), assassí de vida i natura. Per tant no podem dispersar objectius, i totes les entitats, fundacions, associacions, i moviments que estan per una nova formació social més igualitària i alliberada, cal que anem d’acord, i centrar el punt de mira en la critica a tal capitalisme i cooperar en la forja d’una alternativa al sistema dominant. Per això necessitem recursos materials i humans, i si aconseguim posar les Administracions al nostre costat amb un bon tracte, avançarem vers tal tipus de nova societat. Per tal d'afrontar nuclearment les causes i així aglutinar els propòsits i esforços en un projecte comú, i no perdre'ns entre masses objectius, tots els moviments socials, entitats , associacions i fundacions que estan en aquesta línia, des de diferents camins, aspectes i metodologies, seria molt convenient que es concentressin en un bon diagnòstic de la situació del món actual, en la denúncia i la crítica del sistema capitalista, en l'elaboració d'alternatives a tal sistema a través de les experiències de les pròpies entitats i moviments, i de les aportacions de les savieses de la humanitat (les tradicions religioses, espirituals i humanistes) que són font de utopies socials i motors de transformació social.

ETIQUETES

Educació en el lleure Acció social Joves Gènere Justícia global Drets humans Monitors