OPINIÓ

Pere Muñoz

Psicòleg

04.06.20
El dol i la por després del coronavirus

Temps de lectura: 3 minuts

A les nostres societats, el dol acostuma a ser un tema poc present a les converses i a les vides d’infants i joves. Fa uns mesos podríem dir que era una qüestió poc propera i amb un punt d’excepcionalitat. El confinament, malauradament, ens ha apropat i ens ha fet topar amb la pèrdua i, en ocasions, amb la mort com a realitats presents i, gairebé, habituals. Als mitjans de comunicació, entre els nostres familiars, al poble... la idea de la malaltia i la pèrdua han estat part del quotidià dels nostres nens i nenes.  

"Els infants tenen una gran capacitat per reeixir i “avançar” davant les noves aventures que la vida els ha preparat" 

D’altra banda, aquesta presència difícil d’encaixar i ara present en el nostre dia a dia ha anat acompanyada d’una situació social absolutament excepcional. El confinament ha limitat els principals canals d’expressió i reparació que els psicòlegs acostumaven a proposar en els processos de dol: poder compartir la pèrdua amb altres persones estimades, fer moments comunitaris d’homenatge i/o celebració, buscar moments personals d’introversió i record...  

En els propers mesos hem de tenir present, abans de res, que els infants tenen una gran capacitat per reeixir i “avançar” davant les noves aventures que la vida els ha preparat.  Des de la seva plasticitat cerebral fins a la seva il·lusió en una activitat d’esplai, ens conviden a pensar que seran capaços de superar la situació.  Amb tot, també val la pena ser conscients que és probable que algunes emocions negatives s’hagin “quedat a l’interior”.  Serveixi d’exemple: la por que alguns infants manifesten tenir aquests primers dies quan surten al carrer. És possible que hi hagi un desplaçament de pors més generalitzades i gestades durant aquests mesos tan atípics.  

"Valdrà la pena tenir algun moment en les activitats d’estiu per “filtrar” col·lectivament el sentiment de pèrdua o dol" 

Les nostres propostes educatives postconfinament han d’intentar aportar normalitat a una situació que ha estat doblement anòmala: per la reclusió i per la presència de la pèrdua.  Amb tot, és possible que més que mai necessitem la senzillesa i la “normalitat” en les nostres activitats:  

• Rutines i hàbits: en els horaris, en els serveis, en les activitats, en els jocs de pistes.... Potser res  més reparador que el dia a dia dels casals i les colònies d’estiu. No sembla una bona idea, (deixant de banda les directrius sanitàries) obsessionar-se amb el tema i preparar unes activitats d’estiu massa diferents a altres anys.  
• Certa cura de les emocions: el dol és una realitat dura i trista, com d’altres. Les emocions negatives existeixen, cal aprendre a conviure amb elles, a expressar-les, a plorar, a compartir pors, a verbalitzar culpes... És possible que aquest estiu, a les colònies o casals, hi hagi més necessitat de saber dels pares (referents de vincle i seguretat), de parlar amb els monitors, i és probable que a les nits hi hagi més neguits.  
• Moments de celebració o simbòlics. Valdrà la pena tenir algun moment en les activitats d’estiu per “filtrar” col·lectivament el sentiment de pèrdua o dol. Un petit homenatge, un racó de record, un moment per escriure una carta, un mural per dibuixar sentiments...   
• Emocionalment oberts. Com a monitors/es hem de donar el missatge que podem parlar del tema, que estem preparats per encabir emocionalment la situació i estem al costat dels nostres infants. La resiliència és aquella capacitat de superació de situacions difícils i/o traumàtics més enfortits com a persones.   

ETIQUETES

Infància Estiu