OPINIÓ

20.11.24
Els drets dels infants

Temps de lectura: 20 minuts

1. El dret a la igualtat

Miquel Àngel Ensombra- Catedràtic de Pedagogia

La igualtat d’oportunitats és el principi que inspira les polítiques públiques traductores de la igualtat de drets teòrica en una realitat social tangible. Si no l’apliquem, correm el risc que els drets individuals quedin en paper mullat en el cas d’aquells infants que parteixen d’una situació de desigualtat respecte a companys generacionals que han tingut més fortuna de néixer en un entorn familiar afavorit.

Posar en marxa la igualtat d’oportunitats no és fàcil. Els polítics poden dictar les mateixes oportunitats per tothom a l’hora d’anar a escola, però a voltes les famílies acaben construint escoles gueto. Els ajuntaments poden donar beques per a activitats de lleure, però al final se n’acaben beneficiant aquells qui menys ho necessiten.

Per què? Doncs perquè la igualtat d’oportunitats es fa als parlaments i als governs, però les oportunitats per la igualtat són responsabilitat del conjunt de la ciutadania. Tu, jo, nosaltres, tots estem cridats a posar el nostre gra de sorra perquè la igualtat no sigui una quimera sinó un projecte possible i desitjable.

I fer-ho requereix de compromís social, un compromís que no costa gaire si ens hi posem.

Construir oportunitats per la igualtat significa que obrim les portes de l’esplai a qualsevol infant, sigui quina sigui la seva procedència o religió. Construir oportunitats per la igualtat és introduir un petit percentatge de més a la quota anual de l’esplai per fer una bossa de suport econòmic a aquelles famílies més necessitades, i així evitem que cap infant es quedi sense educació en el lleure per raons econòmiques.

Defensar la igualtat d’oportunitats avui no està de moda, fins i tot n’hi ha que ho veuen com una mena de fer política antiquada que avui ja no cal: “que cadascú s’espavili amb les seves coses!” sentirem a dir més d’un cop. I tant que sí! Però aquest enfocament tan legítim sovint oblida que cadascú surt d’un punt de partida diferent a la cursa de la vida, i que si no donem avantatge a aquells que parteixen de més enrere, és evident que no podran optar mai a medalla. I atenció: aquesta circumstància, en un món cada cop més interdependent, no li interessa a ningú. Qui surt forçat a córrer sense cap opció de victòria sent una frustració que, si queda mal curada, serà sens dubte font de conflicte en el futur.

2. El dret a participació

Roger Buch- Politòleg i professor de la URL- Fundació Pere Tarrés

El dret de participació el podem entendre en un sentit ample, que inclou la llibertat de pensament, la llibertat d’expressió, el dret a opinar, la llibertat d’associació o el dret a estar informat. En un sentit més estricte ens referim al dret a la participació ciutadana, és a dir a donar veu i protagonisme als infants en la definició de com ha de ser el seu entorn.

Per a que els infants exerceixin el seu dret de participació és important fer extensiva la participació en diferents espais de la pròpia vida tot evitant el paternalisme i que puguin viure experiències participatives diferents amb diversos graus d’intensitat. Experiències que es viuen de manera natural, per exemple, en el marc de la família i de manera més explícita a l’escola amb els consells escolars, les assemblees d’aula o rebent també continguts i experiències de participació política, aprenentatge que algunes escoles estan introduint de manera imaginativa.

Un altre espai en auge els darrers anys és la participació incentivada en processos participatius, especialment pensats perquè els infants s’hi impliquin. Ens referim als òrgans estables que s’han anat impulsant com els consells d’infants i adolescents d’àmbit local, on els infants col·laboren en la redefinició del seu barri o municipi. Ajuden a transformar-lo, fent-lo més democràtic, accessible i amable, en la línia d’aquesta ciutat dels infants que dibuixa el pedagog Francesco Tonucci.

Però l’escola de participació més genuïna pels infants no és pas el barri o l’escola sinó la pròpia educació en el lleure. Així, des de fa moltes dècades els centres d’esplai i agrupaments escoltes són un espai privilegiat per a l’exercici del dret de participació, ja que els infants i joves aprenen a decidir col·lectivament en un marc de quotidianitat. La participació als centres d’esplai i als agrupaments no s’ha de treballar com una activitat diferenciada perquè és la pròpia essència del seu funcionament. Així, comprometre els infants en la deliberació, en la tria i programació de les activitats, en la gestió de la pluralitat d’interessos i en l’avaluació de les conseqüències de les decisions és la millor manera perquè els infants puguin exercir de manera efectiva el seu dret a la participació. Fa més de vint anys, quan no s’havia desenvolupat encara tota la teoria dels processos participatius, ja aplicàvem de manera progressiva amb l’edat dels infants i adolescents un principi ben senzill: campaments? activitats? centre d’interès? Els infants proposen, els infants trien, els infants avaluen!

