- 27 juliol 2024
OPINIÓ
Doctor en Pedagogia i professor a la Universitat de Girona
07.01.19
La represa de les colònies de vacances
Temps de lectura: 2 minuts
La represa que tindrà continuïtat i que suposa la recuperació de les colònies s’identifica amb les colònies que el 1946 tenen lloc a Vilafranca del Penedès, a través de l'aspirantat portat per Francesc Vergés (coneixedor del moviment avantguardista per mossèn Pere Tarrés). S’aprofita una rectoria vella de Pontons i es converteix en casa de colònies. En els preparatius de les colònies els aspirants mantenen contactes amb els escoltes de Minyons de Muntanya, de qui aprenen tècniques i metodologia. El 1947 es repeteix l’experiència de l’aspirantat i també se’n fan de la Joventut Obrera Catòlica. L’any 1949 s'estenen també a les nenes i a partir dels anys 50, s'estenen per Catalunya.
Aquestes colònies reprenen l’esperit de les colònies de vacances que s’havien fet per mitjà de les colònies avantguardistes de la Federació de Joves Cristians (FJC). Per aquest motiu recuperen la denominació. Ara ja només es parlarà de colònies escolars per referir-se a les colònies que organitzarà el Ministerio de Educación.
Els dirigents d’aquestes colònies de l’aspirantat no seran mestres, sinó capellans, seminaristes i joves d’Acció Catòlica, que més endavant s’anomenaran monitors. La finalitat d’aquestes colònies és apostòlica i educativa. La dimensió pietosa, en les primeres experiències, és important: treballar la fe i l’espiritualitat. La finalitat higiènicosanitària perd pes i en lloc seu la dimensió lúdica i educativa augmenta (el joc, els tallers, les excursions, les vetllades, els focs de camp, etc.). Les noies, a través de la branca femenina de l’Acció Catòlica, organitzen les ciutats juvenils i se’n té coneixement d’experiències el 1954.
Val la pena esmentar les colònies de Penyafort del mateix aspirantat, que comencen a funcionar el 1958, en tractar-se d’unes colònies fetes en una casa construïda de nova planta per aquesta finalitat. Només hi havia hagut el precedent de la colònia de Vilamar el 1922, amb pavellons de fusta, i la colònia permanent de Berga, el 1933. D’aquests anys es disposa de la publicació feta per la Delegació Diocesana d’Aspirantat d’Acció Catòlica el 1956 amb el títol Colònies d’estiu. Esperit, tècniques i material.
Càritas reforça la dimensió social de les colònies i s’obren a tots els infants
Al final dels anys 50 i sobretot durant els 60 s’estenen les colònies desvinculades del moviment de l’aspirantat. Càritas és partidària d’unes colònies centrades en aspectes higienicosanitaris i filantròpics, i menys religiosos i apostòlics, com defensava l’aspirantat. S’acaba imposant aquesta opció orientada més a un treball social, obert a infants i joves no militants dels moviments d’església i adreçat sobretot a zones deprimides i marginals. Es creu que les colònies han de ser un instrument educatiu que facilita unes vacances comunitàries als infants, independent dels moviments.
L’obertura de les colònies de vacances, més enllà dels militants dels moviments d’església, fa que sigui necessari pensar i aprofundir en la formació dels monitors que han d’atendre aquests infants no vinculats a les entitats. Els responsables de les colònies ja no són només capellans o seminaristes. Hi ha també joves pertanyents als moviments d’acció catòlica, però sense cap formació concreta pel que fa als infants o a la tasca educativa. Aviat comença a haver-hi una preocupació per aquesta formació i a finals dels anys 50, al Bisbat de Barcelona, tenen lloc les primeres experiències d’equips de formació. El 1957 es crea el Secretariat de Colònies de Càritas, llavor del que posteriorment, el 1965, serà el Servei de Colònies de Vacances (SCV). Aquest secretariat organitza el primer curs de monitors el 1960, que donarà lloc, el 1961, a la Escuela Diocesana para Dirigentes y Monitores, que finalment, el 1971, esdevindrà l’Escola de l’Esplai. El 1963 aquest secretariat ja mou la xifra d’11.638 infants. (Puig i Vila, 2005).
En aquests anys apareixen noves experiències que tindran el seu impacte en les colònies de vacances: els casals d’estiu que es feien a Girona s’estenen al Bisbat de Barcelona i apareixen els primers clubs d’esplai (Franch, 1969). És fa evident l’opció més benèfica i social de les colònies per als més necessitats, a l’hora que es busca també una finalitat decididament educativa que entén les colònies com un mètode per una educació en l’esplai, vàlida per a tots els infants, independentment de les seves condicions socioeconòmiques.
L’interès per reforçar el treball fet a colònies i donar-hi continuïtat al llarg del curs reforça la idea del clubs d’esplai. Així, el 1967, es crea la Coordinació Catalana de Colònies, Casals i Clubs d’Esplai (CCCCCE) amb l’objectiu de posar en contacte totes les iniciatives de colònies, casals i clubs d’esplai que es portaven a terme des de les diòcesis de Catalunya a través d’un servei, no d’un moviment. Fins l’any 1975 no és reconeguda per la Conferència Episcopal Tarraconense. El 1971 es comença a editar la Revista Estris sobre temes de pedagogia del lleure i formació de monitors.
ETIQUETES
Educació en el lleure Colònies
Editat per:
En conveni amb:
Amb la col·laboració de:
