OPINIÓ

Oriol Quintana

Professor a l’IQS-URL

09.11.20
L’acumulació d’experiències

Temps de lectura: 3 minuts

Reunit amb l’encarregada del voluntariat d’una organització de Barcelona dedicada al treball amb infants en risc d’exclusió social, vaig sentir de la manera més explícita possible: “Tenim alguns nois i noies que venen demanant ser voluntaris, i que el que volen és, simplement, acumular experiències. Alguns t’envien el currículum abans de l’entrevista en persona, i comproves que han fet voluntariat a molts llocs diferents, fins i tot a l’estranger”. El que l’encarregada m’estava dient, més en el to que en les paraules, és que una onada de superficialitat s’estenia entre una nova fornada de voluntaris. No es buscava tant fer un servei com acumular una experiència.  

Avui en dia és moneda corrent. Abans, quan un era jove, pensava en la seva pròpia vida mirant el futur i se l’imaginava com una línia. La línia podia ser més o menys recta; podia tenir alguns retrocessos i circumval·lacions, alts i baixos, però en general, un se l’imaginava amb una direcció concreta. Avui el model ha canviat. Un té la impressió que les persones, avui en dia, s’imaginen la seva vida com un compte corrent. No és un vector que va cap a una direcció, és més aviat un dipòsit en el qual es van acumulant punts.   

Tot hi ajuda. Les xarxes socials permeten exhibir-se, permeten obtenir el reconeixement instantani. El reconeixement és una necessitat essencial de l’ànima humana. Així, com més viatges, voluntariats, anades a restaurants, activitats d’oci, o contactes amb persones interessants es facin, més coses hi ha per exhibir i més reconeixement es pot acumular. A més, el currículum ha de ser el més extens possible. Com més cursos i més formacions, millor. En realitat, no cal que tinguin gaire coherència: com més varietat, més fàcil serà trobar feina. I no només per raons professionals: una persona sembla més sàvia i sofisticada si pot dir que ha viscut a l’estranger durant un temps. Passa el mateix amb les relacions íntimes: les possibilitats tecnològiques han afavorit una lògica acumulativa, i allò tant humà de fer una promesa i complir-la cada cop és més estrany en aquest terreny. De mutu acord, les relacions íntimes s’estan tornant un intercanvi d’experiències.  

Han estat els canvis tecnològics el que ha canviat la nostra mentalitat? Han estat els canvis econòmics i la precarietat laboral el que ens ha dut a no imaginar-nos la vida com una línia? O és que hem adquirit una mentalitat d’acumulació i aleshores ens hem llançat a viatjar i viure intensament i amb varietat? Es fa difícil de dir: són processos que es retroalimenten.  

Però la pregunta més rellevant davant la dèria d’acumular experiències és la següent: què és millor per nosaltres? Entendre la vida com una línia amb alts i baixos, retrocessos i avenços, però contínua? O bé, entendre la vida com un conjunt de punts, de presents inconnexos? Per qui això escriu, la resposta és ben clara. Necessitem una direcció, necessitem estabilitat, necessitem promeses complertes i una mica de saviesa. Si no, el temps mateix de la nostra vida es torna dispers, inhòspit i accelerat. Necessitem convertir la nostra vida en una narració, per explicar-nos-la a nosaltres mateixos i als que vindran darrere. Si no, els anys viscuts es poden convertir en un conte explicat per un neci, un conte ple de fúria i soroll sense significat.