3. El dret a l'educació

Gregorio LLuri: pedagog i filòsof

Per què dret a l'educació i no més aviat dret a la mandra o a la deseducació?

Aquesta no és una pregunta retòrica. No són pocs els pedagogs que asseguren que quan un mestre ensenya alguna cosa a un nen, li està robant el plaer del seu descobriment o que l’escola és una institució irreformable on només s’ensenya a ser estúpids.

Si portem fins a les seves conclusions lògiques aquestes idees, veurem que el contingut del “dret a l'educació” no és gens obvi. Els defensors de l'educació a casa, un moviment en constant creixement, fins i tot el consideren un assumpte privat.Ho és?

En una part substancial, sí que ho és. Però vist des d'aquest angle, és inconfusible del deure d’educar. Imaginem una situació en què l’Estat no pogués fer-se càrrec del sistema educatiu i s'haguessin de tancar les escoles. Ja no hi hauria alumnes i, evidentment, tampoc pares d'alumnes. Es faria palès, llavors, que els únics que no es poden desentendre de l'educació dels fills, són els pares. En aquest sentit, l'educació és un assumpte familiar sense data de caducitat. Cap família té dret, per exemple, a fer vacances intel·lectuals, perquè no té cap dret a deshumanitzar-se. La seva responsabilitat ni desapareix ni minva quan envia els fills a escola. En conseqüència, el deure familiar de l’educació no es queda al penjador de l’entrada de l’escola.

Però l'educació és també un assumpte públic, donat que l’Estat no és un hotel on tothom tingui dret a ser atès amb diligència.

És exactament el contrari: és la manifestació de la qualitat de les nostres relacions de copertinença. L'estat democràtic és la construcció d'una ciutadania. Per això els nostres drets són drets del ciutadà.

Per ser efectiu, el dret a l'educació s’ha de reforçar amb el deure moral de ser intel·ligents. No podem esperar amb els braços creuats que els altres ens alliberin de la letargia intel·lectual. Delegar en un altre, per complet, el deure d’educar-nos significaria negar-nos el dret a ser actors de la nostra pròpia vida intel·lectual

4. El dret a l'alimentació

Maria Mur i Duat: Responsable de Cooperació i Aliances Acadèmiques UNICEF Comitè de Catalunya

Quan em demanen que parli sobre drets d’infància, sovint algú em talla i crida “i deures!”. La veu sempre és la d’un adult. Sobre el dret a l’alimentació, però, estic segura que ningú aixecaria la veu. Els infants i adolescents requereixen una atenció i cura especials. L’any 1989, els dirigents mundials van decidir que calia una convenció especial destinada exclusivament a ells. Volien assegurar el reconeixement mundial de què nens i nenes també tenen drets humans. No es tracta de drets diferents pels menors de 18 anys, sinó d’establir una protecció complementària per aquest grup de població en l’àmbit de les seves relacions amb l’Estat, amb la societat i la família. Així sorgeix la Convenció sobre els Drets de l’infant.

Aquesta carta magna conté tres grups de drets: els de supervivència i desenvolupament, els de protecció i els de participació. Ara ens interessen els primers. Es tracta de drets als recursos, capacitats i contribucions necessàries per a la supervivència i ple desenvolupament de l’infant. Hi ha inclosos els drets a alimentació i allotjament adequats, aigua potable, formació acadèmica, entre altres. No només exigeixen l’existència de mitjans per complir-los sinó també el seu accés.

L’alimentació és essencial per mantenir una bona salut. Gràcies a l’alimentació obtenim l’energia i els nutrients que necessitem per desenvolupar-nos, dur a terme les activitats diàries i resistir més bé les malalties. Tanmateix, milions de persones al món pateixen greus problemes de salut perquè no tenen accés a una alimentació adequada. Les persones més vulnerables als efectes negatius d’una escassa o inadequada alimentació són els infants, les persones molt grans i les dones embarassades o amb nadons lactants.

No només situacions de desastre d’origen natural o antròpic posen en perill l’exercici d’aquest dret. L’actual crisi econòmica i social que vivim dificulta per a molts infants i les seves famílies, no només els més vulnerables, gaudir d’una alimentació adequada. La pujada de preus d’aliments bàsics, que provoca un augment de la inseguretat alimentària, ha agreujat la situació de milers d’infants també de països industrialitzats, afegint-se així a la ja tradicional manca d’aliments a moltes zones arreu del món.

La nutrició adequada dels infants també repercuteix en el futur. I si ens fixem en temes de gènere, són moltes les mares i germanes que deixen de menjar en alguns dels països afectats. Ara no podem deixar de banda els drets humans i el dret a l’alimentació n’és un d’essencial. Els infants, més que mai, poden reclamar-lo. Sense cap límit.

