OPINIÓ

Coordinadora de Programes d'Acció Social de la Fundació Pere Tarrés

05.03.24
Incloure la perspectiva de gènere comença en tu

Temps de lectura: 5 minuts

Des del món del lleure eduquem els infants per exercir la llibertat amb responsabilitat, els eduquem en el respecte i la valoració positiva de la diversitat, eduquem el seu esperit crític, promovem la companyonia i la solidaritat; i sembla que tot això sigui prou per garantir que eduquem amb perspectiva de gènere. Però el cert és que aquesta continua sent una assignatura pendent en el món de l’esplai.

Sovint tendim a pensar que les nostres vides estan exemptes de violència masclista, que és allò llunyà que veiem als mitjans de comunicació quan quedem estupefactes per notícies com el judici de La Manada, o per una altra mort d’una dona en mans de la seva parella. Sacsegem el cap amb llàstima, amb ràbia, però no sabem ben bé què fer, ni com això ens toca de prop. Pensem en el gènere com quelcom que no ens pertany, extern a nosaltres, que ja ho tenim superat tenint en compte on eren les nostres àvies i on som nosaltres. De vegades, som conscients que ens queden alguns serrells per polir, però quan ens toca educar... ai! “Nosaltres ja ho fem prou bé! Els monitors també escombren a l’esplai. I si expliquem contes vetllem per a que siguin no sexistes.” És suficient? És això, coeducar?

Coeducar vol dir educar més enllà dels estereotips, promovent la igualtat real i l’eliminació de tota discriminació i violència per raó de gènere, però tenint en compte que la principal eina educativa de les monitores i monitors és el modelatge. És a dir, el fet d’exercir de models educatius per als nens, nenes i adolescents amb el nostre comportament cal que ens plantegem, en primer lloc, com el gènere ens toca de prop a nosaltres mateixes, en la construcció de la nostra personalitat, en els rols que assumim en les diferents esferes de les nostres vides, en els nostres patrons de relació, en com ens comuniquem. I és que el gènere ho tenyeix tot, de manera subtil o no tant, però és en tot. És com hem après a relacionar-nos amb el món. La socialització de gènere és prelingüística. Aprenem a ser nens o nenes abans d’aprendre a parlar. És tan endins, que costa separar-ho de nosaltres o veure-ho com quelcom extern o imposat. Però hi és tan present! Igual que hi és present la discriminació i la violència per motiu de gènere. Heu sentit a parlar de les microviolències de gènere? Aquelles tan quotidianes que sense voler legitimem i ens empassem ben endins perquè, “total... no és pas tan greu!” El manspreading, els comentaris grollers sobre el cos d’una dona pel carrer, la publicitat descaradament cosificadora del cos de la dona... la llista és infinita. Noies, quantes vegades us heu sentit menystingudes, vulnerades, agredides, per una mirada o un comentari d’un home?

Així que tot comença per tu. Sí, per mirar-te endins, i per prendre consciència de com t’has construït com a dona, com a home. Cal molta honestedat amb tu mateixa. Et plantejo les següents preguntes: com a home, o com a dona, com et relaciones amb l’agressivitat? Amb l’expressió de la ràbia? Amb l’exercici del poder? Amb la cura de l’altre? Amb la tendresa? Amb la tristesa? Amb l’expressió de l’amor? Amb la vulnerabilitat? Amb el teu propi cos? Amb el cos dels altres? Amb la teva sexualitat? Amb la teva autoestima?

"Tot comença per tu. Per mirar-te endins i prendre consciència de com t'has constuït com a dona, com a home"

No són preguntes senzilles. Segur que llegint-les, el femení i el masculí se us han fet presents, se us han remogut coses per dins. Se us han aparegut escenes de la vostra vida en què no us heu sentit del tot lliures. Cal que ens qüestionem quin permís ens donem per vivenciar totes aquestes qüestions des de l’autenticitat i la transparència, i en quina mesura la nostra socialització de gènere ens ha posicionat davant de tot això sense que nosaltres poguéssim decidir. El treball personal de les educadores i els educadors és cabdal, perquè allò personal, també és polític, i és en la quotidianitat on cal produir el canvi.

El feminisme, en els darrers cinquanta anys, ens ha fet avançar a passos agegantats, sobretot a les dones. Ens ha donat eines per a conèixer-nos millor, per a apoderar-nos, per a identificar on s’amaga la violència més subtil. Però i els homes? Què heu de fer? Com us posicioneu en tot aquest canvi de paradigma? Cada vegada en sou més els que sentiu la necessitat d’explorar nous models de masculinitat, més nutrícia i connectada, i cal que vosaltres exerciu de referents. Els nostres infants necessiten tenir davant homes que han incorporat en la seva identitat allò que tradicionalment s’havia considerat femení i que havia estat devaluat socialment. Nois, revaloreu des de la vostra acció quotidiana el món de la cura! Cuideu-vos, cuideu-nos, cuidem-nos entre nosaltres! L’equip de monitores i monitors és un gran espai on donar importància a allò emocional, a la sensibilitat i a la tendresa, a l’empatia i el respecte profund per la naturalesa de l’altre. No és suficient amb garantir la paritat de càrrecs o amb què de tant en tant agafeu una escombra. Cal mirar endins! I noies, ateneu la vostra agressivitat, la vostra ràbia la vostra direcció. Mireu la vostra autoexigència. Què en feu d’elles? Quin permís us doneu per expressar els moments en què us sentiu vulnerades? Com poseu límits?

