OPINIÓ

Jesús Vilar Martín

Director Acadèmic de Grau a la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

30.09.20
Criteris ètics per a la presa de decisions en situacions crítiques

Temps de lectura: 5 minuts

Tradicionalment, l’acció socioeducativa s’ha fonamentat en la combinació de tres dimensions: una dimensió científica de caràcter fonamentador que defineix el marc disciplinari per a la interpretació de la realitat i aporta referències objectives des del coneixement; una dimensió tècnica, que estableix els mecanismes per a l’ús del coneixement científic, amb un caràcter seqüencial que aporta el mètode, els passos i els procediments per a l’acció i una perspectiva jurídica, legal i administrativa, que regula el marc i els motius de l’acció des d’una perspectiva normativa, amb caràcter imperatiu o d’obligatorietat.  

Aquestes tres grans dimensions pretenen donar un aire d’objectivitat i fins i tot de neutralitat a l’acció professional. Però les accions socioeducatives sempre tenen una finalitat que està inspirada en valors, principis i supòsits ideològics, de manera que podem afirmar que allò que fem, tot i que tècnicament pugui semblar neutral, sempre té una intenció. Així, en el millor dels casos, es podria aspirar a una imparcialitat justa, tot i ser igualment de molt difícil compliment.   

És aquí on entra en joc la dimensió ètica. Aquesta defineix uns ideals de justícia en forma de principis universals amb vocació universal (per a tothom) i atemporal (permanents en el temps), que orienten l’acció. Des d’aquesta perspectiva, redefineix les altres tres dimensions. Que una acció estigui teòricament fonamentada i sigui tècnicament possible no vol dir que sigui èticament acceptable. Per altra banda, la llei només és realment justa quan la seva definició i, especialment, la seva posterior aplicació contempla els principis universals que posteriorment es concreten en els Drets Humans.  

Una primera conclusió d’aquesta introducció és que la perspectiva ètica no pot ser una dimensió més que va en paral·lel a les altres tres, sinó que ha de ser l’eix estructurador al voltant de les quals es construeix tota l’acció en les entitats.   

En primera instància, l’ètica està present de manera explícita en el moment que es concreten els ideals institucionals a partir de principis i valors, elements que guien estratègicament un recurs o una entitat determinada.   

En segona instància, un repte bàsic de qualsevol organització consisteix en trobar la manera de traslladar els principis a l’activitat quotidiana de l’entitat, de manera que hi hagi coherència entre els principis i valors fundacionals -l’ideari- i allò que passa en el dia a dia. Això no sempre es dona i poden produir-se importants desajustaments que, a la llarga, poden posar els professionals en una situació incòmoda en ser conscients d’aquestes contradiccions o desajustaments.  

En tercera instància, i no menys important, té a veure amb com s’aborden aquelles situacions generadores de conflicte ètic que no s’han pogut preveure, és a dir, com es gestionen els dilemes o conflictes sobrevinguts que no es poden evitar perquè ja s’estan produint i pels quals no hi ha criteris ni respostes previstes.  

Mentre que l’establiment dels valors referencials es dona habitualment, la transposició dels valors al dia a dia de l’entitat no sempre s’estableix de manera clara i eficient. Finalment, disposar d’estratègies per gestionar allò sobrevingut i inesperat, sovint és la dimensió menys desenvolupada; es tendeix a resoldre de manera improvisada i reactiva a partir de la pressió de la urgència.  

La presa de decisions des de criteris ètics no és fàcil perquè l’activitat socioeducativa es mou amb freqüència en escenaris que tenen les següents característiques: 

• Complexitat, per la multiplicitat de variables en interacció.  

• Imprevisibilitat, que té a veure amb la naturalesa canviant de les variables.  

• Incertesa, derivada de l’atzar que resulta de les combinacions de variables no controlables. 

• Contradicció, perquè no hi ha una solució, sinó alternatives que són insuficients per elles mateixes però que a la vegada poden ser contradictòries i no complementàries entre elles.  

Aquí és convenient recordar una evidència: tot i que la vivència de conflicte pot ser subjectiva, això no implica que aquest s’hagi de resoldre en clau privada com si es tractés d’un problema personal. Calen unes infraestructures ètiques i organitzatives que com a mínim contemplin d’un espai i un moment específic per tractar les qüestions controvertides, un mètode de deliberació estructurat i uns materials i/o persones expertes de suport per construir respostes noves a situacions inesperades, desconegudes i imprevistes.  

Partint d’aquests supòsits, és recomanable tenir en compte al menys els següents criteris a l’hora de prendre decisions.  

En primer lloc, fer un us responsable de la llibertat i del poder del rol professional a l’hora de fer la tria entre diferents opcions i assumir les conseqüències de l’elecció. Malgrat els condicionants, sempre hi ha un marge d’autonomia per perdre decisions. L’excel·lència s’assoleix amb la fonamentació de l’acció en valors, no només en el seguiment acrític de normes i reglaments. A més, les decisions sempre tenen conseqüències, evidència que ens porta al segon criteri.  

En segon lloc, és útil preveure i anticipar situacions potencialment conflictives per construir respostes pensant en el moment en què aquella situació pugui arribar-se a donar. En el seu defecte, serà convenient disposar d’una estratègia estructurada per tractar aquelles situacions que no s’hagin pogut anticipar.  

L’anticipació és l’element al voltant del qual gira la presa de decisions, tant per assegurar la coherència institucional com per reduir els riscos d’una mala decisió sobre les persones ateses i/o els professionals. Per altra banda, assegura la reducció de l’estrès que produeix la incertesa d’allò imprevist. Contra menys control hi hagi dels elements anteriorment citats, major serà el nivell d’angoixa o d’estrès moral que poden experimentar els professionals.  

En tercer lloc, i molt vinculat a l’anticipació, és imprescindible establir la manera de minimitzar el risc que es deriva de l’ús de la llibertat en la presa de decisions, especialment en situacions que no s’han pogut preveure i a les quals cal donar una resposta.  

El control del risc suposa incorporar una cultura avaluativa que permeti fer una valoració de les conseqüències positives i negatives de les diferents alternatives que estan en joc abans d’implementar-les. Implica també estar dins d’un espai de seguretat, això és, que les decisions que es prenguin no posin la persona atesa ni l’organització en una situació de fracàs irreversible. No es tracta de no córrer riscos, sinó d’identificar-los i veure si es tenen els mecanismes per minimitzar-los o neutralitzar-los.  

En síntesi, incorporar la dimensió ètica en la presa de decisions implica disposar d’un sistema de valors clar i explícit de caràcter institucional compartit per tots els membres de l’organització. Suposa també disposar d’un espai estructurat amb un mètode de debat per anticipar situacions potencialment conflictives o per gestionar les situacions inesperades que no s’hagin pogut anticipar. Finalment, implica també fer un exhaustiu exercici de control del risc, això és, d’identificació dels elements positius i negatius de les diferents alternatives en joc abans de prendre una decisió, de manera que tant la persona atesa com l’equip no hagin de patir negativament les conseqüències dels possibles errors en al presa de decisions.   

No s’ha de perdre de vista que, al final, no es valoren les intencions, sinó les conseqüències dels nostres actes.