OPINIÓ

Presidenta de Didania

03.06.19
La inclusió... tot un món!

Temps de lectura: 3 minuts

Hi ha pors que val la pena perdre només pel que trobarem darrera d’elles. Atrevir-nos a la convivència, al descobriment i a l’acompanyament d’infants que presenten diversitat funcional implica quelcom que no ens podem imaginar: noves capacitats, noves maneres de fer, nous models educatius que ens demostren que no existeix una única forma d’ensenyar i d’aprendre. Dins del que avui dia anomenem diversitat funcional existeix un ventall molt ampli de característiques personals: des de les persones amb dificultats de visió, amb una afectació intel·lectual de diferents graus, a aquelles amb un trastorn en la base de la personalitat que afecta al seu comportament i/o conducta, així com moltes altres tipologies i característiques.

Avui dia parlar de DIVERSITAT és tractar un concepte molt i molt ampli. Divers vol dir diferent; divers vol dir variat; divers vol dir original. I això, en els temps que corren i en una societat avançada, deu ser quelcom molt preuat ja que és en la diversitat on es troba allò interessant, allò autèntic. Però quan això ho traslladem als entorns educatius, no sempre es troba aquesta riquesa en la diversitat. Sovint, escoltar els termes “atenció a la diversitat” ens trasllada als educadors/es a aquells infants amb dificultats per integrar-se, als “d’educació especial”, als “diferents”. Així que... benvinguda sigui la diferència i la diversitat a les aules, als caus, als esplais i allà on sigui! Serà la diferència allò que, com a educadors i educadores, ens interpel·larà, ens qüestionarà i ens posarà a prova.

Sembla senzill parlar d’entorns inclusius, de societats inclusives, de grups inclusius i fins i tot, de persones inclusives. Però aturem-nos un moment en el nostre pensament i sentiment adult quan ens trobem davant un noi autista o una noia amb la Síndrome de Down. Com els mirem? Què sentim? Llàstima? Angúnia? Angoixa? Cal detenir-se en aquestes sensacions desvetllades i explorar-les i analitzar-les en nosaltres mateixos.

En el món de la infància juguem amb unes grans avantatges, ja que els nens i nenes es troben lliures de tots aquells prejudicis amb els que ens anem carregant amb el pas dels anys. Els nens són nens i miren als altres com a nens i això ens ho posa més fàcil (tot i que no sigui tan ideal i senzill). Recordem aquell acudit que aquests dies d’inici de curs circula per les xarxes socials en el que un pare li pregunta a la seva filla quan torna el primer dia d’escola a casa si a la seva classe hi ha molts “negres” i la nena li respon que a la seva classe hi ha nens i nenes.

És aquest fenomen el que ens cal aprofitar, l’enorme capacitat d’adaptació, la bondat natural dels nens i les nenes, l’espontaneïtat lliure de prejudicis, entre d’altres. Elements, que ens facilitaran de ple la comunicació, el bon tracte, la inclusió dels infants amb característiques diverses, la convivència i el compartir des dels valors més essencials.

El món del lleure, els esplais, els caus, les colònies i els campaments són entorns que ens poden ajudar a fer realitat aquesta inclusió, atenent la diversitats d’infants i joves. Espais lliures, relacions lliures, adults referents també lliures (d’un currículum escolar almenys). Tot plegat esdevé una gran oportunitat per a afavorir la inclusió i la LLIBERTAT.

No podem dir que serà fàcil i que no desvetllarà en nosaltres angoixes i dificultats. És bastant més bonic des de la teoria i el paper, però és possible perquè comptem amb tots els ingredients per aconseguir-ho. Tot i així, no és senzill.

Veure un noi o una noia amb mobilitat reduïda. L’hem d’agafar? Com el puc ajudar?
Trobar un nen o una nena amb baixa visió o amb una ceguesa total. Es donarà algun cop al caminar? Com la puc acompanyar?
Haver de canviar un bolquer a un xicot de 15 anys. Com se sentirà ell? Com em sentiré jo?
Contenir un nen amb una crisi d’angoixa, de pànic o d’agressivitat. Com el puc agafar sense que es faci mal ell mateix? I sense que em faci mal a mi?
Veure els ulls allunyats d’una nena amb la mirada perduda sense saber amb què connecta. Ens reconeix i sap què passa al seu voltant?
Seure al costat d’un nen autista que no mira i no fa com els altres. Amb què i amb qui pot connectar? Com es mostra amb el soroll? I quan hi ha massa gent? Què el fa estar tranquil o content?
Conviure amb aquell adolescent que es baralla constantment, pega, distorsiona i no deixa fer cap activitat. Què hi ha a la seva motxilla? Quantes vegades li han recordat tot allò que no pot i tot allò que no sap? Quina és la seva reacció quan rep un estímul positiu? Com es comunica? Amb què és capaç de tenir un vincle?

Podem fer-ho! Està clar que podem fer-ho! Inquietuds i angoixes normals, humanes i molt humanes. Però aquests infants existeixen, estan en el nostre voltant i poden viure i conviure amb les possibilitats de l’entorn i d’aquells que estem al seu costat. De ben segur és un gran aprenentatge per a tots i totes. Es tracta d’intentar-ho, d’atrevir-nos des de la consciència i la sensibilitat, alhora que ens cal conèixer, informar-nos i formar-nos per aprendre com hem d’actuar i també com abordar els nostres sentiments i emocions al respecte. El que sí que cal tenir present com a punt de partida és que la inclusió, la convivència amb la diversitat funcional esdevé un gran repte i una gran oportunitat per a educadors/es, companys/es i els propis infants.

Certament, tampoc podem ser utòpics, així que arribarem on podrem arribar. Ens toca, això sí, deslliurar-nos de dues coses: 1. La capa de súper i, amb ella, del “jo puc amb tot” i 2. El sentiment de culpabilitat quan (passa sovint) no aconseguim el què ens agradaria amb aquests nens i nenes. Mirem de donar la volta a la història i deixem de pensar per un moment en allò que no podem, per a pensar en tot allò que l’experiència d’inclusió li aportarà a aquests infants amb diversitat funcional.

El món del lleure ens ofereix unes possibilitats incomparables en l’abordatge de la diversitat. Eines educatives com:

El tipus d’activitat que promovem des del temps lliure, com ara accions més espontànies i lliures, fàcilment adaptables a les diverses possibilitats personals.
El que anomenem “quotidià”, fonamentat en allò rutinari (hàbits, horaris...), que afavoreixen una estructura segura i especialment positiva per aquells infants que presenten necessitats específiques.
L’entorn, fora de l’escola i de la família. Un entorn més aviat lliure i amb àmplies opcions que afavoreixen uns nous marcs de relació i convivència, probablement menys subjectes a prejudicis i condicionants.
El grup d’iguals, com a instrument “canalitzador” de noves experiències, nous contactes que poden esdevenir òptims per a infants que presenten aquest tipus de necessitats més concretes.
El monitor o monitora, aquell gran referent que pot oferir al nen o nena amb diversitat funcional unes noves possibilitats allunyades de l’entorn de l’aula, des d’una nova perspectiva, una nova mirada que ja d’entrada obre la porta a un nou món, el món de la inclusió, el món del lleure!

Per tots aquests motius, val la pena perdre la por i descobrir què hi ha darrera d’aquella porta amagada pel desconeixement i l’angoixa del “ho sabré fer?”. Només possibilitant l’opció de viure allò que només el lleure ens pot oferir, ja estem donant un pas molt gran en els processos d’inclusió i de convivència amb la diversitat funcional. ATREVIM-NOS!