Monitors, monitores... observeu-vos, coneixeu-vos, estimeu-vos, doneu-vos permís per sentir i expressar allò que sou, allò arquetípicament femení i masculí que és en vosaltres! Tot comença dins!

I ara, com ens posem mans a l’obra?

Tot això està molt bé. Però mentre ens coneixem i ens treballem a nosaltres mateixes, en el dia a dia, què podem fer a l’esplai? Per on comencem? Ja que hem parlat tant d’emocions, comencem per aquí, per l’educació emocional.

Per promoure nous models de relació entre els infants, nenes i nens, és fonamental que posem en valor el món de les emocions. Tradicionalment, a les dones se’ns ha prohibit l’expressió de l’agressivitat i la ràbia, i als homes la de la tristesa i la por. Però l’expressió genuïna i assertiva de les emocions és fonamental per a autoregular-nos com a éssers i per a relacionar-nos amb la vida. Afavoriu l’expressió emocional dels infants, permeteu-los plorar, ser rabioses, esclafir de riure. Doneu-los eines perquè sàpiguen expressar allò que senten, treballeu el vocabulari emocional, i sobretot, la comunicació afectiva i l’assertivitat. La ràbia no té per què ser violència. És energia i és direcció, és capacitat per dir “això no ho vull”, la por és instint d’autoprotecció... no les coarteu, eduqueu-les per poder expressar tot el que senten sense ferir els altres, però en connexió amb si mateixes, apoderant-les i enfortint la seva autoestima. Parleu-los, com a adults, del que sentiu. Sigueu transparents i expresseu també vosaltres, les vostres emocions. Si sempre esteu contents, no els feu cap favor.

Dins l’esplai, una altra de les esferes que cal que atenguem és el poder. Òbviament, hi ha una qüestió de repartiment de càrrecs directius (el vostre equip de direcció és efectivament paritari?). Però també de rols dins de cada parella o tríada de monitores: Quin rol assumeix cadascú davant de cada grup d’edat? Qui s’encarrega dels infants més petits i qui dels i les joves? Qui parla més estona davant dels infants? Fem servir un llenguatge inclusiu? Qui recull i endreça els espais comuns? És imprescindible que com a equip tingueu un debat sobre com us sentiu en relació amb el poder, i que les noies pugueu expressar quin és el privilegi que observeu en els vostres companys. A vosaltres, nois, un cop feta aquesta reflexió, us toca plantejar com renunciareu a aquest privilegi. Una qüestió molt simple. En les assemblees o en les reunions d’equip, quin percentatge de temps usen homes i dones per parlar? L'ocupació de l’espai auditiu és una d’aquelles qüestions altament invisibilitzada, però realment significativa a l’hora de veure com el gènere es fa present en el quotidià.

"Tradicionalment a les dones se'ns ha prohibit l'expressió de l'agressivitat i la ràbia, i als homes la de la tristesa i por"

D’altra banda, hi ha dimensions més òbvies de la coeducació, com per exemple la selecció dels jocs als quals juguem, els contes i les cançons que, òbviament, han de seguir els criteris de màxima neutralitat de gènere. Atenció amb les cançons durant les festes al final d’unes colònies! No s’hi val posar qualsevol Despacito després de tota la feinada de repensar els nostres rols dins de l’esplai! I els centres d’interès són cabdals. Són una gran oportunitat per posar en joc personatges que desafiïn els clixés, fins i tot, que promoguin una mirada oberta i respectuosa davant els diferents rols de gènere que transcendeixin els estereotips. També cal que fem molta atenció als espais de joc. Si els nois tendeixen a copar l’espai auditiu, imagineu l’espai físic! Què passa amb el futbol si teniu pati? Que la majoria dels nois acaparen la major part de l’espai i la major part de les noies es queden als marges del pati. Aquesta és una bona oportunitat per treballar amb ells una diagnosi que ho posi de manifest i iniciar el debat de per què passa això, arribant a consensos amb els infants sobre nous usos igualitaris de l’espai.

Hi ha infinites oportunitats per incloure la perspectiva de gènere en la vostra acció educativa. Però tot comença en vosaltres i en el debat i la conversa honesta entre monitores i monitors sobre com viviu aquest aspecte en les vostres vides i a l’esplai i com podeu millorar. No ho posposeu, que el futur ens crida!