OPINIÓ

Pere Muñoz

Psicòleg

15.01.21
La crisi és cosa de grans....

Temps de lectura: 3 minuts

La paraula “infant” etimològicament ve del llatí (infans) i significa “el que no té veu”... Quan el pare està a l’atur, quan la mare té un sou de 600 euros, quan el monitor d’esplai no troba feina, quan el mestre pateix retallades per tot arreu sembla possible, sembla lògic i, fins i tot humà, que la vivència i el món interior de l’infant quedin relegats a un segon pla. Hi ha coses de grans molt més importants sobre la taula de la vida.

Sento una gran responsabilitat en escriure aquestes línies perquè no voldria trivialitzar ni restar importància a una situació social sagnant com la que estem vivint. Quan la pobresa infantil supera el 30%, quan més del 55% dels joves no troben feina, entenc que paraules com revolució o canvi de paradigma social han de ser referents en els nostres idearis pedagògics. Amb tot, els educadors hem de ser optimistes de mena. I és molt probable que aquest optimisme és nodreixi i pugui venir avivat des de la psicologia dels nostres infants.

Els nenes i nenes per naturalesa tendeixen a l’energia positiva, al moviment sa, a gaudir del present, a viure intensament el seu partit de futbol, a entusiasmar-se amb qualsevol cosa, a descobrir la novetat, a posar tota la il·lusió en el joc més senzill... la vida és una aventura. La meva àvia sempre deia que els seus néts eren l’alegria de la casa. Podem els adults ser contagiats d’aquesta plenitud?

És ben cert que la crisi ha canviat les con-dicions socials i el minvament de l’estat del benestar ha creat un ambient d’incertesa, d’ansietat, d’estretor econòmica, de carència... que de ben segur ha d’afectar la psicologia infantil i provocar situacions personals d’angoixa, inestabilitat, trets depressius...però podem i és la nostra obligació, som educadors, veure el cantó positiu i les potencialitats humanes de la nova realitat.

Psicòlegs com R. Vanistendael (1994) ens proposen el terme “resiliència” per explicar aquella capacitat de superar i reeixir de situacions negatives o dures per esdevenir més forts, més madurs i amb més eines per enfrontar-nos als reptes de la vida. No sé si la societat “precrisi” va crear una generació de “mimats”, però ara sí que podem dir que necessitem una infància que valori el que té, que aprengui el valor del sacrifici, que toleri la frustració, que descobreixi el preu de les coses, que gaudeixi de moments de joia amb companyia d’iguals, que no necessiti preus ni taxes per expressar el seu món interior... “Somos de colores” és una cançó de Tontxu de la qual em ve al cap aquella frase: “Los mejores viajes se hacen sin dinero vuela con la mente vete de paseo los que van con prisa nunca ven el cielo”.

El nostre deure com educadors és possibilitar escenaris educatius on els infants aprenguin que poden “viatjar”, que poden “volar”, que poden “passejar” des d’uns valors plens de senzillesa, d’estima pels altres o de recerca d’experiències vitals. El món del lleure i de l’esplai se’ns presenta com un escenari òptim i més necessari que mai per acceptar aquest repte.

Davant la malmesa situació del moment, podem fer dels nostres infants espectadors de segona o de tercera del que ens està passant i transmetre’ls totes les nostres angoixes i frustracions o podem “educar-los”, és a dir, convertir-los en part activa de la nostra lluita familiar, social i compromesa amb el canvi del nostre món.

ETIQUETES

Educació en el lleure Infància Vulnerabilitat