5. El dret a ser un mateix

Marta Pastor Blancou: Coordinadora de T.L. de Fundación EDE i vocal de la Comissió Permanent de Didania

Podem afirmar que dintre de l’educació en el lleure el dret a ser un mateix de la infància es respecta. Però no podem sentir-nos satisfets i satisfetes quedant-nos només en aquest nivell.

Hem de fer un pas més, hem de treballar per tal que el lleure educatiu sigui una realitat que potencia aquest dret de la infància. I per a nosaltres hauria de ser un deure, perquè comptem amb eines i plantejaments educatius que ho fan realitat.

Per poc que rebusquem entre les característiques de l'educació que duem a terme en els centres d’esplai, en podem anar ressaltant algunes que faran possible que els infants siguin ells mateixos i que vagin construint la seva pròpia identitat. Parlem d'una educació que procura el desenvolupament de la persona respectant els processos individuals, donant més importància a l'ésser que al tenir o posseir.

Parlem d'una educació basada en la pedagogia activa, pedagogia que implica que els propis nens i nenes són els protagonistes del seu procés de creixement i els educadors i educadores som acompanyants del mateix.

Parlem d'una educació basada en la pedagogia alliberadora, que busca dotar a la persona amb criteris propis per a la reflexió i l'acció, per a la presa de decisions de forma autònoma.

Podríem afirmar que l'espai de l’educació en el lleure tindria també una labor de caràcter preventiva, és a dir, que el nostre objectiu seria educar persones que sàpiguen defensar aquest dret a ser un mateix més enllà de la infància, també en l'etapa adulta amb maduresa, com a persones model d'altres persones, i persones que respecten aquest dret vers els altres i per descomptat vers els infants.

I alguna vegada ens haurem pogut sentir frustrats o frustrades perquè d'un grup de nois i noies que acaben la seva etapa a l’esplai, només un percentatge petit adquireix un compromís, però respectem la seva decisió.

I algun cop ens haurem sentit satisfets o satisfetes en trobarnos amb una persona que no es va comprometre en un primer moment i que després resulta que ens explica que està implicat en l'associació del barri. Segur que ens sentirem satisfets d’haver respectat el seu ritme.

6. El dret a la companyia d'un adult

Pere Muñoz: psicòleg

Companyia, company... quines paraules més maques i quin grapatde bons sentiments i emocions ens evoquen. Tots tenim, en algun racó del nostre cor, una conversa especial amb aquella persona,aquella travessa a una muntanya que va ser l’excusa per descobrir i ser descoberts per algú especial... Si anem al llatí, descobrim que la paraula “acompanyar” prové de la unió dels mots “compartir” i “pa”.

A l’antiguitat, davant dels perills del camí, els pelegrins s’agrupaven al vespre per sopar plegats, per “acompanyar-se” mútuament mentre compartien els seus aliments. Sembla, doncs, que la paraula “companyia” conté un significat positiu i relacional. Si ens endinsem en el món de la infància i parlem del seu dret a la companyia de l’adult entenc com a evident que haurem de mantenir aquest positivisme en el significat. Dret a la companyia ha de voler dir dret a gaudir d’espais amb adults on poder compartir, on poder xerrar, on poder “passar-se una mica de la ratlla”, on expressar frustracions i fracassos, on sentir-se molt orgullós d’èxits assolits...

Com a psicòleg d’escola, alguns pares i mares em comenten que és una llàstima que els nens no vinguin amb un “manual d’instruccions”. En canvi, cap adolescent mai no m’ha demanat un manual per estar amb els seus amics al pati o per sortir una estona un divendres al vespre. Sense voler relativitzar tot l’interès que els pares i mares (herois sempre) tenen per l’educació dels seus fills, potser sí que podem sospitar que la companyia no és quelcom tan complex, ni tan difícil ni, especialment, tan artificial.

Acompanyar l’infant és estar al seu costat, és compartir estones de vida plegats, és demostrar que els adults no ho sabem tot... Un infant es sent acompanyat quan ningú el jutja, quan no s’aprofita l’estona que té per sopar (i compartir els aliments) per explicar-li tot el que ha fet malament durant el dia, quan no sap que si els pares li parlen segur que és per esbroncar-lo, quan sap que pot explicar gairebé qualsevol cosa i no rebrà cap xantatge emocional...

El temps dels adults és limitat i, òbviament, haurem de dedicar estones a posar límits i a parlar de normes. Però si creiem en el dret a la companyia de l’infant haurem de dedicar temps, també, a simplement acompanyar-lo en el seu procés de creixement personal. És el nostre deure i, de ben segur, serà també un plaer.

7. El dret al joc

Oriol Ripoll: especialista en jocs

Jugo. I quan jugo miro als altres jugadors, em comunico amb ells amb paraules o sense, reconec l’espai, l’exploro i m’apropio d’ell. Penso una estratègia, l’executo, m’adono de que no ha funcionat, i en provo una de nova. Escolto les normes que m’expliquen, les interpreto, les porto a terme, m’adono que hi ha alguna cosa que no havia entès, i després de moltes partides proposo una nova norma que millora l’anterior.

També puc necessitar un objecte per jugar, penso com el fabricaré, busco els materials, el faig i comprovo si funciona i si no ho fa com vull, el torno a fabricar. O em poso davant una pantalla, em proposo un repte i intento superar-lo, però hi ha un parell d’objectes que no he tingut en compte, i l’he de tornar a començar.

Però el més interessant és que tot ho faig amb un alt grau de motivació. Quan el que m’he proposat no funciona no és un problema, és un repte en què hi poso tota l’atenció perquè hi tinc interès. I aquesta motivació no és extrínseca, no espero un premi o un reconeixement. Estic interessat perquè m’agrada, perquè m’ho passo bé amb el que estic fent ara, sense importar-me si arribo al final o fins i tot si hi ha un final.

El mot jugar podria posar-se al diccionari com una paraula polisèmica associada a aprendre, relació, comunicació, superació, anàlisi, atenció, interpretació, assaig-error i, sobretot, motivació. Segur que per aquest motiu, per la quantitat de coses que ens passen mentre juguem, el joc és un dret universal per a qualsevol persona, sigui de l’edat que sigui. I per aquest motiu els educadors de qualsevol àmbit haurien d’utilitzar el joc com una eina habitual de treball.

Però com que qualsevol dret té un deure associat, tenim el deure de jugar habitualment, de buscar el joc més adequat pel moment de la vida en què ens trobem, i de provar qualsevol tipus de joc. I hi ha un deure més, el de fer jugar, d’ensenyar jocs per fer-los part de la cultura d’un col·lectiu, d’un poble. I si no ho faig, el col·lectiu s’empobreix, es fa petit. Jugo. I quan jugo sé que estic desenvolupant algun àmbit.

8. El dret al lleure

Maria València: exvicepresidenta del MCECC

El dret a l’educació en el lleure, a participar a l’esplai o a l’agrupament, a anar de colònies, a fer una ruta per la muntanya, a fer activitats extraescolars… és una gran oportunitat, és un autèntic repte que hauríem de poder garantir a tots els nostres infants, adolescents i joves. L’espai de lleure és un espai educatiu de caràcter integral que conté com a valor afegit el treball i desenvolupament de totes les dimensions personals: la vessant afectiva, la física, la social, l’ambiental, la transcendental, la intel·lectual, totes aquelles dimensions que configuren l’Ésser.

És per això que oferir l’oportunitat a tots els nens i nenes de participar-hi esdevé un èxit garantit, ja que allò que es viu a l’esplai o a les colònies no es pot viure en cap altre lloc. Malgrat que la Convenció sobre els drets dels infants de les Nacions Unides, amb força jurídica de compliment obligat pels Estats que l’han ratificada, reconeix en l’article 31 el dret dels infants al joc i a participar en activitats culturals, artístiques i lúdiques, aquest àmbit ha patit històricament dificultats per a la seva regulació i reconeixement.

En aquest sentit, cal destacar el pas endavant que s’ha donat en els últims anys en quant al marc normatiu i de drets dels infants en relació amb el lleure. En el moment de crisi actual, ens trobem que sovint es considera el fet d’assistir a un esplai-agrupament o de colònies com si fos un bé prescindible o fins i tot un luxe que queda relegat per a aquells que hi poden tenir accés.

Però podem assegurar que precisament per a aquells infants que tenen menys possibilitats, aquells que es troben en una situació de vulnerabilitat social, poder participar en aquests entorns educatius acaba esdevenint una necessitat, una oportunitat que els hi garanteix unes relacions positives amb els seus iguals; uns vincles emocionals òptims; uns espais de seguretat; una vivència relaxada, divertida, segura, controlada, organitzada; i el que és més important, un espai de creixement personal, intel·lectual i en valors profund i essencial pel seu desenvolupament.

Cal facilitar la participació en el lleure dels infants socialment menys afavorits en condicions d'igualtat per aconseguir-ne la màxima integració i el màxim desenvolupament.

Fem possible que el dret a l’educació en el lleure sigui una realitat i que tots els infants del nostre país puguin gaudir d’una experiència que, de ben segur, els farà esdevenir grans persones, amb valors, motivació i amb compromís i, sobretot, amb eines de participació i transformació de la nostra societat.

Article extret del número 192 de la revista Estris. Els drets dels infants. Una anàlisi des del lleure

ETIQUETES

drets infants